login
Inicia sessió

register
Registra't

desempolsament de vells i nous mots

...un de tants...

declaració d'amor i principis

poema visual amb música d'Arvo Part, Spiegel Im Spiegel

(aproximadament 2005-2007)

Recomano molt fermament que obriu l'enllaç del vídeo al youtube, poseu la pantalla gran, i bon volum. Aquí en petit no s'aprecia bé.

http://youtu.be/9g3-DGjL1tQ

Comentaris (1)14-02-2013 21:30:12relats i poesia variada

enfornada bruna, 28-29 de gener de 2013


Avui és un dia especial, avui ens tornem a trobar.


11 del matí, comença l’assumpte. Preparació. Ja estic nerviós. Des d’abans d’ahir de fet, en decidir que seria avui. Amb cura selecciono els troncs, un per un. Un parell de llargs, groixudets, d’alzina i no gaire secs seràn per la base de la foganya, els més secs, de pi roig i avet, serviràn per cremar ràpidament i encendre la resta, d’alzina, freixe i gatell. Preparo la torre de fusta, amb suavitat, pis a pis, amb un ordre après i concís, a la boca ennegrida del forn. Algún paperot acompanyat de restes de plantes aromàtiques en mal estat, faràn d’esca. Empenyo la pila amb molta suavitat, intentant no fer sotracs que la desmontin, cap al centre del cercle sagrat i perfecte de més de 2 m de diàmetre que tinc l’honor de tenir a casa. Una cassoleta de terrissa plena d’aigua s’encarregarà d’humitejar la cuita.


3 de la tarda, paro la taula vora la llar de foc. Com qui posa una espelma estratègicament, l’encens.., esperant la vetllada. Les farines, els llevats, (el llevat mare fa mesos que l’alimento, pacient, i li incorporo cada nova escència de cada nova recepta que faig amb ella, fràgil com és vol constància, suavitat, calor, i una bona remenadeta de tant en tant.), la bàscula, els bols... Sal, sucre, mel, sèsam, nous tencades, canyella...

Per fi, mans a la massa. Avui dia doblement especial, en honor a les brunes, així doncs, em decideixo per quatre pans de blat, i dos d’espelta amb amor.

Començo per la de blat. Pesats els ingredients com la sal amb precisició de laboratori, i els altres a ull, cal humitejar la pasta. Aigua, tèbia, escampada amb tendresa.

Primer la pasta grumollosa va assimilant poc a poc el líquid, désprés quan comença a lligar la resta de matèria, amb les mans ja enganxoses, paso la pasta al taulell enfarinat.

És tremenda la semblança amb el tacte de la pell que pot tenir la massa, ..primer recorda la textura de la carn, dels muscles, i un cop es comença a estovar, el braç, l’aixella, el ventre, les natges, el pit... Mica en mica, es fa agafar aire a la pasta, plegant-la sobre si mateixa, i pastant, com si es fes shiatsu. El palmell d’una mà empeny avall, l’altre acompanya més massa sota la primera... Fent-la girar. Remanant-la. Fent-li perdre el nord completament. Un bon massatge, fort però calm, ferm i suau, farà estovar-la li donarà flexibilitat, farà comenci a reaccionar al tacte, que s’infli de desig de créixer, que prengui vida.

..aaaix...


Primer round fet.

A l’hora de formar les peces, divideixo la pasta amb una eina com una espàtua d’acer, que dóna un gust d’usar que és massa. Quan l’eina entra, l’obre i esberla com una figa madura, i ella es mou, s’acomoda a la nova forma. Deixant al descobert la ferida oberta. Una per una, les replego, tombo i amago el plecs fent-les girar amb compte i amb força altre cop, sobre si mateixa, amb tot els laterals de les mans que toquen el taulell fent entrar la massa endins, estirant la pell, dissimulant els plecs.

Després de la gran magrejada, enfarinada, i tapats, com quan acabes el massatge, et tapen amb la tovallola i et diuen suaument, tu mateixa, sense presses, aixeca’t quan vulguis. I un bon repòs. Per assimilar el que s’acaba de viure, per fer créixer el desig sabent que sols era el preludi de l’esclat final.

A l’altra pasta, d’espelta íntegrament i només amb llevat mare, per veure què passa, un cop presenta la pell suau al tacte, com un ventre ferm de jovençalla, aquesta més bruna per l’integratalitat del gra, més rústica, més de bosc, l’estiro com un braç primer, després sembla una altra cosa més tova..., allargo i aplano un xic el xurro gros i hi faig un reguer d’oli al centre, que es passeja damunt d’ella, seguit d’un llagrimeig dens de mel, espessa, fosca, acompanyada de més canyella estimada, i l’alegria del sèsam torrat a foc lent i les nous trencades. Dos plecs. Divisió, i a reposar. De segur que així, dins el pa de mel de les brunes es trobarà la veta d’or.


Dos quarts de 6, encenc el foc.

Avui anava poc carregat, massa pi, i de seguida s’ha cremat. Anava fort, les flames cobrien la cúpula de rajol fent una estrella divina, alguna s’atrevia a escapar-se per la boca. És fantàsttica la imatge dels diferents tons de les flames a cada altura, a cada temperatura, cada una balla amb un ritme i una dansa diferent.


Les sis. Dóno per escalfat el forn, ja gairebé no queda llenya, l’aparto als costats, i cap dins els pans, amb uns talls previs, els de les llunes amb espiga, els altres com de pagès, que faràn que s’obrin i alliberin.


Ara si, quan ja s’ha preparat tot, pastat, reposat i enfornat, ara li toca a ella, esclatar. Si fos el ventre matern, el fum i l’escalfor en serien placenta. La llavor de vida, es cou. Si fos la llavor de l’esforç, cristalitza la feina feta i l’amor dedicat. Si fos ella, seria el desig en suspens que creix i muta, el seu joc en solitari, i jo voyeur, ansiosos de la següent trobada, que s’augura a la boca. Com quan la lluna és bruna, s’amaga la cara i sap que la mires.


D’aquí a uns dies, no gaires, confondré segur la massa amb ella; vindrà i ens enfarinarem plegats, voltarem la taula empaitant-nos com canalla amb un tros de pasta llarga i suggerent, ara tu, ara jo. Sé que els dos hi fantasiem. Esperem el moment en que damunt la taula, amb les pells fines de la pols, jugarem a pastar-nos les carns enceses, untant-nos de mel, i segurament se’ns cremaràn els pans, tot rient de la paròdia de pastosa peliculeta Ghost que fem.



.. ..mmmmh...

(ja surten els pans, ja es destapa la cara, pell torrada, cruixent, i l’aroma dolça i cuita, fumada, arreu...)


Benvinguda sies. Bon profit.


Comentaris (3)31-01-2013 14:01:40relats eròtics

un món petit (sense corregir), març 2002


Un món petit. Plovia. Se li van treure les ganes de fer res. Un altre cop. La poca llum del matí, estava tot tapat, convidava a seguir al llit un parell d’hores més. Però es va aixecar. Va posar-se l’albornòs, va sortir de l’habitació mentre sentia la dutxa del pis de dalt. Va pensar que no havia de fer res, que hagués hagut de continuar parant el despertador cada cinc minuts. Alguns cops era capaç d’estar-se al llit, amb el timbre del despertador al costat de l’orella, cada cinc minuts, parant-lo i somniant que es despertava. Algún dia que havia de fer coses “importants”, o tenia una cita obligada, posava el petit aparell ben lluny, perquè s’agués d’aixecar del llit per parar el timbre molest. Però l’estratègia no funcionava gaire bé. Arribava arrosegant-se, deixant només els peus al llit, fins l’aparell, li fotia un cop, l’agafava i se l’acostava al capçal del llit, o inclús s’el posava dins del llit, amb la idea que al tenir-lo tant aprop el molestaria i per fi s’aixecaria. Estratègies per dormir. Perquè al cap i a la fi, al matí, quan obria els ulls, disfrutava enormement del pes del seu cos inert dins del nòrdic. Disfrutava de la sensació de pesadesa no només del seu cos, també del seu cap, que en el moment de despertar-se era incapaç de raonar res, enboirat de tal forma que tot i res es barrejaven placenterament.

Tot i que plovia i tenia excusa per seguir al llit, va aixecar-se i va posar-se l’albornòs. Sentia l’estrèpid constant de la pluja damunt la teulada, una remor grisa. Com cada dia es va dirigir directament a la cuina, la porta era oberta, la vista buscava la màquinota vella que feia el cafè, i la va trobar. Al mateix temps que els seus ulls enfocaven la màquina, sota el seu peu es va sentir el soroll que fa la sabatilla de plàstic en trepitjar aigua. Els seus ulls van baixar la vista fent un lent recorregut, com si es neguéssin a l’evidència, com si no volguéssin veure el que tocava veure. Tot el terra de la cuina era cobert d’una pel·lícula d’aigua. Després d’una petita pausa, va dirigir-se a la cafetera, tot negant amb el cap. Và connectar la màquina. Se li va passar pel cap que volia fumar. Ja savia que de bon matí fumar era trobar-se malament tota la resta del dia. No va ni pensar-s’ho. Va sortir de la cuina amb decisió, amb una decisió que el va sorprendre tant d’hora com era. Quan va deixar de sentir el soroll d’aigua sota els seus peus, es va descalçar amb un gest mecànic i ràpid i va proseguir la marxa. A l’arribar a l'habitació la primera sensació que va tenir va ser olfativa. Feia pudor. Va sentir com la fredor del terra començava a calar-se-li pels peus. Va trobar el paquet de tabac amb un únic cigarret. Maleïn-lo va agafar-lo, i va buscar l’encenedor, després va buscar un altre encenedor. Amb preses pel fred progresiu, la mala llet que començava a omplir-lo i la molesta pudor de l’habitació, va sortir sense el foc. Al girar pel breu passadís va veure les sabatilles de plàstic als seus peus, flotant, mentre va notar el primer contacte dels peus amb l’aigua, que ja cobria el petit menjador. Sota la taula va veure com l’estora de la sortida de la cuina també flotava, ja havia fet uns tres metres de recorregut. La cafetera feia un soroll estrany. Va calçar-se les sabatilles amb abatiment i va seguir fins a la ciuna. La cafetera va deixar de fer soroll amb un bluf elèctric, i la llumenta que indicava si tenia l’aigua calenta o freda es va apagar. Va buscar un encenedor a un calaix. Va sentir com l’estrèpit de la pluja augmentava mentre tornava a tancar el calaix sense èxit. Va dirigir-se als fogons. En va encendre un i es va acostar amb el cigarret a la boca per encendre’l. La punta del cigarret va quedar negra, socarrada, i mal encès. Va fer uns quantes aspiracions fortes per acabar-lo d’encendre i va començar a tossir ofegadament. El coll se li resentia dels últims anys de fumador empedernit. Normalment el cafè calentó l’ajudava a poder fumar. La tos convulsa i sense res a l’estómac i el coll encès van produïr.li un parell de nàusees. Es va acostar a la pica a la segona arcada tot i que era pràcticament impossible que vomités res. El fàstic va envaï-lo. Mentre es calmava amb el cap cot mirant l’aigüera, el fum del cigarret li anava directe a la cara, cosa que en aquell moment va molestar-lo enormement. Va llençar el cigarret a la pica on va seguir treient fum fins que va engegar l’aixeta per tal d’apagar-lo però no sortia pas aigua. Tossint altre cop, amb el pit encès, va provar d’obrir l’aixeta violentament tres cops més però no sortia res. El fum continuava anant-li directe a la cara. Va apagar-lo amb els dits, cremant-se, mentre tornava a tossir. Va volguer refrescar-se els dits amb aigua i inocentment va tornar a intentar accionar l’aixeta, però no va tenir sort. Va tenir ganes de plorar, però tampoc va poder. Es va portar les mans a la cara i va fregar-se els ulls. El fred als peus ja li era molt molest. Va volguer tornar al llit. Es va acostar a la petita nevera mentre recordava que estava bastant mal servida, buida de fet. Va obrir-la de totes maneres. Un tomàquet amb la pell que començava a destensar-se. El pot de maionesa mal escurat a la porta. Una bossa de plastic amb alguna verdura verda que ja ho havia deixat de ser i a través de la bossa es veia el gris del podrit. També feia una mica de pudor la nevereta. Va estar-se ajupit amb la porta de la nevera oberta, mirant perdudament el panorama, com entenent un munt de coses. Va incorpora-se tot tancant la porteta, i va notar com la vora inferior del seu albornòs se li enganxava a les cames i començava a regalimar-li aigua des de sota els genolls fins als peus. Això va fer-li sentir encara més el fred i la desesperació. Tenia la mandívula apretada amb força, i la vista perduda en algún racó de la cuina. Va acostar-se a la pica, va agafar el residu del cigarret i va procurar encenre’l altre cop, però mentre se’l canviava de mà per posar-se’l a la boca, va veure que encara tenia el gas encès. Amb un gest àgil i violent va tancar el gas dels fogons mentre li queia el cigarret a terra. Va intrentar caçar-lo al vol però el nus del dit del mig de la mà va anar a picar contra l’agafador del forn. Un tros de ferro angulós que li aturava el gest de la mà i li feia una insignificant ferida d’aquelles que fan tant mal. Li feia més mal per la ràbia que pel cop. Va veure el cigarret flotant també a l’aigua mentre amb l’altra mà es tapava el petit tall i es recargolava una mica de dolor. Va pensar en trucar a algú per demanar ajuda, però no se li va acudir ningú. Amb el fred ficat al cos va anar a l’habitació i la pudor a tancat i fum ja no va ni molestar-lo. Va deixar caure l’albornòs lliscant pel seu cos, i el fred va envaïr-lo encara més, va obrir l’armari i va començar a posar-se roba, sense ni mirar l’ordre. Es va deixar els calçotets, i la samareta que li va quedar al damunt de la camisa i l’altre samarreta, al ser més petita li feia agafar unes formes estrafetes i inclús ridícules, per més que ell només notava la incomoditat de portar les peces mal posades. Va voler baixar la persiana de la finestra, cosa que mai feia perquè la llum del dia l’ajudava a vegades a despertar-se, i sempre havia cregut que no tenia res de què protegir-se o amagar-se tancant la persiana, sempre era oberta. Mentre intentava baixar-la, va recordar que l’ultim cop que va volguer tancar-la perquè una amiga volia intimitat, se li havia quedat a mig tancar, i l’amiga també, a mig obrir. La duresa de la corretja de la persiana va fer-li entendre que no baixaria, i no va oposar-hi resistència. La va deixar oberta. Va mirar a través, tot era gris, homogeni, la pluja en si, les gotes, no es vèien, tampoc se sentien caure les gotes, se sentia una remor constant pero no es veien les gotes. Va tancar la porta de l’habitació passant per damunt de l’albornòs moll, i va girar-se de sobte en sentir el despertador. De fet feia estona que el sentia però no l’havia identificat com a tal, ja havien passat cinc minuts. El va mirar amb ràbia, però el va parar cínicament amb lentitud, disfrutant mentre s’acostava amb una sola idea al cap: apagar-lo. El va agafar, se’l va acostar a al cara i el va escoltar. Va posar el dit damunt l’interruptor que l’apagava i molt suaument, sense presa, el va desconectar. Va sentir un alleugeriment total, enormement gratificant. Fins i tot va somriure. Havia vençut. Es va posar les sabates que tenia més a mà. De fet no en tenia més. No se les va cordar. Va asseure’s al llit, tenia els ulls ben oberts però la mirada fixe i sense enfocar al terra. Va estar així uns minuts encara. No pensava en res. Després, com un acte reflex, va aixecar lleument el cul per agafar el nòrdic per la punta. Encara sense enfocar i amb la mateixa mirada despreocupada, i amb els llavis relaxats cap a fora, va posar els peus dins del llit, es va estirar, i es va tapar. Encara va estar un moment amb els ulls esbatanats, però mica en mida es va anar relaxant, i es va deixar anar.




6

Comentaris (0)31-01-2013 13:49:29relats i poesia variada

L'eSPLÍN, 2003


Titol de l’obra: “L’eSPLÍN” , (escrit així.)

Autor: Elies Miralpeix Bosch

Pseudònim : 6


Esplín (angl: spleen) m Malenconia que produeix tedi de tot.

Tret de la Gran Enciclopèdia Catalana, Vol. 7.

Un espai molt reduït. Només hi ha tres carros petits, i un parell de regletes amb corrent per enxufar-hi làmpares. No hi ha il·luminació teatral estàndar. Al davant de l’escenari i entre el públic hi ha tot un seguit de llums diferents.

El guió es pot tallar; l’ordre, modificar.

Tres personatges, 1, 2, i 3. Els tres son una sola veu. Poden inrtervenir, comentar,...jugar amb el text. El públic, per ells, és aparent, però hi és, és innegable. Aniràn agenollats damunt estructures de fusta amb rodes, tapant-se amb un tros de manta que els hi amaga les cames, que no s’han de veure; el carro els permet un limitat moviment. Ritme fresc i àgil. Mentre el públic entra a la sala, amb la Llum de Sala obert, els tres actors, (que ara poden moure’s lliurement) van col·locant diferents llums de peu, de taula, làmpares, de diferent forma, intensitat i color que aniran posant enfocades arbitrariament damunt l’escenari, això si, procurant que pugui quedar tot l’espai il·luminat. Les làmpares i llums els poden encendre i apagar a discreció i a voluntat els mateixos actors, creant moments sempre irrepetibles. Les llums són objectes útils, els personatges també, titelles.

Mentre fan l’acció de preparar les làmpares, poden parlar, fumar, beure, dir text de l’obra, escalfar, ... Un cop hagi entrat tothom, es tanca llum de sala. Durant el fosc, els tres actors es situen als respectius carros.


(L’acció comenca des del fosc.)

(Començaràn, els tres a fer posicions estranyes, grotesques, cares lletges, ganyotes. La fan i esperen, van variant. S’obre alguna llum, (els actors s’escolten, sabran quan fer-ho), si una sola no il·lumina alguna part del cos d’un dels tres, caldrà obrir-ne més.)

1: (Para. Dubtant) Ara?, (Fa gest de: Puc?)

(Tots es miren, hi ha una pausa)

(Comencen ara a encendre làmpares diferents, amb la mateixa dinàmica, apropant la cara a la llum, amb ganyotes.)

(1 mira al públic. Es decideix. Amb veu de bon orador, com fent proves. Text bén gestual. Els altres paren.)

1: Y desplegó sus gigantescas y rojas alas delante de mi... El imponente sátiro lloraba. Lloraba. ¿cómo podia ser que él llorara? De pronto se sentó y se arrebujó con sus alas, cubriendo su cuerpo rojizo y tembloroso por el llanto. Yo no entendia nada. (Es queda absort). Allà estava. Pum. Assegut. És bò aquest text ....

2: SSSHHT!!!

( 2 i 3 tornen a reempendre els moviments i les ganyotes, ara però, amb menys intensitsat, ritmicament.)

1: (Vacilant) Què?

2: (fluixet) Calla.

3: SSHHT!!

(2 i 3 continuen investigant amb el cos, ara mouen el coll i el dit petit de la ma esquerre)

1: (perdut) Què passa?

1: Ei?

1: Què?

1: (Preocupat) Ei?

1: Que no estèu bé?

2: (Fluixet) Ei?

1: Ei.

2: Si.

1: Què?

2: Què et passa?

3: Sshht!

(Hi ha una pausa)

1: Que no ho entenc.

2: (Fluixet) Jo no et puc dir res.

1: Ah, bé. (Es queda pensant.)

(A la fi 3 mira a 1, 1 no el mira, pensa. Fent un gest suau de rascar-se el nas, 3 diu :)

3: Rasca... Rasca.

(1 comença a rascar-se el nas suaument. Acció que pot allargar i modificar a voluntat, de l’actor o de la direcció.)

(HI ha una pausa, 3 comproba l’efecte de les seves paraules sobre 1, 2 s’ho mira tot, quan està el clima a punt 3 comença.)

(A continuació, Monòleg. Es pot retallar, adaptar, dialogar-lo....El pot interpretar un sol actor o dividir-lo entre els tres actors per economitzar. En cas de dividir-lo, procureu fer-ho, no en els canvis de tema o punts de gir diferents del mateix text, sinó al contrari, no busqueu l’harmonia si nó el canvi brusc. La separació dels paràgrafs és arbritària. Dit amb tempo allegro i to constant, modelat.Que es tregui importàcia al text, es diu, i prou . La llum: jugar amb penobres i clars-obscurs i sobretot contrallums)


3: Humanos sin rumbo.

Hoy no saldré. No, hace frío. Tengo frío. Y cuando hace frío, no sé, me canso enseguida de las cosas. Bueno, cuando hace frío más. Si, me canso enseguida de todo. Y no sólo cuando hace frío, miro a los ojos de la realización de mis deseos, inmediatos, conseguidos. o conformados. o conformes, y después ya no me apetecen. Me monto un plan, hacer la comida, cocinar se me da bien, y el plan es dedicar todas mis atenciones, ritmos y sentidos, todos mis conocimientos y placeres, mis colores y amor posible, los hecho a la receta, rico, rico, y si, la primera cucharada, si, la primera rezuma éxito, merecedora sin duda de una ovación de un excitado público, digno de cualquier final de qualquier autosacramental con presupuesto, pues eso en el final. Pero la segunda,... sabe a pasado, a funesto pasado aguado, viejo y estéril pasado, amargo, amargo sabor a viejo, caduco y final y estéril. A éxito aguado, casi podrido ya, ¿sabéis el olor a viejo? ¿a hospital o a tanatorio recién encerado y olor a flores de plástico y muestras de orín? Escribo, a veces. Escribo y pienso: escribe, y escribo escribe en directo en mi libreta roja, y me parece o me puede parecer genial, magnífica metáfora, alegoría de la noche en que el pensar engendra el día de la acción humana. Acción de acción, de hacer.

Quizás la mejor comparación con el hombre, pienso. Es bueno, ¿no? Escribo y pienso: escribe, y escribo escribe. Genial. Lo de la noche del pensar, que, ¿eh? Buena, ¿eh? ¿y lo de pensar es que es muy buena? Pero ya ves a la que lo repito, o lo vuelvo a ver, ya está, toda la gracia que podía tener mi ocurrencia desaparece, por eso no me repito nunca, creo que es malo, signo se enfermedad. Porqué quien se repite es porqué no puede ser original, con personalidad. Yo, lo creo, en ser original, creo. Si, toda esa gente que va repetidamente igual cada día, que cada día piensa lo mismo, come lo mismo, trabaja lo mismo, caga lo mismo, desama lo mismo y sigue igual, sin follar, o follando igual de mal, sin pasión. Hay tanta gente igual, que son iguales entre ellos por miedo a la diferencia, y cuidado, que de ahí salen todos los fachas, del puto miedo, bueno del miedo mezclado con la vanidad, pero principalmente del miedo, miedo a la libertad de la originalidad, iguales por miedo a ser los que los iguales señalan con el dedo por originales, a los que los iguales tienen miedo y, claro, de ellos se defienden, por si acaso.

Humanos deshumanizados por la igualdad de ideas, de moneda y sentimientos, deshumanizados por la competencia entre los iguales, humanos sin valores humanos, más bien mercantiles. Los valores humanos debieron de caducarse también y así fueron sustituidos, poco a poco, por valores económicos, de rendimientos. Ahora los humanos deshumanizados luchamos por entrar en éste mercado de carne humana, dónde la competencia es la única moneda de cambio, y da igual para que competimos lo que importa es competir.

Competir para estar a la altura, pero ¿a qué altura pretendemos llegar, a la altura de qué? Sube, ...sube, ve subiendo, ...¡más! Y pisa a más gente, y sube, ...¿cómo las putas Gemelas! Humanos sin rumbo. Humanos que luchan por defenderse de humanos que se defienden de humanos que son atacados por la ignorancia, la última excusa del sinsentido y la barbarie. ¿Humanos?

Humanos de plástico todos a semejanza de muñecos de plástico, dónde la individualidad se convierte solamente en intento de parecerse al colectivo mayoritario, a todos los humanos iguales deshumanizados. Parecerse al colectivo mayoritario, entrar dentro de los iguales, salir fuera de lo humano. Un colectivo inventado, una mentira piadosa que dicen, una farsa, dramatizada. Si hiciera reír por lo menos, seria una buena comedia, pero con tanta falsedad ya nos cuesta demasiado a los iguales poder reír de algo, y menos de nosotros mismos. Si, siempre pensé que saber reír de uno mismo era muy bueno, y ni eso nos permitimos. Vivimos en un drama pastoril dónde se sabe perfectamente el trágico final que conlleva, pero que nadie, ni los protagonistas, lo intentarán cambiar. ¿Para qué? Individualización del colectivo afín al régimen. Colectivación de los individuos. Parecer.

Sólo. Pareciendo deshumanizados afines al régimen del si-puedo-te-joderé en el que se regocijan los iguales, pensando encima que son víctimas, mirándote con cara de perro apaleado, con cara de estrés, o de enojada...todos igualitos. Iguales en el sentimiento de fracaso en lo que hacen pero maquillando el fracaso de triunfo y heroicidad, eso es, maquillar bien los fracasos de heroicidades: haber mantenido por los hilos y la comodidad un matrimonio con perfume caducado, también con olor a rancio viejo, haber criado a un par más de idiotas programados para hacer las mismas idioteces que sus progenitores. Empapamos nuestros pequeños idiotas en igualdades o mejor, en semejanzas a lo que se impone, a lo que se lleva. Les encerramos en guarderías hasta los 16, para que el Opus o el Estado nos quiten la sucia faena de programarles el cerebro para que nos sustituyan algún día en nuestra única labor existencial, sembrar la igualdad y con ello la muerte de la especie, para que no dejen el camino marcado por la oscuridad. Les educamos en desconocimiento, mejor, les rodeamos de sistemas de comunicación miles que sin embargo no les servirán nunca para entenderse.

Aprendices de humanos deshumanizados con exceso de información, y déficit de conocimientos. Exceso y déficit, buenos referentes de lo bien que vamos. Los niños de hoy que ya no saben jugar a ser niños, les hemos enseñado a aparentar ser mayores, les matamos la niñez. Humanos con olor a viejo exterminando la niñez. Eso si preparadísimos para entrar. ¿Humanos? Igualitos todos, preparados para entran en el engranaje falsas necesidades-esclavitud permitida-alto rendimiento-... poco para mi muy mucho para ti. Para entrar solo hay que nacer casi, todo lleva a los iguales a expandir su prole y a mantener así el régimen. Y entran todos en fila por su propio pié, casi convencidos cómo las vacas a la puerta del matadero. Convencidos que no se puede hacer nada para cambiar, convencidos que ya es tarde, y que si no se puede huir, entonces habrá que hacerlo lo mejor posible pera ser el mejor de los peores.

Dice Primo que en Auschwitz solo sobrevivieron los peores, claro.

Es mejor tratar de entrar en el juego, creer que entramos en la farsa. Entran para poder enriquecer a los mismos cerdos de siempre, a los que aspiran llegar los iguales. Si, a los iguales les define su alta capacidad para traicionarse ellos mismos pero sobretodo entre ellos. Es triste haber estado toda una vida engordando a otros y toda la misma vida deseando ser alimentado cómo éstos y a poder ser por éstos.

Traición. Peste a traición.

Los hay que vendieron su idea o peor, la olvidaron por la de otro a cambio de un trozo de pan más seco de lo prometido y un vaso de agua sin sabor a agua, con sabor a depuradora, cadáver de agua, agua sin agua, ya no hay agua para beber, el agua con sabor a agua, ¿se extinguió también? Mira si nos equivocamos que ni de lo que más necesitamos alejamos nuestras manos vendidas al mejor postor. Se han fijado que ya nadie no hace nada si no es a cambio de ... piensen una cosa, una sola cosa, que hagan a cambio de nada. Si alguien cree que lo hace, que busque si de verdad no se vendió un poco. Y si lo sigue pensando, después, hablamos y me cuentas qué haces a cambio de nada, por naadaa, ni por ti. ( se señala a sí mismo). Vendidos hasta el agua. Los que se venden aspiran a ser los cerdos que engullen los rendimientos de los demás, a los que todos los idiotas alimentamos y mantenemos en su puesto. Los hijos de iguales, aprendices de iguales con aspiraciones de cerdos.


Y no nos daremos nunca cuenta que si ellos comen es por nuestra conformidad a que ... y otros ... muchísimos más ... ¿Para que alguien va a pensar en los demás como algo a proteger, si es algo contra lo que competir y luchar?.

Seria algo así: o sea, ... (Apaga las luces o instiga a los otros a que lo hagan. Sólo queda una luz central baja que ilumina una barra de pan junto a un cuchillo de sierra) .... Esto seria el mundo, no? Entonces... (Coge el cuchillo, a cada punto corta un trozo de pan al final le queda la puntita de la barra) ... Esto se lo llevaría el Mac-burger. ... Esto lo controla la CNN en convenio con la BBC. ... Esto es de un tal Mackintosh Gates. Éste trozo es para que el Banco mundial rebañe los países con los créditos. Éste alimenta las guerras. Repsol y telefónica se llevan éste cachito. Bush Dóllar y su séquito de iguales mastican todo esto. En el mundo somos 6 mil millones, hay pan para 12mil. Éste trozo es para los demás. Esto, para los que no tienen nada.

Discursos panfletrarios, obras malas. Acusar, es fácil; actuar, hacer... es otra cosa. Malo en todo caso.

Cambiar, de... ¿de qué? ¿de aptitudes? ¿de deseos? ¿ de forma de escribir? ¿de amigos? ¿de carril y ponerse al contrario yendo a 140 por la autovía? ¿de vida? Cambiar de vida,... uhm ...no, estaba pensando,... en...., bueno es igual. Cambiar, cambiar para no ser igual, no igual a los demás, por regla, por principios , por respeto a uno mismo, respeto, si. No mantener ni las ideas ni las pasiones más tiempo del necesario, el justo para dar el gusto, para ver recompensado, el esfuerzo. ¿Ves? Todo es a cambio de. Cambiar de acera, de gafas, de vida e ideas sobre la vida, cambiar de ideas cómo de ropa seria genial, no por nada, sino que sería como ponerte un cerebro limpio cada día o cada dos días. O hasta tres. Las ideas de los demás siempre parecieron mejores, bueno, parecieron las mejores, y no solo sus ideas, su vida parece mejor, su trabajo, sus relaciones, su forma de ser o de vestir, siempre los otros dan la impresión de que son mejores en algo o que tienen mas suerte.

Pero al fin y al cabo esto es una enorme gilipollez, como para no repetirla jamás. Somos una especie carcomida por sus muchas culpas, por sus muchos errores acumulados, y por sus muchas individualidades enfrentadas, una especie que es su propio cáncer. Lo de los demás parece mejor por una falta total de amor propio, de amor a lo ajeno y amor cómo especie. Pues como las ideas o cosas que dicen los demás nos parecen más acertadas o mejores que las nuestras, pues adoptamos las suyas, ¿quien no ha dicho frases que acababa de escuchar de la boca de alguien? Pero se adoptan, las ideas, se usan y se tiran, como todo. ¿para qué consumir más tiempo del necesario en viciar una buena idea que tal día usurpamos de la boca de alguien? Se usan y se tiran, no porqué un día nos sirvieron las ideas de otros nos van a servir siempre, y ¿que pasa con nuestras propias ideas?, pues que al fin y al cabo son también consecuencia de lo robado a los demás, que no existen tales ideas propias, no existen. Es cómo el agua, ideas propias en peligro de extinción. Por eso, es por eso que hay que cambiar a poder ser cada día de ideas, una tarea dura, pero es como tocar la guitarra, si practicas... por eso no hay que dejar idea en pie, ninguna idea debería tener poder sobre ninguna otra, ni las ideas ni las cosas ni las personas, ni las cosas por sobre de las personas ni las personas por sobre de los animales ni nada sobre nada, nothing de nothing. Cambiar para no morir estanco en una idea creada por otros ya muertos, en vez de por nosotros, los vivos.. Las cosas buenas, las cosas buenas, con el tiempo se vician y se vuelven agrias, incluso los buenos recuerdos se agrian, las cosas que fueron buenas, que pasan y dices, ¡ui que bien! pues pasan y ya está, pasado. Tratar de estirar el momento (o incluso el sentimiento) es suicidar lo bien que estuvo, lo bonito que fue. Arriesgar, no pisar sobre seguro, resbalar, hundirse y enloquecer en las alturas de la vida, pisando las nubes y los pozos negros de la humanidad. Pero claro, luego ya no es hundirse ni elevarse, ya desapareció la idea de arriba, porqué no la de bueno, la de los buenos, y lo malo, ¿qué es?

No estancarse, no repetir ni de plato, moverse. Cambiar, al ritmo del cuerpo, que cambia. Búsqueda sin cesar de no acomodamiento, y no solo eso, búsqueda de cosas a denunciar, a cambiar, lo que lleva tiempo igual se pudre.

De hecho se podría empezar a dudar que cualquier cosa que lleva dos años igual, de cualquier cargo, empresa, amigo o tipo de arte. Todo caduca.

Denunciar o escupir directamente a la calva pelada de los cretinos, escupirles todas las idea viejas, todos los países viejos, todo lo viejo. O los mas viejos de todos los malditos cerdos inamobibles de arriba, pero como la idea de arriba ya no existe. ¿alguien conoció a Henri Thomas? Les escupiría a todos los iguales por entero un infame y grotesco moco verde en todos los morros , a todos los iguales, con sus banderas de iguales, sus peinados de iguales en todas sus modalidades iguales, Sus miradas perdidas, sus bocas vacías de poesía, su mirada también vacía de poesía, de hecho a pesar de ser un poema en ellos mismos los iguales en si están vacíos de todo otro significado, vacíos de toda imagen de toda poesía, así mismo son cada un de ellos una parte del poema de los iguales, del poema de los muertos, que cada uno, sílaba a verso, crea el gran poema de lo viejo, muerto un poema que apesta a viejo y a traición, ¿lo olieron alguna vez? El propio poema apestoso. El mismo régimen imperante, que campa a sus anchas engullendo lo más humano, crea alternativas para los que se creen disidentes, para los inconformes, crea conformes variantes, complacientes variantes de lo mismo para enriquecer la diferencia del mercado de competencia. La contracorriente siempre fue parte de la corriente. Ya no se puede ser de ninguna manera que no se sea igual a otro, todos nos parecemos a otros, las mismas referencias a las que unirse, o contra las que luchar. Todo forma parte del mismo saco de mierda de los iguales, del régimen de los iguales que engordan cerdos y crían idiotas para mantener el estado de las cosas. Por miedo a la diferencia. La alternativa siempre fue una modalidad mas del régimen, que se las apaña para integrar toda diferencia cómo algo normal, afín al sistema, todo lo que puedas hacer, ser o parecer, cabe dentro del saco. La originalidad como arma de personalidad.

Personalidad cómo reflejo de otras personalidades. Personalidades afines al régimen aún que sea contracorriente. Contracorriente cómo régimen individual. Lucha contra lo colectivo y masificado y universal. ¿Para qué buscar la uniformidad si es en la diferencia dónde radica la humanidad? Exterminemos la diferencia para asegurar la igualdad, o no, igualdad, no, uniformidad, mejor: uniconformidad aplastante. Por eso, cambiar, ... o aplastar igualdad, cambiar cada día de apariencia, o comer carne humana, cambiar de amantes, de ideas, de modo de enriquecerse, no, de progresar y subir, de vida , cambiar de vida vida. Para no perdernos.

Para no perdernos: un poema. Si alguien lo reconoce, y sabe de quién es, por favor que lo diga, porqué no sabemos quién lo hizo. Éste poema, apareció,... lo digo y ya está,... ¿vale?.

Fue recogido el 27-II-00.


Peligro inminente

Lucho por salir de aquí

Si esto es un sueño,

No quiero dormir

Vivo sin poder vivir

Si esto el la muerte

Quiero terminar de morir


Qué, ¿nadie sabe de quién es? ¿Nadie lo conoce, no?


( Mira al seu voltant, es retira una “passa” enrere. Hi ha un canvi de llums més penombres.)



1: Funny ska del Granollers-Madrid-Chamartin. Vagó-restaurant, sense restaurant Un senyor menja faves torrades amb sal. Es un senyor gran, té greus problemes de prostata, cada cinc minuts desapareix, deixant enrere la bosseta de faves torrades i salades i una enorme caixa. Era una tele extraplana tamany industrial, de contrabando, com va contfirmar ell mateix. No estàvem sols.

Quaranta cinc “catorceañeras” histriòniques, vitals, excitades i fumant cigarrets lluny dels pares. Compassos d’ska en sintonia als crits sorgits de la sobrada energia del grup d’adolescents. Música en desconcert. Penso en el fill de puta que porten tots i cadascún d’ells, a dins seu, i, hostia, els envejo tiu, els envejo la...la potencia jove que tenen, amb ganes. Amb el poder de l’inconsciencia juvenil com a bandera. Les femelles, prematurament femelles, amb estil de grans, moviments apresos tant a la tele com a les famílies. Esbossen delicats i suposadament adults moviments, tots ells estudiats, apresos per ser meys nenes. Les nenes criden l’atenció movent-se molt amunt i avall, i deixant-se sentir per allà on passen. Els nens prefereixen fer el mateix però sense tant moviment, el griterio es el mateix, canvia només que no et passejen els seus cossos per damunt teu, ni es refreguen en tu mentre van amunt i avall. Els nens, tot s’ha de dir, tenien una tele de viaje muy mona, per on vèien un els últims noranta minuts més ben malgastatsde l’história dels homes. 90 minuts més perduts. El vell continua fent viatges al labavo i menjant dues faves torrades i salades entre viatge i viatge i entretenit-se amb un llibre de contes infantils.

3: Lletra grossa i bons dibuixos.

1: Què més vols?

2: Una birra, a pet...

1: ...a petits glops de birra cara i dolenta del insípid servei de càtering del vagó-bar.Pipes, ai no, faves salades i birra calenta. (Pausa) Hi ha un silenci, un gran silenci. (Tensió). Algú pensarà:

2: Ha passat un àngel

1: Mig segon després obren la porta els “seguratas”.

2 i 3: (No cal que sigui alhora) Guardes de rencor.

1: ...Sense comentaris.

(La següent part del diàleg (4 línies) es un comentari “apart”)

2: Has dit seguratas, oi?

1: Si.

2: No es gaire català que diguèm.

1: I?

Un nen s’emociona, al sentir la llibertat de la distància o la distància de la llibertat i s’esvera, perd el nord, salta de la llitera, la tercera, ...

3: La del pis de dalt.

1: S’emociona més encara quan nota que el ferro, un ferro de l’escala, lo entra pel costat exterior de l’abantbraç dret, que feia servir per amortiguar la baixada de la llitera.

2: Nou centímetres de profundutat, cap endins.

1: Un altre nen explica:

2: (Amb veu de nen) Se li veu l’os.

1: El professor afegeix:

3: (Amb veu de professor babau) Si però amb el gel no li passava, no tallava l’hemorràgia, (si ha tacat tota l’Emma) i ml’hem hagut de dur al botiquin del tren.

1: Colònies passades per aigua, no, per sang. El nano ja no està esverat, ja no es mourà en tota la nit, té la cara blanca com la néu...

3: (Se li escapa el riure, mira a 1)

1: Si ja, es estúpida la comparació,...com la néu, però jo que sé, surt sola. Blanca com.... com la néu.

3 i 2: (Riuen)

1: Hi ha un xavalillo que com que no ha tingut un ferro prop de la vena encara belluga i recórre els escassos 8 metres del vagó-resturant dels collons, salta i crida:

2: (Amb veu de nen esverat) Anem-lo a veure, anem-lo a veure!

1: I hi ha una típica nena repelent que recorda:

3: (Amb veu de típica nena repelent) El professor ha dit que no, que no el molestem.

1: Per sort el diari una bona noticia: Bush allibera una altra ciutat. Gràcies gran Bush

(Hi ha una petita pausa, petita, lleu. Canvi de joc)

2: Hi ha un text, molt ...molt... què? què dic ara? Maco? Interessant? Per l’ocasió?...

3: Sht: que ja hem començat.

1: Hi ha un xavalillo que com que no s’ha clavat res, encara córre... (Es trepitgen amb les paraules de 2) ( Amb veu de típica nena repelent) ... Anem-lo a veure

2: No el puc dir ara el text?

3: No.

1: I què se n’ha fet del vell que menjava faves torrades?

2: Ha baixat del tren.

1: I del nen que encara corria?

(Ningú el contesta)

3: Jo he dut una carta per llegir-la.

1: Una carta?

2: Qui l’ha dut la carta?

3: Algú ha dut una carta? Qui la té?

1: Tu!

2: Qui, jo?

1: No, espera, qui la dut?

3: No has sigut tu?

2: Jo tinc un text , un altre texte de Lao Zi, no es Tao Te King, però es molt ...què què he dit abans? Maco? Ah, no interesant.

1: (Té una idea) Aquí podria haver-hi un rewiew d’aquests, un flaix back.

3: No, no encara, encara no està prou clar qui som els personatges, jo esperaria

2: Si si, encara no, el podem fer més tard i encara quedarà millor, si tu ara ja te l’imagines, quant més tardis millor...

1: Bueno, no ... va,va,. Seguim. (Pausa) Fumar, es pot fumar, no? (S’encén un cigarro)

3: Obre paréntessis, s’encén un cigarro, si, cigarreta es molt llepafils, i jo fumo cigarros no pitis o cigarretes, vale? Tanca parentessis.

2: (Els mira sorpresos) O sigui que això també es pot?

1: Fumar?

3: Si, no?

2: No! (Fa el gest de parèntesis lleument)

3: Ah, si, si.

1: Cony, d’això es tracta, no?

2: Ah. És que jo encara no sé què es pot i què no es pot...

(Pausa)

3: Doncs, la carta que porto avui, es de ...(La mira, busca)

1: Així la tenies tu?

3: El què?

1: La carta.

3: Si. ... (Mira la carta) té, ara no posa la data. Bueno, té uns anys. Es molt curiosa.

2: Obre paréntessis, es disposa a llegir-la, tanca parentessis. (Orgullós) Ja! (Aquest “Ja!” és castellà, expresiu,.. ho sento.)

3: (Cara sorprès)

1: Obre parèntessis, es sorprèn, tanca parentessis.

3: Però ...

2: La carta , la carta.

3: (La torna a mirar). Millor que la llegeixi, no?

1: (Per vacilar-lo) Vols dir que es el moment?, No sé, eh? tu mateix.

2: Obre... (Fa el gest de parèntessis) , ara dubta, tanca... (Fa el gest)

1: (Animant-se) Obre... (Fa el gest) Ara s’enfada.Tanca... (Gest)

2: Obre...(Gest) torna a mirar la carta.

3: (Mira la carta)

2: Està a punt d’estripar-la. Tanca...(Fa el gest)

3: (Fa el gest, com si l’anés a estripar)

1: Obre paréntessis i no l’estripa, però s’enfada més i més

3: (Trenca el joc) Ei tius que passi algo, collons, s’enfada, l’estripa, semblen uns pastorets al Nacional, no?

2: Ja està, ja està. Obre ... (Fa el gest) (Pensa.)

1: (Fa el gest dels parèntessis) Ara, l’autor pensa.

2: (Per 3) A la fi agafa la carta...

1: No, que ja la té.

2: S’asseu, desolat, trist. Comença a llegir ...

3: (Tallant a 2) Estimat .... autor, Potser no entens per què t’escric...

2: (Tallant a 3): Comença a llegir per ell, en silenci.

3: (Ho fa)

2: Li fa gràcia la carta, somriu.

1: Li fa molta gràcia.

(3: continua igual)

2: Li fa realment molta gràcia.

(3: reacciona, fa que li fa gràcia)

1: Ara.

2: Li fa tanta gràcia que busca algú per compartir-ho,

(3: Ho fa)

2: Troba molta gent davant seu, molta gent que estan quiets, i escolten. (a 1)Costa trobar gent així.No? T’imagines el públic, assegudet i calladet, tant monos, i que s’ho creuen tot, eh! que són bona gent....

1: Si, si, hostia però a vegades hi ha cada desgraciat...

(3 : es mosqueja)

1: Obre ...(Gest) 3 es mosqueja , ara si que s’enfada, fa un gest a 2 perquè continui amb el que féia. Tanca ... (Gest)

(3: amonesta a 2 perquè continui amb el que feia)

2: ...troba a molta gent davant seu

(3: torna a veure la gent davant seu)

2: ....I vol compartir-ho amb tots ells.

3: Que si!

(2: mira a 1)

(1: Fa com que ell no en té la culpa)

2: ...i molt entusiasmat, comença a llegir:

3: Hombre!! (s’aclara la veu i llegeix al mateix temps que...)

1: S’aclara la veu i comença a llegir.

3: (Llegint): Potser no entens perquè t’escric.

No t’amoinis... jo tampoc. Em sap greu...

1: Ui, això de jo tampoc què vol dir? (Es creuen les mirades) Ya, ya.

3: Em sap greu haver-te atabalat amb els meus problemes...

1: Perquè es disculpa ara per això?

3: ....no tornarà a passar. El cas es que hi ha alguna cosa en tu que em fa confiar... Ja! obre paréntessis i diu: i això es molt estrany, sóc una mica desconfiada.

2: Mira: Una mica està entre cometes, (Fa el gest s’entre cometes)

3: Malgrat tot aquesta carta té un motiu: recordes el que et vaig dir ahir?...OBLIDA-HO.

1: ... i Oblida-ho ho posa en majúscules. Si et diuen que oblidis algo i t’ho diuen amb Majúscules, com pretenen que ho oblidis?. OBLIDA!; OBLIDA!

3: Puc?

1: Si, perdona.

2: Jo tinc un dubte, què es el que havies d’oblidar? Ho recordes?

3: Es una carta personal! Tiu, a més es igual , no vé al cas.

1: Si, es veritat, es més interessant què et va dir, no?

3: El que es important es el que vé ara: “...mnnsi...tot el que et vaig dir, OBLIDA-HO. Potser no es coherent, però bé... jo tampoc no ho sóc i sócc viva (almenys fisicament). Lo més racional seria deixar aquesta relació que em fa més mal que bé; però ...ara com ara mo m’hi veig amb cor per deixar a l’única persona que es al meu costat. Potser es una posició covard. (Jo també).

(1 i 2 callen, hi ha un silenci)

3: (És la “seva opinió, li costa dir-la, poc convençut) Tot, tot el que feia girava en funció d’ell. Si ella ho diu, i la molt tonta no l’engegava a la merda. Per por a la solitud desconeguda, acceptava que l’humiliés constantment, que la fes sentir com una merda en tot el que feia, amargant-se i podrint-se. Ell, covard, infeliç,segur de la dependencia d’ella; ella, submisa, amb la sensació que no es mereix més. Allunyar entre els dos qualsevol situació d’intercanvi d’amor. Ell l’utilitzava.

2: (Al públic”imaginari”) I era molt maca aquesta tia, eh!

1: Era molt... normal... treballava en un mercat, oi?

3: Si

2: Què et va demanar que oblidéssis?

3: (A cau d’orella a 2, no se sent): Que l’havia pegat algun cop.

2: Què dius? Payo!

1: (A 2) Què diu?

2: ( A cau d’orella a 1, no se sent): Que li fotia de tant en tant. (Fa un lleu gest amb la mà per fer-se entendre a 1, ha de ser molt petit, casi involuntari.)

1: No fotis?

3: Eh, vale ja, no?

2: Si tu també ho expliques.

3: Però que es de debò hostia, que tu la vas conèixer, cony, pues no es plan que anem escampant les coses ...que tenen la gent, ...

1: Però si has començat tu llegint-li la carta.

3: Però si la carta es meva!

1: Nostre, diràs.

2: A veure, si la portes es per algo, no? l’has portada per llegir-la i comentar la jugada. Pues ja ho fem. A més tu ets el primer en reconèixer que aquell tiu era un fill de puta que no es mereix res, a qualsevol que faci el que ell feia l’haurien de condenmar a no poder mantenir relacions.... amoroses.

1: Encara pitjor, potser encara es torna més boig així. Obligat a anar pel carrer amb una pancarta que digués: M’AGRADA PEGAR LA MEVA DONA.

2: No, no. S’hauria de fer com amb els nens, amb carinyo i paciencia explicar-li que no es pot fer que si no ...

3: Que si no el penjaran, porc, fill de puta no la tornis a tocar mai més!

1: Que surti ,collons

2: Eh! tranquils.

3: Macago’n la mare que et va parir perquè collons la pegues, desgraciat, que no pots aconseguir res d’ella sense amenaçar-la o què?, qui es el covard eh? I tu?, il·lusa, com volies que ho oblidés això, eh?

1: Tallar-te la polla hauriem de fer!

2: Eh, eheheh!! Vale ya! Què feu? (Pausa) Que no veus que aquesta era la única manera que tenia de demanar ajuda, te la demanava a tu, i no vas fer res?

3: Què se suposa que havia de fer?

2: Com a mínim estar amb ella, i que no ho entens el que diu?: “Que amb tu confio, i que amb ell no puc però sense ell, qui?” Tu?està bastant clar, el que volia.

3: Collons noi jo no ho havia pensat mai així,això.

(Pausa)

1: Bueno, i ara què? (Pausa ) Acabaràs de llegir la carteta?

3: No, si ja està. Només diu: “Bé et deixo no vull ser pesada,...”

2: Això vol dir: “Bé, digue’m que no sóc pesada i que em necessites”

3: (Llegint) “Sort.” Firma, “ P.D; Perdona’m la caligrafia... estic al tren. P.P.D.: Perdona’m l’ortografia, no acostumo a escriure en català. P.P.P.D: En general perdona’m”. Aquesta tia estava molt malament.


(Canvi de joc, diàleg trepidant)

1: Eh, ha estat molt bé aquest tros.

2: Si.

1: Si, tu ( A 3), molt bé, uns giros molt bonics; “ Que et penjaràn, no la tornis a tocar mai més” , ole, tiu.

2: Home, tu, lo de la polla, ha trencat, desentonava.

3: No què va! Al revés era a la cima del clímax, la pujada final, el remate. I qui es que volia un faix-back?

1: Jo.

2: Home, de fet una polla avui en día ja no diu gran cosa, la gent està acostumada a veure pits i culs...

1: (Tallant) Si, però tites no! (A 3) Què volies dir amb això del flaix-back?

3: Res , que l’estàvem fent.

1: Ah.

3: Tens raó, les bones tites es veuen només a les pelis porno. (Fa el gest de tita important) Tites importants.

2: Si, es veritat, Les bones titoles no les ensenyen enlloc més, i si ho fas, ets un pervertit, i paga, la multa de perversió.

1: Hostia estava pensant, en ....una ... en que podríem ser els primers personatges que foten una orgia a l’escenari,...

3: Obre paréntessis (Fa el gest), pensa, tanca paréntessis. (Fa el gest)

1: ....Però llàstima que no tinguem sexe. Això de dependre d’altre “gent” (Fa es gest de cometes) Jo, ara, si en tingués, l’ensenyaria per honor a les a totes les tites, pero no podem.

2: Jo no ho faria.

1: El què?

2: Ensenyar la tita.

1: ...I lo de l’orgia?

2: ...Més per curiositat que per vici, si,si...

3: Però no seriem pas els primers, ja està fet això, i no éren tres, éren més, tots rebregant-se entre ells, roba per aquí, cames per allà, 3 minuts d’orgia a l’escenari, es van anar ajuntant 2, ara 3, ara més,... es tocaven,.... i lo marevellós es que no hi havia, allò sexe brutal (Fa el gest de sexe brutal), ...era amor animal. Una passada, però ja està fet.

2: I segur que ells ja ho havien vist d’algú, si es que està tot fet.

1: Facis el que facis no seràs mai el primer.

3: Qualsevol idea que pugis tenir, per molt original que sigui, algú ja l’haurà tingut.

2: Tot fet, tot inventat.

1: Que queda per dir? Per inventar

3: (Mirant amunt): Quin problema, no?

2: Si no hi hagués personatjes, no seria res de nou.

1: Si no parléssim, tampoc.

3: Si ens talléssim amb un vidre trencat....

1: Tampoc.

2: Si sortíssim al públic a vomitar,

3: Nó seríem els primers.

1: Si ens talléssim les venes en directe...

2: Tampoc.

3: Si ens tiréssim de cap a la paret fins perdre el coneixament....

1: Tampoc

3: Es maca la paraula tampoc.

2: Contundent.

3: I un suici....di. (Els altres l’acusen amb els ulls)

2: Més millor: ..... que si continuem per aquí... Perquè no algo,. ... possitiu?

1: Si ens enamoréssim de debò, seríem els primers?

2: Contundent.

3: Segurament no...

2: Algun o altre ...

1: Si, però s’enamoraven de debò els actors, o els personatges? Saps?

(Pausa, 1, s’il·lumina)

3: Ui!, Obre paréntessis, pensa i s’il·lumina, tanca ... (Fa el gest)

1:Provem-ho!

2: El què?

1: D’enamoran-nos.

2: No podem.

1: Com ho saps?

2: No ho sé, no ...


1- no pots

2- no vull

1- es ell

2- es ell?

1- es ell

2- qui?

1- ell

2- ell?

3- jo?

1- si

2- vols dir?

1- si

2- ell?

1- si

3- jo?


1- no pots

2- no vull

1- no et deixa

2- qui?

3- jo?

1- si

2- es ell?

1- es ell

3- jo?

1- si, ell

2- no em deixa?

1- no

3- jo?

1- si

2- ell?

1- si

2- ah, i?

1- i no pots

2- i?

1- i no et deixa

2- i?

1- i es ell!

3- jo?

2- vale

1- no ho veus?

2- el què?

1- el que et fa?

2- qui?

1- ell!

3- jo?

1- perquè no ho vols veure?

2- que haig de veure?

1- com t’estàs tornant

2- qui?

3- jo?

1- no

2- doncs qui?

1- tu!

2- jo?

3- j...

1- no saps el que fas.

2- qui?

1- tu

3- jo?

1- no

3- ah!

1- tu

2- jo?

1- si

2- no se el que faig?

1- no

2- però tu què...

1- ho veus?

2- el què?

1- no, no ho veus

2- què haig de veure?

1- no, no ho veus

2- perquè cony he de veure algo?

1- ho veus?

2- Perquè he de veure el que vols que vegi, eh?

1- ho veus?

2- i si no vull veure el que vols que vegi, eh?

1- ho veus?

2- si, veig que no només veus tu

1- i què veus?

2- veig que jo també puc veure

1- i què veus?

2- veig que tu sempre vols que vegi el que tu veus

1- i què?

2- que no ho veus?

1- el què?

2- el que et fa?

1- qui?

2-.ell

1- qui?

3- jo?

2- si

1- ell?

2- si

1- a mi?

2- si

1- ell?

3- jo?

2- si, ho veus?

1- home, el què?

2- que no pots

1- qui?

2- tu

3- jo?

1- no, jo!

2- no et deixa

1- ai calla

2- com t’estàs tornant

3- jo?

1 i 2- no!

3- ah!

1 i 2- ah, què?

3- eh! eh! eh! ah i prou, eh?

1 i 2- ah!

3- ah, què?

(Es miren)

2- potser tens raó

1- pot ser

2- de debò

  1. ya, ya,
  2. Potser si que es ell

1- potser si

3- eh,eh

  1. potser si que no em deixa

1- pot..

2- potser si que no sé què em faig

1- potser si

2- o potser ets tu

3- jo?

1- eh!, va!

2- si, potser ets tu

1- vols dir?

2- potser si

1- soc jo el que no pot?

2- potser si

1- sóc jo a qui no deixa fer?

2- potser si

1- així sóc jo el que no sé què em faig!

2- pot..

1- així també sóc jo qui no ho vol veure, eh!

2- ...

1- així qui no veu res sóc jo, estic perdut doncs!

2- si

1- ai las, i ara què?

3- eh, i jo?

1- tu res no ho veus que estic perdut

3- ah

1- i ara què?

2- ara...

1- si, ara

2- ara què?

1- què faig?

2- no sé, tu deies que jo no sé el que em faig

1- no, sóc jo qui no sap el que fa

2- a tu no et deixa

3- ja hi som

1- ell?

2 -mhm

1- o sigui que per culpa d’ell

2- mhm

1- no sé el que em dic

2- mhm

1- ni el que faig

2- mhm

1- per culpa d’ell

2- si, nano, si

1- ah, i?

3- eh!?

2- i, què?

1- això

2- tiu, es ben bé que no saps el que fas

1- bueno

2- i et sembla bé

1- fa un moment tu també deies que tu tampoc sabies el que deies

2- si ni el que feia

1- tu tampoc saps el que fas

2- ah, i?

1- i què?

2- això

1- tiu, es ben bé que no saps el que dius

2- bueno

1- i et sembla bé?

2- i a tu et sembla bé dir el que dic jo

1- si ja no sé el que em dic

2- ja hi som

1- eh!?

3- .jo?

1- si

3- jo què?

1- això, tu què?

3- mira

1- què fas?

3-

1- i tu?

2-

3- si?

2- si

3- i tu?

1-

2- si?

1- si, em sembla

3- aha

2- molt bé

1- si, estupendo

3- fantàstic, no?

2- oi tant

1- ja ho pots ben dir

2- oi tant

3- i ara què?

1- ...bé, no?

2- si, si

3- si què?

(Pausa)


3: Que ja està?

2: El què?

3:El ... La ronda?

2: Ah!, No, no ho sé.

1: Es igual, no?

3: Home...

1: Tu estàs bé?

3: (Pensa)

2: Obre ... (Fa el gest de paréntessis), Pensa, Tanca... (Fa el gest)

3: (Dubtant) Si.

1: Doncs ja esà!

2: Disfruta, home.

3: (Salta, s’esvera) Si no sé ni si ho sóc... (El tallen)

1: Shhht!

2: Tranquil.

(Hi ha una pausa)

(Es respira un silènci inòmode.)

(Es creuen les mirades)

(La pausa s’allargarà tant com es cregui convenient, poden fumar, beure aigua, ...)

3: (A 2) Què?

2: Pensava...

3: (L’instiga a seguir)

2: ...En els últims 90 minuts de l’història dels homes perduts.

3; ( A 1) I tu?

1: Jo pensava en en nen cargolat així ... (Fa el gest de mal de panxa extrem) , que fa dos dies que no menja, està sol i plora sense llàgrimes, no té llàgrimes per donar, li han tret tot! (Que no des deixi de fer el gest mentre parla)

2: Jo pensava en una bossa de faves torrades i salades.

1: Jo pensava en en Maradona, si, mira...

3: (Va a apagar una llum que stigui encesa) Jo pensava en el silènci .

2: El dels àngels?, el silènci dels “seguratas”?

1: (Fa el gest de les cometes, però ningú li para atenció)

3: No, no.

2: Jo pensava en ... saps aquells paperets que et reparteixen,... el tren i després et diuen: (Posa veu d’emigrant rumanesa, fa la cantarella típica de qui demana 300 coms al día, posat afligit, (El text el pot dir qualsevol dels 3, qui ho faci millor)):

Señoras i Siñoris, discúlpe di molestia, yon só una refugiata di rumania. Yo (a la italiana?) non tengo dinero, ni trabajo. Yo tengo dos hijos que nicisita di comert. Si puede, dar venticinco pesetas, lo pido por Diós Para mi família. “

I et passa davant teu... ( El tallen)

1: Jo pensava en una fàbrica de pollastres... entren ous i surten els “nugetts” aquells... dins la caixa.

3: Jo, amb el silènci, escolta, vaig de bé...

1: Heu pensat mai què sent algú quan l’atravessa una bala, ...Què es deu sentir?

2: Que passa l’airet,... pel forat.

(Poden riure, naturalment)

3: Deu ser un moment, d’aquells que .. (Fa el gest d’un calfred), que puja tot!, de cop!, Un : HUUÀ! (Obre els braços).

1: Com quan notes que una maquinota se t’emporta tres dits,.. o la mà, ... un tall net. HUUÀ! (Obre els braços).

2: Com quan vas a saltar, a saltar per morir, i ho veus tot des del vuitè pis. (Fa el gest de veureho tot des del vy¡uitè pis)

3: Aquests moments són els que et recorden que estás viu, t’atravessa el llamp!

2: (Imaginant-s’ho) Hostia, que guapo.

1: S’et gela el clatell. Adrenalina a saco. Millor que qualsevol merda que et puguis fotre por’ahí, Com el pinyo de cotxe aquell. Eh?

3: Tu, abans has dit nosequè d’una ciutat alliberada, no? A què venia?

1: A ... Abans? Res. Que si fós com una guerra de bombardes, ... però ..., (Fa el gest de de pregar dels islàmics) Gran Bush, Gran Bush, Gran Bush, ...

(Comença un cànon gestual i músical, amb la melodia de la lletra: Gran Bush, s’afegeixen)

2: Apaga aquella llum......Gran Bush, Gran Bush, ...

3: Gran Bush, Gran Bush,...

( 2 i 3 continuen, 1 comença a recitar)

1: Y desplegó sus gigantescas y rojas alas delante de mi... El imponente sátiro lloraba. Lloraba. ¿cómo podía ser que él llorara? De pronto se sentó y se arrebujó con sus alas, cubriendo su cuerpo rojizo y tembloroso por el llanto. Yo no entendia nada.(Es queda absort). Allà estava. Pum. Assegut ....

(Hi ha una pausa.)

3: I què?

2: Si, ja està? Es queda així?

1: (Desconcertat): Si. Apaga aquella llum.

(A partir d’ara s’haurien d’anar apagant tots els llums i làmpares que hi puguin haver enceses, amb calma, progresivament.)

3: Ara si que era el moment, nen.

(Pausa)

1: (Té ganes de plorar) No m’agrada....

(Silenci)

3: ( A 2) “Lo” del text de tao aquell, ho deixem per una altre vegada...?

2: Ah!, Hostia. ...Si.... Era de Lao Zi... espera...

3: Ara vé un rewiew, no?

2: ...No,... si, si. Era de Lao Zi.

1: El Valiente en osar perecerà,

el Valiente en no osar vivirá

De ambos uno se beneficia, otro se perjudica

De lo que al cielo disgusta

¿Quién conoce la causa?

Por eso el sabio considera todo difícil.

El curso del cielo es

Saber vencer sin rivalizar

Saber responder sin hablar

Atraer sin llamar

Saber disponer sin apremiar

La red del cielo es extensa

Holgadas sus mallas

Mas nada se le escapa.


2: Ja te’l sabies?

1: (Pausa) Com vols que no el sàpiga?

(Per anar bé ara només queda un llum encès)

(3 agafa unes espelmes)

3: Hi ha qui diu que si t’encens un cigarro amb una espelma, en algún bonic racó de l’oceà, un pescador mor. La palma. (Encén les espelmes, les col·loca al centre, davant.)

1: (A 3, per la llum que queda): L’apago?


(Queden només les espelmes enceses. Els actors, poden descansar, estirar les cames,... A poc a poc s’aixequen, i surten de l’escenari. Si aplaudeixen gaire, surten a saludar.)


Fi.


Comentaris (0)31-01-2013 13:47:35teatre poètic

ideas impropias (seqüeles dels cursos amb teatro de los sentidos), març de 2003



IDEAS IMPRÓPIAS (ventajas de tomar apuntes...)

(y disculpen la extensión,...es que si se me estimula...)


Tema propuesto por Enrique:

Encontrar el siléncio en el bullicio.

La soledad en la multitud.

La oscuridad en la luz (la ceguera en la visión).


Lo importante, para despertar el imaginario es basar la experiencia en lo no dicho, en lo no visto. Puede más el fragmento que la totalidad, el fragmento invita a imaginar el resto, lo que no se vé.

-Transformación de lo simbólico a real: el juego necesario para vivir, el proceso (poético).

-Síntesis de la transformación, mostrarla: la representación, el resultado

-Transformación de lo concreto, relación entre juego vida i trabajo.

Preguntas al aire: ¿qué pasa con una sociedad que no juega? Que no se expresa? Que no se inventa. La sociedad deconsumo fachista que imposibilita el juego y controla el deseo social mediante la seducción, (que debe ser así: división del tiempo de una vida, familia-trabajo-ocio. Secuestro del tiempo de una vida (Focault), imposibilidad de la diferéncia-divergéncia-libertad-expresión. Control de la creación-manipulación, control de la intimidad,=> muerte social.)

Hace falta reinventar la posibilidad de transformación de la vida-trabajo-juego.


Temas hablados para seguir investigando, (Hemos cargado espacios y aprendido del ritmo, ¿qué más?)


Ante la dificultad comentada por varios de mover limpiamente y sutilmente a los espectadores (sentarlos en sillas,...) se habló de:

Marga: La importáncia de la Manipulación del cuerpo del viajante. Haria falta investigar las posibilidades de conducción de los viajantes. Trabajar a partir de conocimientos de cuerpo-danza, para la correcta, fácil y llevadera forma de mover al público.


Enrique: remarcar la diferencia entre Manipulación y Animación, pues es muy distinto hacer mover desde fuera, físicamente, que motivar (animar) al movimiento. És mucho más interesante el animar, que el movimiento salga de dentro del espectador mismo. ¿Como hacerlo?

Para sentar,... hay que estudiar, conocer, el centro de gravedad del individuo.


Carles: (y lo comparto pues me pasó) el ruido de la silla al sentarse saca totalmente al viajero del trance.

Marga: hay espectadores (mejor llamarles espectantes, ¿no?) que vacilan a la hora de sentarse, necesitan saber que hay algo donde caer, y buscan la silla con el cuerpo. Cosa sucia.


Pregunta de Carles (la que tanto gustó a Enrique, creo...) ¿Cómo ayudar a transportar? (despersonalizar-humanizar)


Como propuestas o temas por los que navegar, salieron varias ideas, todas ellas relacionadas, que basicamente son: (si descuido algo importante ... lo siento)


-¿cómo crear condiciones para encontrarnos los unos a los otros?

¿qué hacer para hacer desaparecer (o convertir en inútil) la Mascara de las Personas. (Diletta)

-Importancia del hecho unificador - comunión complicidad (festejos copa europa, mani no a la guerra,...) (Marc)

-Diferencia entre esta complicidad-identificaciónm masiva de la identificación colectiva partiendo del hacer sentir especial a cada uno, eso es lo que une, el ser (sentirse) especial (Marga)

-Importancia del hecho unificador litúrgico, el ritual como "nueva" forma de comunión humana-grupal. El pertenecer a algo propio, diferente y común. Entrega y alteración de los estados de consciencia. Otras realidades. Primitivismo. (Ayer me comentó un gran viajero, "fui a buscar un gurú en la India y lo encontré en un orangutan")

-Alteración de los estados de consciencia (despersonalización, sacar la máscara).

-Desaprender lo mal aprendido, el olvido de la memoria del cuerpo, el juego primigénito-placer-deseo.

-Importancia del deseo de juego, de vuelta al origen, de renacer de la sociedad actual (mirense las clasesi libros de autoconocimiento, yoga, bailes primitivos, ... la renovacion y vuelta al cultivo del espíritu indigenista.). Se desea el juego por estar criminalizado (restringido solo a los niños, que cada vez más se parecen a adultos en pequeño, y se les limita el vuelo) (ver gente jugando-feliz riendo siempre es motivo de malas miradas recriminadoras, en el fondo envidiosas).


Atando cabos: alteracion de estado de consciencia óptimo para la vuelta al juego-deseo original. Importancia-requerimiento de la complicidad.


Pregunta mia (responderla es mi objetivo vital): ¿cómo hacer para demostrar (hacer entrar) que otra forma de vida és posible, que otros mundos son posibles, que el juego-vida-amor-trabajo no tiene por que dividirse e institucionalizarse?. Demostrar que es posible.

A lo que decia Marga de la imposibilidad de generar un movimiento social que altere el ritmo-curso de las cosas, la vuelta al juego, respondo que OJALÁ (para mi) así fuera, y sin grandes siglas, banderas o colores, que la onda del juego-vida-amor se extienda reinventando nuevos mundos. Pero quizás no es el objetivo del grupo ni de la compañía... (yo seguiré buscando, tratando de hallar el lenguaje que permita DAR EL EJEMPLO de que es posible otra forma de vida. ...

En relación a esto:

Pregunta mia: ¿cómo hacer para que el viajante no tenga más remedio que aceptar que está dentro de una realidad que desconoce, y que la única forma de estar es entrar el un mundo por inventar, dejarse suceder? ¿Y como hacerlo sutilmente? Pero que se dé esta decisión mental: no tener más remedio que jugar (o irse).


Diletta: conseguir que la gente opine y hable.

Recuperar el hablarse en la calle, vida en interacción simple y afectiva.

Dejar constáncia del hecho multicultural rico de la ciudad de Barcelona susceptible al juego.

Dejar constáncia de los lentos cambios que suceden o intentan suceder en el mundo, deseo de ser dueños y soberanos de las propias decisiones, y de la gestión del pueblo mismo (democrácia participativa, Portoalegre, ...Cardedeu.....)

He ahí la necesidad que siente la gente de vivir, dejandose suceder.

Descriminalizar el afecto, hacerlo público, no encerrarlo sólo en la intimidad (último espacio de libertadque nos dejan(dejamos) que ya empieza a oler a podrido...) (abrazos públicos para todos...)


En cuanto a la memória del cuerpo: el cuerpo sabe, conoce, pero no se le escucha. Plantear la plataforma dónde se pueda hacer escuchar al cuerpo.

Marcel Proust / Sigmund Freud

Uno trabajaba la memoria corporal a partir de la evocación de recuerdos (?) (taza de té y madalenas). Otro a partir de la interpretación de los sueños, escritura-habla automática. Para hallar lo que el cuerpo (como ser entero supongo) sabe, conoce y recuerda. (recordar Artaud, Grotovsky (?),...)

Recordad el primer beso... el cuerpo busca el recuerdo, gesto involuntario, no intelectualización del recuerdo.

Amnésia infantil, lo de antes de los 4 años se olvida... quizás si recordáramos el nacimiento, la gestación, el placer del calor de la mierda, del juego primigénito y su deseo, la sociedad caería por propio peso (el peso de la mierda calentita...). Las instituciones no podrian soportar el peso de alguien que recuerda su nacimiento.


Carles: "Vivir es formar futuros recuerdos" de Ernesto Sabatto, libro "El Túnel". ¿cómo poder sentir esos recuerdos?

(apuntes interesados, filosofia personal corta y pega)

.....está claro (Wittgenstein) que sin lenguage no existiríamos, (o que aquello que existe es porqué podemos decirlo), pues necesitamos de el lenguaje para explicarnos lo que somos y como nos movemos. Y de ahí que lo que somos es lo que podemos decir de nosotros, lo que vivimos no son mas que futuros recuerdos, explicaciones de nuestra existéncia. El hombre necesitó siempre de explicaciones del funcionamiento del mundo (mito-logos), pues tiene miedo de no ser nada. Pero cuando las explicaciones o relatos que creamos para explicarnos a nosotros mismos son (como son ahora) un cúmulo de convenciones sociales que deshumanizan las personas (Nietzsche), qué sentido tiene seguir repitiendo los mismos relatos y explicaciones. ¿qué pasaria si se pasara página y nos encontraramos una hoja en blanco en la que inventar de nuevo nuestro propio relato, nuestro ser? (¿tendrá algo que ver esta paja mental con lo que queremos discutir?) Creo que lo de la página en blanco si, mi idea es demostrar que puede estar en blanco, ...si se borra toda la porqueria que nos hemos inventado para funcionar... ("El Ocaso de los idolos"), generar una ampliación del campo de Batalla (por cierto este es el titulo de un libro muy bueno de Michell ... no se quetereault, de Anagrama...). (Enseñar a hacer dudar del discurso-relato oficial (la gran mentira en la que vivimos).

Retomando la frase de Ernesto Sabatto, ¿es posible que las nuevas vivencias que se convierten en futuros recuerdos puedan ser de un color-aroma-juego-amor completamente distintas a las que estamos acostumbrados a vivir? ¿ qué pasaria si lo que genera futuros recuerdos es una realidad desconocida,... por hacer,.. por jugar?

Y ahora que sacamos el tema de las costumbres... igual que del lenguaje, el hombre necesita de costumbres, (reglas, métodos, formulas) para funcionar,... Si las costumbres son deshumanizadoras... ¿qué pasaria si se cambian (o desaparecen las costumbres... )?

Ahí me gustaria atarlo con el terror hacia el caos, por desconocido, irracional, peligroso(?),... quizás el Caos es un punto importante para intentar retomar la proximidad (o vuelta) al juego-deseo primigénito (libertad). Sin entender el caos como destructivo (unicamente no, por lo menos) sinó parte de la escéncia del hombre que mantenemos aprisionada y criminalizada (como el afecto libre) (George Bataile) porqué encerramos nuestra parte oscura, nuestro deseo de muerte, nuestro deseo de caquita caliente, deseo o profundo miedo...

¿Cómo brindar la oportunidad de liberar todos los deseos que la sociedad exhige reprimir y contener? Afecto prohibido, juego prohibido, deseo frustrado (de ahí la mayoria ( a mi entender) de enfermedades de la gente de hoy, por la inhivición de partes escenciales del hombre que escondemos tras la corbata haciendo ver que no pasa nada, que el mundo va bien y todo es bonito,... pues no, señores,... no. )

Qué envidia de los indígenas libres de depresiones y psicosis y culto a absurdidades, con su estructura-relato mínimo para entender el entorno,....y, claro, respetarlo, de acuerdo con las leyes Naturales, Humanas... Quizas somos como un intento de mayonesa hecha a mano, que hace tiempo que se cortó, pero el miedo a reconocer el error (y al Cambio) y la inercia que lleva la mano que gira, nos impide volver a intentarlo, puesto que habria que tirar el líquido cortado, y claro, como mantenerlo da dinero...


La idea de un laberinto en la cuidad, el Raval.

Qué bonito seria intervenir poéticamente en la ciudad, o barrio, creando un espacio de fantasia dónde puede ocurrir qualquier cosa, dónde la complicidad (y siléncio (entendimiento mudo)) de la gente convierta las calles en campo de batalla del juego, del amor, del dejarse suceder (me gustó tambiín la expresion de dejarse...).

Imaginad que por la calle te encuentras, lo que decíamos, re-acciones fuera de lugar, piezas vivas sugerentes, detalles,... que te hacen ver la calle, no como via por dónde pasar, sinó como espacio susceptible de convertirse en poema, y ser el paseante el interprete (y autor). (Un proyecto en el que estoy trabajando sobre Dalí va por ahí, convertir en poema todo lo que pueda...+/-)

Poner guias "sensoriales" urbanos...

El ruido del mar en la calle...

Imaginad que se "preparan recorridos, piezas poéticas,... intervenciones,... ricas, divertidas, invitadoras al juego y la libertad (descolocación, colocación en otras realidades-estados de consciencia y percepción), de tal forma que la gente empezara a querer más y generar autómomanente piezas, acciones,... y que poco a poco la ciudad se conviertiera en un gran conjunto de pomas, y los paseantes (que no ciudadanos) se conviertieran en parte del poema, autores y vividores de experiencias ( a voluntad) exhigentes de vida y poesia... Que bonito seria...

Por su constitución, encanto y gente que lo habita, el Raval puede ser un sitio idóneo donde infectar la poesia. Y por el tipo de gente (humilde y predispuesta) un lugar donde generar la complicidad necesaria para el juego.

Qué bonito seria hacer un laberinto por el barrio donde todos los "habitantes" (y nunca tan bien dicho) fueran los mismos habitantes del barrio, sin la presencia - manipulaciuón de agentes externos... Que bonito seria...

Qué bonito seria despertar los ojos de poema (o de poeta) en las gentes de a pié, despertar el interés por ver poesia (no sé si se entiende esto de los ojos de poema, lo entiendo yo como algo a estimular y aprender,... la poesia está, solo falta querer (y saber) verla.)

Quizás hacer entrar a la gente en el juego poético urbano, sea una forma de desvelar el instinto por el juego, por la libertad, y hacer revivificar la escéncia humana, y dotar a la vida de goces inimaginables hasta ahora.

...Qué bonito seria...


En fin deseo que algo de aquí os sirva (sin pretenciones de nada)...


Elies

6

Comentaris (0)31-01-2013 13:46:03relats i poesia variada

un poco de poesia (sense corregir), octubre 2003


Un poco de poesía, un poco no más. Si, moza, poesía. Si hay vida la hay.

Sin embargo de las bonitas palabras no come nadie, sólo los buenos oradores y malos políticos, pero contentan el espíritu, lo enriquezen, aún que sea a base de perturbar o despertar dudas, pero estas dudas y movimientos emotivos, son eso, movimiento cerebral, indicativo indiscutible de que hay vida, que corre la savia vital


Hay quién todavía que no se dio cuenta que la vulnerabilidad, la dependencia, los miedos, son signos de flaqueza que no hay que evitar, pues son también signos de vida. Esta flaqueza es quizás la mayor virtud con que nació el hombre. A pesar de los continuados intentos de “superación”, de “madurez”, de tratar algo intrínseco en el hecho humano como algo peyorativo, algo de lo que no hay que tener; tratar la vulnerabilidad como una enfermedad, cómo un problema del cual salir. Quizás es por esta falta de amor (propio , ajeno y cómo especie) que los humanos nos recriminamos esta vulnerabilidad, cuando es nuestra propia debilidad el no entender, el depender de..., el querer a... ¿En épocas dónde la naturalidad humana empieza a esconderse sistemáticamente, qué sentido tiene alabar las virtudes de la debilidad? O quizá es la única arma de contentación que nos queda a los que nos sentimos débiles alguna vez y el entorno nos lo ha recriminado, o nos ha parecido que no nos aceptaba, no lo se. Pero qué más humano que emocionarse y llorar, ¿porqué se ha escondido cual basura? Al fin y al cabo, todos alguna vez al día pensamos que “algo no funciona”, la sensación de estar fuera de juego, desmarcado, marginado, nos engañamos pensando que todo va bién, pero maldiciéndonos por la sensación de tener un pié fuera. Creo que hemos cambiado los valores humanos por mercantiles, y el funesto resultado es una lucha por entrar en éste mercado dónde la competencia es la moneda de cambio, y da igual para qué competimos, hace tiempo que lo hemos olvidado, lo que importa es competir, estar a la altura, ¿pero a la altura de qué? Humanos que no saben comer con las manos, sólo con los sofisticados utensilios, ¿humanos? Humanos que prefieren la artificialidad del cemento, al olor de tierra húmeda bajo sus pies. Humanos rodeados de sistemas de comunicación y lenguajes miles que sin embargo no le sirven para entenderse. Humanos con exceso de información y déficit de conocimientos. Humanos que luchan por defenderse de humanos que se defienden de humanos que son atacados por la ignorancia, la última excusa del sinsentido y la barbarie. ¿humanos? Humanos de plástico todos a semejanza de muñecos de plástico, dónde la individualidad se convierte solamente en intento de parecerse al colectivo mayoritario, el colectivo que no existe, autoengañado y convencido que pertenece a la gente que “está bien”, a la gente que “vive bien”. ¿Pero cuanto hace que no se ve alguien feliz?

¿pero cuanto hace que nos equivocamos de camino?

¿pero cuanto hace que se criminalizó lo humano?

Se tiene conocimiento de culturas primitivas que lograron un equilibrio armónico con su entorno, no digo entre ellos, no lo sé, pero los humanos civilizados no pudimos con su felicidad indefensa. Claro, ¿cómo vamos a consentir que alguien que no seamos nosotros sea feliz? Aún y borrando si hace falta los últimos vestigios de sociedades bien organizadas, o organizadas según su entorno inmediato, no fuese caso que alguien aprendiera algo de ellos.

Eliminemos todo de una vez ¿porqué esperar? Sadomasoquismo humanitario, poco a poco, de alienación a alienación, de mentira a mentira. Mentira, si!, cuando encubres la vida tras mentiras, se empieza a cubrir todo los orificios de aire bueno con más mentiras, y cuando no queda aire, se inventa otra mentira. ¿pero cuantas mentiras más puede aguantar la especie? Y nuestro entorno, ¿puede esperar a que sentemos cabeza? ¿A qué espera la humanidad para desaparecer? ¿Preferimos ahogarnos poco a poco, no? Mola más porqué arrastras más mierda cuanto mas esperas, más mentiras. No somos capaces de mirar y contemplar el mundo con brillo en los ojos pues hace ya tiempo que lo matamos, y el hombre ya no brilla, y qué puede salir de una especie desnaturalizada, carcomida por dentro por sus muchas culpas y por sus muchas individualidades enfrentadas, una especie-càncer de si misma.

Una especie presupuesta culpable hasta que se demuestre lo contrario, un animal que perdió su animalidad más digna y se quedó con el bestial sinsentido que resultó ser su capacidad para el conocimiento y raciocinio, capacidad que le lleva a creer que la misma capacidad por si sola ya es suficiente cómo para apoderarse de cuanto puede, aún que no use esa capacidad para entender que hace falta un gran cambio en el rumbo del hombre, si quiere seguir siéndolo. Entender que no es sin el mundo que se puede vivir, que hay que vivir con y para él, Entender que no es sin la vida que hay vida, que si la matamos, que si la encerramos, que si la criminalizamos, nos matamos, encerramos y criminalizamos nosotros mismos. Entender que si todos procurásemos por los demás, todos daríamos y recibiríamos aquello que tanta falta hace hoy en día, ayuda, comprensión, amor, elementos todos ellos críminalizados por tener en la mirada miedo frente los demás. Entender. Entendernos. Es imposible?

Comentaris (0)31-01-2013 13:43:53relats i poesia variada

carta a Hamlet (sense corregir) 11 novembre 1999 (bufa!)


Carta a Hamlet.



Hamlet, ¡cabrón! Me has contaminado con tu duda. Volverme a enfrentar a la sincera tristeza propia y la putrefacta tristeza de lo que nos envuelve. Esto has hecho. Otra vez no dejas que ninguno de los aprendizajes conseguidos hasta ahora, tengan más valor que el de hacerme caer en la duda.

Tu dices que tu Dinamarca es una prisión, ¡me cago’n Diós! Si la prisión más peligrosa somos nosotros mismos, con una segunda capa “protectora” que es el Auswich total que nos rodea. Si, todo el mundo, prisión. Y la siempre presente duda, siempre intentando taparla, esconderla y engañarnos, la puta duda de hasta que punto podemos ser, de hasta que punto nos parece que nos dejaran ser y la puta duda de si vale la pena esforzarse con los propios objetivos como primordiales, o bien ponerse las titánicas orejeras para no ver más que una dirección, y tragar todas las ganas de girar la cabeza.

¡Mierda, Hamlet! No se si me haces un favor llevandome otra vez la duda en mis manos, porque no se si vale la pena esferzarse a encontrar la solución, o bién si me puteas, encerrandome, otra vez, a mi mítica asocialidad, aislandome, viendo tristeza en todos los sitios y cosas, viendo sólo peste y muerte.

¡Cabrón! La creida estabilidad se desmorona mientras te apoderas de mi, y otra vez la soledad más profunda me invade; ¿seré el único que lo ve? ¡No, seguro que no! Pero ya que estoy encerrado en mi propia prisión, y lo que hay fuera no puede gustarme, ni quiero que me guste, quizás asi si que estoy solo y soy el único que lo ve,...

Què, Hamlet, ¿orejeras o no orejeras? Puta questión de los cojones. Te has cagado en mi, o bien me hechas un cable para huir del pozo de mierda, dónde estamos todos, rodeados de peste, miedo y oscuridad.

No se si maldecirte o agradecerte. Admirarte si que lo puedo hacer, mas que nada porque así me demuestras que almenos tu (¿Hamlet? ) a pesar de la distáncia temporal que nos separa, también te sentiste solo, y tu forma de poner el dedo en la llaga fue con tu locura, yo espero poderlo hacer en mis espectaculos, pero malnacido de ti, vuelves a enfrentarme a la duda de quién soy yo para poner un espejo delante de la sociedad (público), i decir las cosas por su nombre, si la gente, aún y sabiendolo la mayoria, no lo quiere sentir, y les es más facil y cómodo llevar las orejeras.

Te quiero, cabrón. Espero que la asocialidad que me has contaminado (por no decir antisocialidad), quede suspendida con la subida de autoestima que puede representar para mi, interpretarte tan fielmente cómo pueda y hacerlo bien, si no es que tropiezo por el camino.

Gracias por traerme tu locura y por confiar en que pueda transmitir todos tus ascos hacia el mundo que nos rodea. Gracias, cabrón.

6

Comentaris (0)31-01-2013 13:41:58relats i poesia variada

lo aprenent (sense corregir), agost 2003


. . ...Hi havia una historia, d'aquelles maques, maques, que no vai explicar-te, i que per la manera en com se'm fa present darrerament, em veig obligat, amb molt de gust de parlar-te'n. Espero fer tots els honors que es mereixen els fets, i l'amor posats en ells.

Resulta que en època de trons i llamps, en un temps de volguda solitud, en un espai amb intenció de trobada, lo aprenent, deixava volar el cap en seguir impulsos, avans a voltes no volguts veure, en imaginar la coneguda pau bo i compartida, neta, clara, senzilla i d'abrumadors efectes el sol fet d'inventar-la. Lo aprenent, intentava no buscar, i als seus passos no parava de trobar; que si un gran desig del següent pas, que si un bonic tresor petit, un mateix en cercant-se, que si un gaudi inesperat en el fer,...

Una gran troballa, que vindria a ser un cúmul enorme de troballes, va trasbalsar per complert a lo aprenent. (pensava i escrivia trasvalsar i ho lligava emocionat amb el nostre vals, bonic vals que trasvalsa..., encara que la balsa, riu avall,...)

Un bon dia, empès d'un coratge inflat per les consecutives troballes del camí, lo aprenent es dirigia a la ciutat, al bullici, gran amic-enemic, que també era i és capaç de trasbalsar-lo convertint-lo en un vil lladre de fets, mirades i belleses vàries, en navegant orgullós d'una selva coneguda, o en poruc miner obligat a avançar dins la gola fosca de l'home. Aquell dia, l'inusual coratge l'acompanyava, anava a veure un amic, i hi hauria molts amics d'amics, i amics dels amics, i a lo prenent això sempre el posava un xic nerviós, tanmateix, aquell dia no era així, tan sols seguia un fil, un bonic fil a voltes daurat, a voltes blau, gris, invisible,... el fil de fils que darrerament seguia.

I arribà, ... hi arribà. ... tot, tot era fascinant i fascinador, tot i tothom; per variar, s'havia d'armar d'ulls lladres o d'infant per abastar tot el que pogués, esbatanats els ulls de l'ànima.

L'excitant espera de l'inici de l'espectacle amb tota la gent excitada voltant l'espai d'una exposició sobre Meyerhold, que va ser el disparador. Citant a autors que darrerament anaven també quadrant, peça a peça, ampliant i delimitant alhora el camp de batalla, tot quadra tot. Lo aprenent no deixava de sorprèndre's de la quantitat de peces que dins seu trobaven el lloc que els corresponia. L'estat d'euforia provocat pels aprenentatges era considerable.

Al costat, d'ell, o davant, o tot creuant-se, va topar amb ella. Ella. Quan dues persones cauen en la gràcia de reconeixe's un. I no cal res més, ... Lo aprenent no havia estat mai tant descol·locat, i sempre s'hagués avergonyit de la poca traça i excitació mostrada aquell primer encontre, però no va ser pas així. La radiació d'ella era vida, somriure exageradament viscut i feridor, blanca felicitat i maduresa. Flaner de flaners. La mestra. Una situació casi absurda, el fet de no conèixe's i malgrat tot reconèixe's profundament en el si mateix, de no poder evitar esclafir a riure mentre descobrien que en aquell precís moment ho desconeixien tot i ho volien tot, i la certesa que ho tindríen, que s'ho darien. I es van dar els millors regals.

Amb nerviosisme desmesurat van intercanviar-se els telèfons, desitjant que no s'acabés aquell dolç suplici trasbalsador que enjoiava, encuriosia, i feria alhora.

Mestra, gran mestra del silènci. Ella va parlar-li en llargs silèncis de la llibertat, d'aquella que lo aprenent sempre havia intuït, previst i buscat. D'aquella llibertat que tant bé fa i tant dol, que tant de grat lo aprenent daria, i es maleiria que li retornéssin tot i saber que cal que així sigui.

Tan pocs mots no havia dit mai amb ningú a qui apreciés. De primer, ell seguia, es deixava sorprèndre's del poder del buit del mot, i al encantar-li els resultats, va aprendre'n els sentits, el poder. En les breus i poques trobades amb ella, lo aprenent, no tenia opció, inclús va trobar-se que només tenia una voluntat, i era la de no tenir-ne, de deixar que el fil corrés sol. I el deixava anar, ennoblit d'una vulnerabilitat inimaginable, de dur el pit obert, i tan sols vivia, o es deixava viure. El siènci regnava arreu i suscitava allò més profund de tot.

L'ensenyança va entrar en la parcela del temps, i el domesticaven junts, sempre en silènci li canviaven el sentit i l'ordre, lo aprenent va entendre el seu verdader sentit, més aviat el va sentir, ells eren demiürgs del temps, creadors. Abraçades infinites, ..., pensava i vivia lo aprenent, sense conèixer-li els mots que les definien. Varen parlar de l'internacional, també sense nom, la van revivificar, entendre i compartir; més peces al seu lloc. Era sorprenent la rapidesa amb què lo aprenent sentia el moviment de peces recol·locant-se, n'estava marevellat, i enmirallat. Es trobava i veia en ella, i ella semblava entendre-ho tot tant bé, d'una manera tant bonica, ...la seva seguretat i forma de caminar, el bell poema que construïa a cada respir... en tot s'hi trobava o volia trobar.

Van ser temps molt esplèndits i fràgils, els cristalls tant podien brillar escampant llum arreu, com esquinsar-se i deixar-ho tot a l'ombra de de les esquerdes. Això si, molt viscut, molt après. Generós i sempre trobant tan sols fragments, petites parts, de tot el que voldria, la mínima expresió, que sempre es convertia en la màxima expresió de l'amor, la vida i la pau.

Una de les coses que van fascinar a lo aprenent va ser l'aprenentatge del llenguatge del cos, que sempre havia cultivat, però que amb ellla arribaven a diàlegs mai imaginats. Després d'unes hores (?) sense poder deixar anar les mans, es trobaven que al separar-se continuava existint un fil preciós, i era un fil molt groixut i potent que transportava totes les emocions d'una ma a l'altra, i els unia mitjançant una extranya escalfor que sortia del palmell i de tot el cos, i no deixaven de sentir-se, durant hores i nits i ...

Era per aquells temps que lo aprenent, feia honor al nom que s'otorgaria més endavant, i seguia fils a totes bandes, que el duien a experimentar amb el propi ésser, a cultivar-lo, a fer-lo créixer. I diferents troballes que feia l'enriquien i divertien molt, com el fet de sentir, escoltar,... sentir-se ... i escoltar (se). I s'havia trobat escoltant pedres, xerrant amb ovelles, discutint amb els núvols, i tenint cura de les mosques que disfrutaven com ell de l'estança familiar a desgrat de la resta de familia. Li agradava molt la manera com l'escolta el guiava i es deixava ensenyar constantment per tot allò que l'envoltava i ara entenia com part d'ell. Hi havia una sensació que el seguia, que era la capacitat d'escoltar el que tenia a les mans, doncs tan sols calia posar la mà davant qualsevol superfície per començar a sentir un seguit de coses que sempre li havien passat desapercebudes, circuits de calor, diàlegs de corrent. En aquest aspecte, va tenir especial importància un fet que hores d'ara lo parenent no recorda la seva disposició en el temps, donat que aquest no era més que una massa espessa i a voltes vaporosa que es deformava i desfeia, segons com a voluntat. El fet en qüestió, va ser una experiència mística o energètica brutal. Ella el va conduïr o fer anar fins una casa d'allò més curiosa. Semblava una casa de pagès enmig de Barcelona dins d'un pis enorme, amb rebostos plens a vessar d'herbes, preparats, pols, saquets i potets que representaven un bonic espectacle a més de ser una farmaciola altament preparada. Instruments d'arreu, fruites, aromes, petits mobles antics, es descobrien aquí i allí embolcallats tots ells d'un pes i d'una força brutal, el pes de la història que irradiaven tots i cadascún dels objectes i coses. Tot rera la imponent presència de la mastressa de la casa, una dona nòrdica, gran, envellida amb joia i tranquilitat, espiritualment riquíssima, amb poder, amb saviesa i coneixament, tant profund que la seva visió espanta i descobreix la por a la veritat blanca. D'aquelles persones capaces de dir i fer la veritat, de destapar la nuesa més pura, i que tant malensenyats estem a protegir-la. Aquella savia va posar-li la mà al damunt la seva, i va començar a parlar el que ell hagués dit si hagués sigut capaç d'articular cap mot. Notava la corrent circulant i tot el cos palpitant,es buidava o desvelava, el temia, i patia també per la pròpia feblesa, davant de la noia que tant apreciava. Estat de xoc, sobredosis. La senyora gran i bona li va dir que si volia, li despertava no sé què d'un canal amb el que podria sentir i ajudar algun dia, si el cuidava, i treballava, va encarregar una misió a la mà, una ordre, un poder, una capacitat a cultivar. Hores d'ara lo aprenent creu que és temps de despertar altre cop la misió, de treballar-hi, ...si.

Aquella vesprada, van endinsar-se dins d'una enorme fotografia que havien recollit del carrer, indagant en els estats, mirades, sensacions i pensaments de la parella fotografiada, varen navegar pel gloriós i preciós passat d'alguns objectes i de la vida mateixa de la vella savia, van prendre un brevatge a base de taronges fermentades, tastar el poder de les corrents aqüíferes, dels objectes i dels llindars de les portes amb els (siurells) a les mans, (bonic i relacionable nom), els aparells per trobar aigua, aigua trobaren, aigua i res més. Van viure molt, i morir més encara.

Conta lo aprenent que la impresió (de llibertat) va ser de tal magnitud que amb prou feines sabia si volia trobar-se amb aquesta noia amb qui tant connectava, sabia que enlloc més trobava aquell abric, escalfor i poder, alhora que patia absurdament per totes les grans pors que la puresa li desvelava. Desitjava aprendre més i sofria per ser capaç d'assimilar tots els aprenentatges a temps per ser desitjable per la persona que el feia créixer, i per ell mateix. Amb les venes obertes va escolar-se el temps real, més que real, normal, en les esquerdes que l'encontre havia creat. No hi va haver despedida. Ni calia. No n'hi haurà mai de despedida. No hi ha hagut mai la pèrdua, la llibertat no perd.

El que es perden son altres coses.

Lo aprenent va haver d'aguantar el pes de relacionar la mossa amb el mite de la caverna, cosa que li va portar seriosos maldecaps. Però convivia o intentava fer-ho amb els aprenentatges adquirits, encara per digerir, i sense perdre mai de vista la possible idealització de l'encontre amb ella, i malgrat les llàgrimes i plaers, l'aprenentatge més important, i que potser per això ara recorda i cultiva, és el de la llibertat, doncs mai va existir cap compromís de res, tan sols es va viure, i inclús després, molt després, quan lo aprenent era sacsejat per la seva presència o record, o entrant en un lloc la sentia, o li endevinava el pas, ell mateix es sorprenia de l'inocècia (tant anhelada) amb què vivia el moment, com entenent aquesta llibertat, somrient-li.

Una cosa el marevellava, era el sentir el temps, ella, la vida, l'amor, com un curs moldejable, poètic per si sol, on no calia buscar la bellesa, que ella sempre hi havia sigut, només cal pau per mirar-li als ulls. El poema surt sol i és aquest el bell, el que fa honor a l'inocència que comentava. Pau als ulls. Per sorpresa del mateix aprenent no hi ha restes simbòliques de l'encontre, ni picarols ni pedres ni escrits, res, tan sols i tan, tot allò après i el que falta, la certesa de l'ensenyança, del silènci, de l'amor, el desig infantil de fer voleiar enlaire aquells fruits d'arbre que caient semblen helicòpters, queden les entrades a la dutxa, lloc on tot sovint la pau del lloc el du amb ella o al revés, queda sobretot allò que queda per descobrir, per aprendre i fer. Jugar queda. Lo aprenent es compromet a deixar acariciar els fils que pengen davant seu pel vent, i tan sols sentir. Intentant no buscar, intentant viure. Escoltar, escoltar.


Tancar els ulls i ....

Quarts de cinc del 15 de març sisè jorn de viatge.


Més tard, ella tingué una filla.

Comentaris (0)31-01-2013 13:40:09

assassinat incomprès, 2001


Monòleg, algú escolta, ho pot fer tant un actor com una actriu, modifiqueu el gènere al gust o necessitats. Música Chet Baker: “You don’t now what love is” i d’altres de l’estil.


Jo feia dies que somiava amb ganivets. No totes les nits.No recordo gaire cosa, només que tenia un ganivet a les mans i el mirava, no sé si anava o venia.

Era compositor. Un jove promesa, era un geni. Ara vivia com volia, ho tenia tot. Va anar fent-se un lloc, i es va trobar convertit en un artista reconegut.

Jo ja el coneixia quan no era ningú. Tenia unes espatlles , és que el cabrón ho tenia tot!

Era dimarts,... el dia que em “tocava” veure’l ,o millor dit els dia que li tocava veure’m, el dia que tenia per mi. Era tard.... les tres, tres i mitja.

És que era tot el que jo volia, tot el que jo tenia. Tot.

En el llit desfet del pis barat descansava la seva ..., descansava ell.

No sé perquè el tenia aquell pis, quina merda de pis. Un pis que ningú coneixia; bueno, com a mi, a mi ningú em coneixia, al menys des que es va fer un nom, quan va deixar de veure els amics i es va centrar en ell, ell i només éll. A mi sempre em va tractar igual, no va canviar, no gaire. A mi m’encantava com era, com follavem, el que em feia, era aixís...Jo ja ho sabia, ja en tenia prou,... ja m’estava bé com estavem, penso que estàvem bé. No el volia pas fer canviar, si no l’ha fet canviar ningú, a ell, mai, ningú ha pogut, com si res... A més ultimament.... puf...res. Al principi em va fer una cançó i tot, i jo no sé si és que jo no hi entenc, que ja pot ser, però a mi, aquella música, què vols que et digui, no sé,... cony, no es pot ni ballar. És igual, ho fa molt bé i li agrada a molta gent el que fa, però s’hi va passar hores, el tiu, eh, va estar molt de “rato” fent una cosa per mi, o això em va dir. I això si que em va agradar, molt. Però quina mersa de música que feia, mare de Déu.

Era dimarts. Acavàvem de fer l’amor, ell jeia. Em vaig alçar i vaig anar a la cuineta a fer un cafè. Ja havia possat la cafetera al foc, quan vaig sentir un no sé què aquí al coll, com si... un...una esgarrifança, i em vaig girar de seguida, i el vaig veure a ell “apoiat” a la porta, fent un badall. Em vaig fotre un susto de mort. ... no sé perquè em vaig espantar tant, però ell ni se’n va enterar, per sort, si no s’hagués ruigut de mi, és que ell quan badalla tanca el ulls. Em vaig tornar a girar quan encara no havia obert els ulls.

“Què fas?” em va dir, i jo, burra, li vaig dir “ai!, no t’havia sentit. Cafè, faig”.

Burra, burra i... “ En vols, tu?” I mentre sospirava un “sssii”, va acabar d’entrar. Tal com va entrar es va asseure a una de les dues cadires. Perquè no n’hi caben més, en aquella cuineta de joguina, dues cadires, petites.

I es va quedar , així, amb el cap baix. Estava cansat, i era molt normal, els dimarts sempre ho estava molt de cansat. I aquell dia no era capaç de fer una excepció. Perquè ho hauria de fer?

El vaig acabar de fer. El cafè.

Vaig obrir el calaix per treure culleretes, i mentre les agafava no vaig poder deixar de mirar un ganivet,... brillava, tot net i brillant, ..i fred, també el vaig agafar. No sé pèrquè. El tenia a la mà i pesava tant com el del somni. Però era més petit, em sembla...

Vaig posar sucre a la seva tassa i vaig remenar-li una mica.

Em vaig girar per donar-li, ...i em vaig quedar ...

Encara duia el ganivet a la mà i ,i no sabia perquè.

Ell, en veure els meus peus davant els seus, va aixecar el cap lentament, ...i mentre ho feia em vaig espantar.

Em va veure la cara de descolocada i no es va espantar, ell també es va quedar...

Sorprès. La seva cara d’incomprensió, em va facilitar les coses, però no em vaig haver de convèncer de res...

Va ser molt suaument, no vaig fer gaire força, ,no va ser res brutal, no em va costar gens, no ho havia pensat mai... no em va representar cap problema, va ser com qui punxa una patata per veure si està cuita, i prou.

Aquí,... un tall. Jo m’imaginava, no sé més escàndol, no? algún crit, com a mínim.

Amb la tassa a la mà, iie l ganivet a l’altra. Vaig girar-me, diria que tranquilament i vaig deixar la seva tassa al marbre. No havia caigut ni una gota.

I es va quedar quiet! Mirant-me. Amb cara de sorpresa , sense dir res, de res.

Jo, què havia de fer?, s’estava desagnant , i no cridava de dolor , ni res, no feia res!, mirava i prou, cada cop encongint més el front. I tot ell es va anar encongint assegut a la cadira,...

Vaig pensar, així, molt tranquila, mentre ens miràvem, que havia de fer alguna cosa potser, però no vaig trobar el què. ...que trist.

I encara tenia el ganivet a la mà, tot tacat.

“Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per un desconegut en un pis al seu nom”, vaig pensar, i em va fotre no pensar que possaria ”Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per la seva amant” ,o què cony: “Jove compositor mor després de rebre un,... al ser apunyalat per la seva amant després de fer l’amor,...o després de ser violat,...” “Assassinat per la seva amant de tota la vida, per, ... per poc,... Perquè?

No era com al somni, ara recordo més, al somni era més com una pel·lícula ianqui, ...hi havia uns que corrien en un carrer verm... en un túnel vermell, i cridaven i se sentien sirenes...un tiu al terra,... i jo també corria, o ...bueno, es igual.

Posava uns ulls de xaiet més “monos” però és curiós, i això si que em fot, no em feien ni una mica de llàstima, éren macos de per si, aquells ulls, i prou, però pena, no!. Després els ulls ja no els tenia bonics, estava com contret, com si volgués cagar i no pogués, però sense possar-se vermell. ...Clar...

Quan era a terra, vaig pensar que, ostres, què ha passat, què has fet, i ja està, em vaig dutxar i m’en vaig anar, com cada dia dimarts.

Ara penso que no era un tiu, en el somni, no era un home, el que geia mort i feia tornar vermèll el túnel, ah, ..era.. jo. I això, què vol dir, doctor?


Ara sé que tan sols vaig acabar amb l’única persona d’aquest món, que no em deixava ser a mi, que ho era tant tot per mi que amb prou feines tenia vida que no fos pensant, menjant o follant amb ell, ell era la meva vida o jo la seva ombra no ho sé, però ja no hi és

Vaig pensar que ara que no hi és i no depenc de res ni ningú, ni tinc res ni nungú, i no sóc res, ni ningú , el millor que puc fer és avcabar amb mi , ja ho vaig decidir, i només espero el moment, ja vindrà.

Què, si no? què haig de fer? Si ja està ... tot, ja està tot, ja no queda res d’empeus

Un dia d’aquests

En fi...

I jo feia dies que somiava amb ganivets,

Saben què, no somiin els hi recomano,

Els somnis maten



Comentaris (0)31-01-2013 13:37:42teatre poètic

cONTRISTAR, 2003






Titol de l’obra: “ cONTRISTAR “ (escrit així)

Pseudònim: 6



Contristar: v tr Adolorar profundament.

(Tret de La Gran Enciclopèdia Catalana, Vol. 5.

cONTRISTAR

Hi ha dos personatges. 1 y 2. Per anar bé un home i una dona, “joves”. Els monòlegs s’els podrien intercanviar, si convingués.

Un espai molt reduït. Hi ha un tocadiscs a dallt l’escenari, cuatre discs i una cadira (que es pot fer servir o no). (Les músiques que cito són personals, poden canviar-se al gust.)

També hi ha quatre quadres, reproduccuions de quadres, de fet, tapats amb tela negra. Han de ser reproduccions visibles pel públic. S’aniràn descobrint quan toqui. Una no es destaparà mai.

Al davant de l’escenari, un equip de sò petit per amplificar el tocadiscs i un micro que és amb l’equip. Hi haurà un full de paper, un gerro de vidre, un sonall de juguina de llauna, una campaneta o similar, un metrònom.

Al costat d’un dels quadres, en un racó del fons, hi ha un paper en blanc damunt d’una carpeta negra, un bolígraf, i un frontal dels de epeologia.

En els monòlegs qui no parla baixa de l’escenari i sèu al públic a primera fila, prop de l’equip de so. En el diàleg i alltres trossos per dos, estan els dos a l’escenari.

Els actors entraran amb el públic passant desapercebuts, si poden. Quan s’apaguin els llums de sala, comença l’acció.


Monòleg: jE nE sE pÀ .


(1 puja a l’escenari, tranquil, amb temps, i posa un disc.(Música Chet Baker: “You don’t now what love is” i d’altres de l’estil. Jazz tranquil))

(1 parla, 2 escolta, arrepenjat a l’escenari. En tot cas ho pot fer tant un actor com una actriu, modifiqueu el sexe del que parla al gust o necessitats.)


Jo feia dies que somiava amb ganivets. No totes les nits.

No recordo gaire cosa, només que tenia un ganivet a les mans i el mirava, no sé si anava o venia.

Era compositor. Un jove promesa, era un geni. Ara vivia com volia, ho tenia tot. Va anar fent-se un lloc, i es va trobar convertit en un artista reconegut.

Jo ja el coneixia quan no era ningú. Tenia unes espatlles , ...és que el cabrón ho tenia tot!

Era dimarts,... el dia que em “tocava” veure’l ,o millor dit els dia que li tocava veure’m, el dia que tenia per mi. Era tard.... les tres, tres i mitja.

És que era tot el que jo volia, tot el que jo tenia. Tot.

En el llit desfet del pis barat descansava la seva ..., descansava ell.

No sé perquè el tenia aquell pis, quina merda de pis. Un pis que ningú coneixia; bueno, com a mi, a mi ningú em coneixia, al menys des que es va fer un nom, quan va deixar de veure els amics i es va centrar en ell, ell i només éll.

A mi sempre em va tractar igual, no va canviar, no gaire. A mi m’encantava com era, com follavem, el que em feia, era aixís...Jo ja ho sabia, ja en tenia prou,... ja m’estava bé com estavem, penso que estàvem bé. No el volia pas fer canviar, si no l’ha fet canviar ningú, a ell, mai, ningú ha pogut, com si res...

A més ultimament.... puf...res. Al principi em va fer una cançó i tot, i jo no sé si és que jo no hi entenc, que ja pot ser, però a mi, aquella música, què vols que et digui, no sé,... cony, no es pot ni ballar. És igual, ho fa molt bé i li agrada a molta gent el que fa, però s’hi va passar hores, el tiu, eh, va estar molt de “rato” fent una cosa per mi, o això em va dir. I això si que em va agradar, molt.

Però quina merda de música que feia, mare de Déu.

Era dimarts. Acavàvem de fer l’amor, ell jeia. Em vaig alçar i vaig anar a la cuineta a fer un cafè. Ja havia possat la cafetera al foc, quan vaig sentir un no sé què aquí al coll, com si... un...una esgarrifança, i em vaig girar de seguida, i el vaig veure a ell “apoiat” a la porta, fent un badall.

Em vaig fotre un susto de mort. ... no sé perquè em vaig espantar tant, però ell ni se’n va enterar, per sort, si no s’hagués ruigut de mi, és que ell quan badalla tanca el ulls. És que ell quan badalla tanca els ulls.

Em vaig tornar a girar quan encara no havia obert els ulls.

“Què fas?” em va dir, i jo, burra, li vaig dir “ai!, no t’havia sentit. Cafè, faig”.

Burra, burra i... “ En vols, tu?” I mentre sospirava un “sssii”, va acabar d’entrar. Tal com va entrar es va asseure a una de les dues cadires. Perquè no n’hi caben més, en aquella cuineta de joguina, dues cadires, petites, i prou.

I es va quedar , així, amb el cap baix. Estava cansat, i era molt normal.

Els dimarts sempre ho estava molt de cansat. I aquell dia no era capaç de fer una excepció. Perquè ho hauria de fer?

El vaig acabar de fer. El cafè.

Vaig obrir el calaix per treure culleretes, i mentre les agafava no vaig poder deixar de mirar un ganivet,... brillava, tot net i brillant, ..i fred, també el vaig agafar. No sé pèrquè. El tenia a la mà i pesava tant com el del somni. Però era més petit, em sembla...

Vaig posar sucre a la seva tassa i vaig remenar-li una mica.

Em vaig girar per donar-li, ...i em vaig quedar ...

Encara duia el ganivet a la mà i ,i no sabia perquè.

Ell, en veure els meus peus davant els seus, va aixecar el cap lentament, ...i mentre ho feia em vaig espantar.

Em va veure la cara de descolocada i no es va espantar, ell també es va quedar...

Sorprès. La seva cara d’incomprensió, em va facilitar les coses, però no em vaig haver de convèncer de res...

Va ser molt suaument, no vaig fer gaire força, ,no va ser res brutal, no em va costar gens, no ho havia pensat mai... no em va representar cap problema, va ser com qui punxa una patata per veure si està cuita, i prou.

Aquí,... un tall. Jo m’imaginava, no sé més escàndol, no? algún crit, com a mínim.

Amb la tassa a la mà, i el ganivet a l’altra. Vaig girar-me, diria que tranquilament i vaig deixar la seva tassa al marbre. No havia caigut ni una gota. Ni una gota.

I es va quedar quiet! Mirant-me. Amb cara de sorpresa , sense dir res, de res.

Jo, què havia de fer?, s’estava desagnant , i no cridava de dolor , ni res, no feia res!, mirava i prou, cada cop encongint més el front. I tot ell es va anar encongint assegut a la cadira,...

Vaig pensar, així, molt tranquila (o tranquil), mentre ens miràvem, que havia de fer alguna cosa potser, però no vaig trobar el què. ...que trist.

I encara tenia el ganivet a la mà, tot tacat.

“Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per un desconegut en un pis al seu nom”, vaig pensar, i em va fotre no pensar que possaria ”Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per la (o el) seva amant” ,o què cony: “Jove compositor mor després de rebre un,... al ser apunyalat per la seva amant després de fer l’amor,...o després de ser violat,...” “Assassinat per la seva amant de tota la vida, per, ... per poca cosa, ...una discusió, ...els veïns van sentir crits ... Quina crits?... Perquè?

No era com al somni, ara recordo més, al somni era més com una pel·lícula , ...hi havia uns que corrien en un carrer verm... en un túnel vermell, i cridaven i se sentien sirenes...un tiu al terra,... i jo també corria, o ...bueno, es igual.

Posava uns ulls de xaiet més “monos” però és curiós, i això si que em fot, no em feien ni una mica de llàstima, éren macos de per si, aquells ulls, i prou, però pena, no!. Després els ulls ja no els tenia bonics, estava com contret, com si volgués cagar i no pogués, però sense possar-se vermell. ...Clar... (Es tapa la boca amb les mans)

Quan era a terra, vaig pensar que, ostres, què ha passat, què has fet, (Pausa petita) i ja està, em vaig dutxar i m’en vaig anar, com cada dia dimarts.

Ara penso que no era un tiu, en el somni, no era un home, el que jeia mort i feia tornar vermèll el túnel, ah, ..era.. jo. I això, què vol dir, doctor?


( Un dels dos va cap al fons, descobreix un dels quadres, és l’obra “L’amor victoriós” de Caravaggio. Després es situa per la següent escena)


Diàleg: aLAS iNCOMUNICADAS.


Diàlogo, dos personajes, 1 y 2, espalda contra espalda, ambos miran a los laterales, tienen mobilidad volviendo siempre a la primera posición, en el centro del borde del escenario. Luz zenital picada blanca ayudada de frontales ambar bajos. Camiseta imperio para los dos y pantalones cómodos.

(En caso de montar-lo, tener en cuena que el objetivo del texto siguiente no son más que unos raíles por dónde pasar, estructura para la improvisación, con lo que el texto no cojerà su esplendor si no se juega, improvisa, se añada y desvaríe con él.



1: Hay quién dice que...

(cortándolo)

2: Hay quién no dice...

(cortandolo)

1: Yo lo que digo...

(cut)

2: Y dirás.

1: Si me dejas.

2: Yo te dejo.

1: ...decia pues que...

(cut)

2: ... y sigues diciendo...

(cut)

1: Si, sigo diciendo... que hay quién dice...

(cut)

2: Y hay quién no dice.

(pausa)

1: ¿Qué dices?

2: Que hay quien no dice.

1: Qué cosas dices.

2: ¿Qué querias decir?

1: Ah, que,...queria decir...

(cut)

2: ¡Ah! ¿Entonces querias decir algo?

1: Si, ¿puedo querer decir algo, no?

(pausa)

2: Supongo. ¿Dices algo?

1: ¿Algo?

2 Si, algo.

1: ¿Qué algo?

2: Algo

1: ¿Algo qué?

2: Algo, dijiste que querias decir algo. Algo

1: ¿Yo dije algo? (2º sentido)

2: Dijiste ALGO.

1: Algo, algo, ¿qué quiere decir algo?

(pausa)

2: Tu sabrás, que lo has dicho tu.

1: Pero si yo sólo decia que hay quién dice...

(cut)

2: ...y hay quién no dice.

1: (Parando el juego) ¿Qué quieres decir?

2: (Importante) Lo que yo quiero es decir Nada.

1: (Anonadado) ¿Qué dices?

2: NADA

(pausa)

1: Para decir esto nome dejas decir a mi que hay quien dic....

2: (Cut) Decir, si te dejo decir, pero para decir lo que quieres decir...

1: ( Cut) Mejor dices tu, entonces.

2: (Explicativa) Ah no, yo ya dije lo que queria decir.

1: ¿Ah, si? ¿Y qué dijiste?

2: Dije NADA.

1:¡Ah, si!

(pausa optativa)

2: Si.

1: Si, si.

2: ¡Que si!

1: (pensativo) Ah, si si si, si que lo dijiste.

2: (Haciéndole memória) Si, tu decias que hay quién dice...

(cut)(PUNTO DE GIRO)

1: (foteta)...y hay quién no dice...

2: (sorprendida, explicandose) No, no. lo que yo digo...

(cut)

1: ....y dirás.

2: Si, diré.

1: Dirá.

2: Si me dejas.

1: Yo te dejo.

2: ...decia pués...

1...y sigues diciendo...

2: Yo lo que digo es que tu decias que hay

1: ¿Qué hay qué?

2: (Destorotat) Lo intento, lo intento.

1: Di, di...

2: Ya no se qué queria decir.

1: Ah, entonces no dices aquello de...

(cut)

2: ... aquello de...aquello de no se ....

1: ...si, si , si, aquello del decir...

2: ...si, si, si, aquello del decir...

1: ...si si, aquello de ¿decir qué?

2: (desconcertada) No sé que decirte.

1: (claro) No digas nada

(Pausa bastate larga)

2: ¿No quieres decir nada, tu?

1: Yo quiero decir muchas cosas.

2: Oye, si tienes cosas que decir, dilas.

1: ¿Si, digo?

2: Di, di.

1: ...pues... (duda)... ¡Ah, si!

2: ¿Ah, si, qué?

1: Ah, si, ... que hay quien dice que...

(cut)

2: ...y hay quién no dice

1: (fuera de lugar) ¿Qué?

2: ¿Estás seguro que alguien dice?

1: Alguién habrá dicho algo...

2: ¿Qué es algo?

1: No sé

2: Pero algién dice..¿no?.

(no cut)(PUNTO GIRO)

1: ¿Acaso dudas de lo que digo?

2: ¡No! Yo lo que digo...

(cut)

1: ¿Que qué? ¿Qué no sé lo que digo? ¿Eh?

2: ¿Qué dices?

1: Supongo que lo que oyes.

2 ¿Oyes? (sin entender la palabra)

1: Si, Oyes.

2: (Trazan) ¡Yo oyes!

1:(Corrigiéndole) No, yo oigo.

2: ¡Ahá! Tu oigo.

1: no tuu oyes, yoo oigoo.

2: ¿Qué oyes?

1: (sorprendido) ¿Yo oigo?

2: ¿Oigo? ¿Oigo?

1: ¿Oyes lo que digo?

2: Si.

1: Peues oyéme bién.

2: (Riéndose de la palabra que cree que acaba de inventar 1) ¡¡Ánda ya: OYEME!!!

1:¿Qué dices?

2: (PUNTO DE GIRO) Ah no si eras tu quién queria decir.

1: ¡Ah! Ahora yo queria decir.

2: ¿Qué, qué dices?

1: Lo que oyes

2: ¿Y qué oigo?

1: Lo que digo.

2: ¿y que dices?

1: Que hay quién dice ...

(silencio)

2: ¿Qué?

1: ...no recuerdo lo que queria decir...

2: ¡Ah! ¿ Pero querias decir algo?

1: Queria decir... ¿Algo? ¿dijiste algo?

2: No

1: ¡Ah!

2: ¿Recuerdas?

1: ¿no recuerdo. RECUERDO

2: ¿Quizás sólo querias decir... decir por decir

1: ¿Por decir algo?

2: Ya estamos.

1: ¡No! Ya está, queria decir que hay quien dice que “el que habla no sabe, y el que calla es sabio, ¿entiendes? Lo que dice es que si... que haber si lo pillas, porqué te hace falta,... Que el que calla entiende y el que siempre habla ...


(Se queda hablando solo, 2 se va o se gira, dándole la espalda. 1 puede improvisar el final, berborrea versus silencio.)


( 1.es queda sol. Va cap al fons. Descobreix un altre quadre, és l’obra “El matrimoni Arnolfini” de Jan van Eyek.


Intermetzzo: vA d’ALÈ


(1 Mira al públic.)


1: L'alè més fresc, l'aire més pur, la buidor més gran,

l'amor més lliure, la llibertat més estimada


( 1 Baixa de l’escenari i es situa amb l’equip de sò. 2 Puja o es posa de cara.


Monòleg de la suicída: mARTES


(1 fa sonar prop del micro un metrònom lent, si es pot a ¾, una estona, 2 comença el text, el so dura +/- fins “ Hoy yo si me atrevo”)


2: Martes.

Hoy. Me cansé de mirar el cuadro, esperando en vano que ese hombre y esa mujer se besen, como deberian haberlo hecho hace ya tiempo.

Ahora se que nunca lo van hacer.

Hoy. Los descubrí, ni ellos ni nadie se va a besar: me giré bruscamente cuando esperaba de espaldas al cuadro, y no se atrevieron.

Hoy . yo si que me atrevo.

Hoy. Me desesperé en el tren de la vida por la inmaculada rectitud del trayecto, siempre hay vias que en paralelo te encaran el camino.

Me vi horrorizándome de la penúria que se veía tras la ventana, no pude más. No puedo más. Todo es desierto.

La peste a muerte me ahogó los deseos de andar, porqué me hicieron creer que puedo correr, ¡y una mierda! , me hicieron inválido

Aquí no corre nadie: somos aguas estancadas, pudriéndose.


( 1 hace sonar un papel arugándose cerca de un micro)

(A 2 le viene una carcajada)


No es que atardezca, es que la lluvia es noche

Las cenizas de ayer.

Se cenvirtieron ya en casilla, ahora todo es casilla. Casilla con sabor a menta, con trozos de gingebre, hervidos no, escaldados.

El urogallo ya (se traga el “no”) canta.

La noche atardeció la lluvia.


(Intenta ir para adelante, se detiene)


No que para delante no puedo ir

Soledad no, atardece. El crimen de uno mismo. El crimen de uno mismo.

La lluvia pasa, atardece y se va al ver la luna.

El crimen sin embargo es propio. Las letras ya no sirven, se suicidaron, al ver la noche que trajo la lluvia.


( 1 hace sonar algo metàlico, sonido largo y agudo, un cliiiing. Ella reacciona.)


Una vez, si, una vez. ...Una vez me hicieron vibrar. Fue hermoso, ...callado, ... fue flor de lis. Apogeo de sentidos. ...Me llevó... Me convertí en caracol, me sentia un caracol, listo, sin mas obligación que la de ser. ...Un enorme caracol verde pistacho, junto el calor. Fue...


(Se empieza a acariciar el pelo, suavemente, se deja llevar, entrecierra los ojos, disfruta, sigue, tocandose la cabeza sensualmente, desconecta por un momento)

( 1 hace sonar un juguete de lata que suene de alguna forma curiosa, que sea algo musical, cerca del micro, con mucha reverberación, y muy muy despacio. Ella se corta, cambio.)


¿Eh?

¿Hay alguien?

¿Eo?

¿Eres tu?

¿Estás ahí?

¿Eeeeeh !!?


(Las siguientes palabras las intentará decir , no le saldran enteras, se quedará con la boca hablando sin decir nada, Vocalizando cada vez mas, a medida que lae cuesta más hablar, entristeciendose más y más, deformando la cara por la impotencia.)


La niña aquella

Que queria solamente

Hablar

Decirle

Se quedó

Así

No pudo

La boca abierta

Sin más

No pudo


(Al final ya no pronuncia sonido alguno pero sigue vocalizando, ahora exageradamente. Al momento se paraliza.)

( 1 acerca un jarrón de cristal a un microfono (con los tonos bajos y la rever al máximo, o casi) procurando que el sonido del acoplamiento sea grave sirena barco lejana, o niebla gris. El sonido irà modulándose, de más intenso o discreto, pero no para hasta el final.

(A partir de ahora el pesonaje tiene que ir quedando progresivamente en cuclillas, y para el final bajar del todo la cabeza, posición fetal, caracol. Al centro del escenario, única luz zenital blanco encima del personaje.Muy progresivamente.)


Ya poco queda.

Algo de silencio


(Sonrie)


¡Un caracol!

Una vez ahogado,

de mierda gris,

traicionado,

apagado,

sin lluvia ni noche sin sol ni nada,

sinó con otras lluvias,

otras noches,

otros soles,

otros nadas, con otros otros,

todos ellos grises,

muertos,

inútiles.

El caracol,

va, si, ....


(Su voz se esconde ya detrás del soniro acoplado del jarrón, que sube intensamente. Ella apagada del todo, muerta, feliz.)



Poema: vA dE bLUES.


1 puja a l’escenari, observa una estona a 2 ajaguda, arraulida sobre si mateixa. Va cap al fons i descobreix un altre quadre, és l’obra “La Fornaria” de Rafael. 1 es gira, mira a 2 i amb compte puja damunt d’ella, a cavallet. Comença un va i bé de moviment, petit, creschendo. 2 es converteix en la mar, 1 a sobre, belluga com una barca mar endins. Moviments lents, melangiosos. De cop es talla la escena. 1 Baixa de sobre 2, va al tocadiscs, posa un disc amb frisança, i torna damunt de 2. Música suau, (“L’Epithaf” de King Crimson seria perecte. Deixa sonar i diu:)


1: Un blues per tu, per mi

un blues per la mar

la obsesiva mar

que fa dies que desitjo veure, veure i compartir.


Poema: pEPIS


(Es desarma l’escena. Són una sola veu.)


2: Desorientat, colpit, ennuegat de pròpia merda.

1: Perdut podria ser la paraula. Ara no.

2:De fet, perquè buscar paraules per deslluir els fets, els pensaments

1: fugaços, les derrotes anunciades, sempre anunciades.

2: Pepis per tot.

1:Permís per tot, inconnexió; inmaduresa potser?

2: Les petites coses de la vida que t’escapsen un altre pètal de la flor de 1: la inocència, que es marceix, al ser descoberta, i perd encant.

2: Gemecs del patir Vs gemecs del gaudir

1: Inconnexió

2: Innocència

1: Onanisme

2: Per versió

1: dició

2: misió

1:

2: què?


(Hi ha un pausa. Canvi)


2: Espera...

1: Què?

2: Vine.


(Agafa a 1, el fa ajupir, li arremanga la samarreta, el deixa un moment amb el cap tapat per la samarreta. Va on és l’equip de so i agafa el rotulador negre groixut. Torna amb 1 que ara la mira sense saber què fer, indefens.)


2: Mira.


(El torna a girar, per tenir l’esquena com a pissarra).


2: (Mentres li escriu a l’esquena ho diu) Te quiero mucho. Ai lobe yu sou mach. Je t’aime.

1: (Parlant des de la postura que té) Ich liebe dich!

2: Què?

1: Ich liebe dich!

2: Ah, si, també. Ich liebe dich.

1: Bolimte!

2: Bolimte?

1: És servo-croat.

2: Com és, bolimté?

1: Si.

2: I en basc?

1: Pff!

2: Ti amo. T’estimo. Etc....

1: (incorporant-se) Ja està?

2: Si.

1: Vale.


(1, ja té tota l’esquena escrita. 2, satisfeta. Es desfà la composició)

( 1 va al tocadiscs i deixa l’agulla mal posada, i l’aparell girant, sò repetitiu i molest, sonarà durant tot el següent text

(2 no baixa de l’escenari, es queda a un racó mentre 1 diu el monòleg “vermell vers gris” )


Monòleg: vERMELL vERS gRIS


(Li parla a algú del públic)


1: Triangel visual, afecte denegat, més que denegat, impensable.

Embaladit és la paraula, i la certesa de l’imposibilitat d’acostar-nos per molt que ho desitgem, perquè no ho farem cap dels dos, per molt que ens desitgem, per molt que ens imaginem fent l’amor mentre ens mirem. Pluralitzo per una altra imposibilitat, la de saber què penses. Però com a cronista dels fets i “únic testimoni”, em puc permetre la llicència de prendre’m les meves certeses com a teves, jugant amb tu. Desig frustrat d’antuvi, merda per variar. Què hi ha que ho fa impossible? Què és el que no ens deixarà mai guiar-nos per,.... per la passió (?),.... per les emocions(?) , pura fixació, distracció o què? No ho se, tu ho saps?


Vermell vers gris


...però la grisor tot ho transmuta a la seva puta voluntat


Acte seguit una taca vermella ho cobreix tot, i anula les influències racionals, en un atac de ràbia i afirmació....

Tres punts suspensius.

Tres punts suspensius.


(1 Para el tocadiscs. Baixa de l’escenari. Hi ha un fosc.)


Monòleg: aUTTUM.


(El personatge 2, està escrivint una carta en un racó, porta un frontal d’espeleologia al cap amb el que s’il·lumina, primer que l’actor escrigui tot el text, que se l’ha de saber, i després el llegeix com per comprovar què ha fet i què diu.)


2: Simplement volia somiar amb tu

Però només vaig entrar jo en el teu somni

La paret de la fortuna t’impedia entrar en el meu

Menjant llençols d’enyorança, com tu Ovidi

Amb el dubte a la punta dels dits, per tocar-te

Reprimint el desig d’enllaçar-me tot jo en tu


Pensant-hi bé, reprimint tantes coses


Altre cop a menjar sol


(2 Posa inmediatament després de l’últma paraula de 1 un disc, Rock psicodèlic, uns segons.)





Carta monòleg: cOM nN iMBÈCIL.


(Poden dir un paràgraf cada personatge, o monologar-lo)


(Pot afegir-se una màquina d’escriure de les velles a l’escenografia i si es monologa que l’altre faci anar, assegut en un racó, la màquina d’escriure, com si redactés el que l’altre diu. És tan sols una possibilitat més de muntatge.


Com un imbècil.

També avergonyit de mi mateix, clatellot, ben donat això si que ho té. ¿Y ahora qué? Aquesta és la, darrerament, sempre omnipresent pregunta, i ara pum! De cop, més esperances, més portes, més llum que fins ara (bé això ja ho veurem).

Trist i amb por, por de tu i de mi, si, molta por, falta l’arrencada, no? et puc perdre i és això el que em fa pànic, més que per perdre’t a tu, potser per la vergonya d’acceptar el perquè que faria que t’allunyessis.

Fa tant de temps que sé el que no haig de fer que ho tinc tant present de fer-ho, que se m’oblida el que sabia que havia de fer.


Una setmana més tard

Tot caminant.

Que trist.

Que trist hagués pugut ser no trobar ni l’eina de les paraules. No sé què hagués fet. (aixeca un boligraf, orgullós)

Quiet, m’he trobat quiet, immòbil en una cantonada estúpida, mut, paralitzat. Quiet sense saber on anar, què fer ni qui buscar. Molt trist.

T’he recordat, i ha aparegut la pregunta Què vull fer?


Què vull fer???? (silènci, quiet)


Somriure absurd, més que imbècil, gest de negació amb el cap, i la resposta que brolla, ara del paper, abans de la boca, et vull a tu. I a tu no et tinc, ni aquí ni et sento amb mi tampoc. No hi ets i de fet no tinc ganes de res, escric.

És molt trist no saber on anar, ni saber què fer, però més trist és encara no poder anar i estar amb qui vols. Estic tranquil, saps, i m’estranya, no sé fins quan durarà però estic tranquil. Ni els crits d’un imbècil escridassant a nens ni les campanes m’ofenen. Ara mateix podria no ser i no notar la diferencia.

M’agradaria saber què penses. Recuperar les ganes i l’energia i el neguit de fer, que em manca, si, ja ho sé, gràcies per recordar-m’ho.


Més tard.

Sé que no hauria d’escriure’t, sé que tan sols puc fer mal, però què vols que hi faci? Sino cridar d’impotència. Si les paraules tinguèssin volum, ara estaries sorda, amor meu.

Jo he fet un gran esforç per compèndre’t , i crec que ho he aconseguit i tot, però després de repetir-me mil cops el perquè t’allunyes de mi , senzillament he trobat més preguntes i impotència. I crec que de la mateixa manera que tu no et podies callar el que t’angoixava, jo tampoc puc. I de debò que ho sento molt, perquè sé que no aconseguiré res, simplement descobrir altre cop entre llagrima caiguda i paraula gravada que de la mateixa manera que tu estàs convençuda , i massa convençuda, que acabaríem malament, i jo estic convençut, i massa convençut, que podria ser preciós.

Digue’m si dorms bé

Si ets més feliç

Digue’m que no se’t fan grans els llençols, que estàs bé, radiant, digue’m’ho si us plau, digue’m que no és tan sols un acte de covardia que el puto temps farà oblidar-nos’en. Jo no vull oblidar-te i exerceixo el meu últim dret, l’únic que em queda, tal com feia el gos aquesta nit (potser en solidaritat) udolo a la puta lluna, al puto Orió dels collons, crido el nom de la meva estimada.

Altre cop em sento traït. Traït per mi mateix.

No espero cap resposta, ni reacció, és només una “nota informativa”, tot allò que somnio que et dic, tot allò que no em deixa somniar,

Ahir, de nit, sota la presió de la nit, vaig voler desaparèixer. M’imaginava despedint-me de tothom, despedint-me per no tornar. M’imaginava, després, que a l’últim moment et venia a veure i et convidava a venir amb mi , a crear un món nou, l’únic possible, el nostre món, fóra d’aquí, m’imaginava que em deies que no i marxava, marxava per no tornar. T’oferia la bola del món en safata de plata i et preguntava què volies conèixer, on volies anar quin país et convidava a inventar-t’el. T’oferia un nou llibre en blanc per anar escrivint el pas de la vida nostra, , sense adonar-me que encara que vulgui mai no seria blanc del tot, per aquí fallo. Em va fer gràcia la idea de saber que em diries que no i tot i això preguntar-te i convidar-te a venir amb mi.


És curiós veure com passen pel teu davant les mans, ... i els ulls , de la teva estimada, sabent que és per últim cop, i reconèixer que el record del passat en el present fa imposible un nou bes, una altra abraçada, un sentir l’olor i escalfor del cos estimat, que curiosament, marxa ...per no tornar, exterminant el futur.

Cada minut que passa és un gran fill de puta que em separa de tu i et refreda el sentiment. Saps, envejo el teu passat, potser simplement perquè va ser capaç d’afectar-te més del que m’has deixat afectar-te a mi.

A cada sospir miro de resignar-me i controlar-me, i conèixer el que sento, però callar si que no puc, ho sento.


Més tard

Aquesta nit, t’he trobat, moltes vegades, allà on anava, recordava llocs, racons, xerrades, petons,i somnis; Urquiraona, l’estació, al pis de’n Robert, la Casa de les Punxes, Gran Via, un cafè, .... t’he trobat presidint el món de les siluetes imaginades, t’he trobat en tants rostres , que em miraven encuriosits o atemorits per la melangia amb què els mirava jo.

Un parell de cops he vist a l’única dona que sempre que la miro, em mira, que no fuig. Una dama a la que estic profundament agraït per no desviar-se del seu camí, malauradament, no en té més de camins.

La dama de pedra, però, no pot fer-me sentir, per molta imaginació que hi posi, el que em fa sentir el record d’aquell gest, d’aquella carícia. Una suau passada amb el revers de la mà lliscant per la teva agraïda fesonomia. Un gest que el recordo quan recordo que no hi podré tornar. Que es repeteix i repeteix, com l’única foto guardada. També tinc atravessada una altra imatge, sencillament et passo la mà per sota el teu braç esquerre, fent-la arribar des de sota el teu pit descobert, fins ben bé sota l’omòplat. Una part del teu cos que enyor, potser la que més, és la que acompanya el recorregut de la meva mà.


Ja som dissabte i després d’aprendre’t a plorar-te, estic aprenent a estimar-te resignat, i estic aprenent a fer servir tots els darrers aprenentatges, que gràcies a tu tinc. No per culpa teva, com tu diries. Estic aprenent també a trobar-te a faltar amb orgull i amb un somriure, més que res perquè he descobert l’inutilitat de les llagrimes, després de servir-me d’indicador del sentiment.

Ara camino , i caminant intento escriure, i així com fins no fa gaire et sentia al meu costat, ara tinc la sensació que vas deu metres més enrere, i que emparan-te en la distància em segueixes i observes, i jo, estúpid de mi, exagero la cara de trist amb l’esperança que tu, o potser quelsevol, se m’acosti i consoli.

Si mai reps aquestes notes, prente-les sobretot com un enorme gràcies. Recordes que m’agradava sentir-me vulnerable, ara encara m’en sento més. Potser és la vulneraviilitat o la por a aquesta la que ens fa ser humans. Per això, per això et vull dir gràcies, gràcies per fer-me sentir humà. No és ironia, t’ho dic de tot cor.


No trobes cada lletra més llunyana? Jo si. Com si fos una carta que explica el que cal oblidar, i a mesura que s’omple, de capes de lletres inconnexes i sense sentit ja , capes de minuts, capes d’hores, capes de pensaments, capes de no-accions, capes i capes, de nova gent, d’antigues esperances, d’antigues tortures.



Més tard.

Les dues de la nit i des de la finestra estirat, ...Orió orió!!!! Sempre present, sempre que aixeco el cap hi és , i sempre trobo el que busco quan l’aixeco, la imatge de tu o la nostra imatge , digues-li com vulguis, digues-li pulgarcito si vols! Però allà està ,



Més més tard

Ja som diumenge. Continua plovent i continuo recordan-te. Amb la sensació que era cert allò que deia fa uns dies, tant per tu com per mi: que escrivia el que calia oblidar. Em sap greu, tant per tu com per mi. Ho sento però em calia escriure’t per oblidar-te o per recordar-te. Penso que si no truques és per no remenar la merda, per no fer mal, a mi o a tu , per por. Qui sap?

Torno a pensar que porser si que hauria de fer-te coneixadora de tot això, ara ja tan sols com a anécdota, perquè sàpigues el que penso, com unes lletres per guardar allà al calaix dels amors perduts.

Lletres de guardar.


(Es posa algun disc de boleros, antic))


Seguit de poemes: dE zERo


(2 amb molta calma interpreta el poema. )


2: El dolor és silenciós i tranquil

És mortal quan reposa

Un horror devastador

Una explosió d’abusos.


És estrident...

Sol·lícit...

Incomprensible...

Destrossa tot el que alguna vegada hem estimat.


Desesperada,

Desemparada,

Aterrida i incompresa

S’atura un instant per després

Tornar... i destruir


I maleïr tot el que és feliç...

O alegre...

O confiat.


I amenaçar

Qualsevol traç de bellesa

Que pretengui ser autèntic.


El dolor?

És silencióss i tranquil.

(1 des de dalt o des de baix de l’escenari , s’acosta al micro i amb veu imponent diu


1: Et trobo a faltar

més del que t’estimo


(2 canvia de postura, busca a 1 amb la mirada)


2: A mesura

que s’esvaeix

el record de la teva llum

els meus dies

es fan més foscos.


(1 S’acosta a 2)


1: No puc dormir

2: Tinc por que el meu pròxim pensament torni a ser de tu.

1: Jo tinc por de quedar-me

sense poemes

abans de quedar-me

sense dolor.


( 2 posa la ma sobre 1, carinyo, miren al públic)


2: La vida té molts secrets

1: On ets aquesta nit és un d’ells

2: Un altre:

(Pausa)

1: El món té moltes coses marevelloses.


(Sàgafen les mans, no es miren, miren al públic, de fit)


2 Tu n’ets una d’elles.

( Hi ha un llarg silenci, tens. Després 1, va al tocadisc i posa el Réquiem de Mozart. (el “Rex”) 2 continua mirant al públic, 1 torna amb ella, miren al públic i hi ha un fosc. Fi.)


Comentaris (0)31-01-2013 13:35:26teatre poètic

..aquest lamentablement no és meu... però l'he usat en un espectacle.


ser o no ser / pornoShakespeare


Ser o no ser:

Aunque se sabía de memória lo mejor de Shakespeare e incluso podia recitar en inglés con buen acento la escena entre Hamlet y Ofelia, esta rusa trabajaba en una sala porno y su actuación consistia en simular una masturbación o en mantener con el cliente una conversación erótica a quinienta pesetas los tres minutos en una cabina protegida por un cristal antibala. Entre varias bellezas rubias y mulatas, la foto que ketty, llena de seducción, se exhibía en un tablero del local com un número.

Dentro de cada cabina había botones también numerados y si el cliente había elegido a Ketty como materia de sus sueños debía pulsar el número ocho. Así sucedió esta vez. Un cliente pulsó el botón de la rusa y en un camerino, dónde las chicas esperaban en kimono leyendo revistas del corazón, sonó un timbrazo, se encendió el número ocho y (1) entonces Ketty supo que en la cabina un cliente la requeria. Se repintó la boca ante el espejo, se ajustó el liguero de encaje e imaginó que en la penumba rosa de la cabina le esperaria como siempre un viejo baboso, pero esta vez al otro lado del cristal antibala, sentado en un sillón raido con un rollo de papel higienico y una bolsa de basura abierta a sus piés, estaba un actor que fue muy famoso, uno de los grandes del teatro, ahora olvidado.

Tenia una tragedia de Shakespeare en las manos que abrió por la pàgina del monólogo de Hamlet. (2) Ketty no manifestó ningún asombro al ver allí a aquel viejo maestro hoy ignorado por el público, uno de sus mejores clientes. La escena la tenia ya muy ensayada. El actor iba echando monedas en la ranura cada tres minutos para que el cristal no se velara mientras leía con gran entonación el monólogo de Hamlet, que la chica en liguero rojo aunque muy recatada, escuchaba con unción simulando ser Ofelia. (3) Morir... dormir... soñar acaso, he aquí el obstáculo, pensar qué sueños podrán sobrevivir en aquel hondo letargo de la muerte, recitaba el viejo. Y Ketty respondia: "Y yo doncella la más mísera entre todas, que sorví la miel de tus dulces promesas...” Al actor jubilabo, antiguo genio de la escena, le exitaba ver a Ofelia desnuda y encerrada en la pecera pero en el momento del clímax sólo le salía de los labios un leve jadeo seguido de una maldición . luego arrojaba la trajedia de Shalespeare en la bolsa de basura y sin despedirse de Ofeila salia de la cabina. Y así hasta la próxima semana.

Comentaris (0)31-01-2013 13:31:58relats eròtics

gag teatral sobre erotisme. 20 de juliol de 2001 (inacabat)


Conferenciant:: Senyores, senyors, bona nit. Com tots poden intuir per la decoració de l’espai en el que ens trobem, avui, senyores i senyors, parlarem de la Repercussió Econòmica de la Oliva en el Tercer Món,.... pfrtffff jajajeje.

6: No home, no, que és broma. No, senyores i senyors, avui del que parlarem és d’una cosa de la que no es parla, que es veu però no se’n parla. El tema de la conferènci d’avui, està dedicat a tota aquella gent que en prou feines saben què és, avui, senyores i senyors, parlarem d’una cosa que tots hem viscut algun cop però que ens fa falta a tots, parlarem de l’erotisme.

C: Per començar la conferència, el meu equip i jo hem cregurt convenient, llençar al públic una pregunta,... per trencar el gel, ja sabeu...La qüestió és la seguent: Què és l’erotisme???

A veure, vosté, si, si, vostè la senyoreta del sex-appel a flor de pell, vingui si us plau. Moltes gràcies, un fort aplaudiment si us plau.

(Avasallada)

C: Defineixi erotisme.

6: Què troba eròtic?

C: Vostè es concidera eròtica?

6: I vostès (al públic) la troben eròtica?

C: T’han excitat totes les zones erògenes a la vegada?

6: Què li agradaria que li erotitzésin?

C: Què és el que et posa?

6: Què t’escalfa?

C: Què et puja?

6: Et puja res o no et puja?

C: Se’t posen els mugrons durs a tu?

6: Et va el cuero?

C: Et van els animals?

6: O et van les orgies?

C: O prefereixer mirar i prou?

(sense deixar-li temps a respondre, al públic):

Bé, moltes gràcies per la seva col·laboració. Un fort aplaudiment.

(la fa fora)

6: Bé, com tots haurien de saber la paraula erotisme prové del xinès, del xinès cantonès per ser més exactes. Sabem que prové del xinès cantonès perquè segons unes enquestes de Sir Anthony Walther and Smith, realitzades el 69,......, any, especifiquem, la major part del sector masculí, l’erotisme els sonava a xino, i que si ho voliem saber que li preguntéssim al a seva dona, que estava allà al cantó. La major part del sector femení contestaven: Erotisme si, però dins del matrimoni. Conclusió: el 99’9% de la població mundial tenen un concepte d’erotisme una miqueta limitat. I el 0’1% restant, ai! El 0’1% restant. Ai!!! El 0’1% restant, ai, ai, ai, (serio de cop) no existeix: és el marge d’error.

C: Bé, després d’aquest profund anàlisis de l’origen del mot, ara parlarem, per evocar a l’origen de la simbologia erotica, dels primers simbols eròtics. No cal fer una introducció gaire explícita, perquè com heu pogut comprovar (?) el poble de Cardedeu (això és Cardedeu, no? Ah, si!) és molt intel·ligent i menja cervell, bé, entre d’altres coses, jeje. Preguntin sinó als de la Bona Butifarra! De fet segons fonts fidedignes, aquí, a Cardedeu, la població civil està dividida entre el cervell i ... la... la butifarra.

6: Bé, per començar tenim aquesta peça datada de l’any 2000 aC, cedida per aquesta ocasió tant especial pel museu Anal Ruptus International... de Sitges. Aquesta gran obra d’art eròtica formava la part principal dels ritus de la fertilitat de la Tribu dels Sucamulla, de fet, poden vostès mateixos observar el desgast produït per la fricció durant uns 1000 anys. (que la peça tingui al baixventre un gran forat que l’atravessi) Com a data curiosa, sabem que que la base alimentícia de la tribu dels Sucamulla, és el plàtan. No sabem si existeix cap relació amb les seves tradicions sexuals.

C: Amb l’equip tècnic de l’Expedició Eròtica hem acordat fer un treball de camp per tal de comprovar si existeix cap relació entre aquestes fruites i les activitats eròtiques d’aquesta tribu, i si no els hi fa res farem l’experiment ara mateix. Per fer-ho necessitem 3-4 voluntaris.

(Pujen, els fem seure, repartim plàtans...)

A veure si son acapaços de sorprendre’ns i ens demostren les coses que podien fer els indígenes Sucamulla amb un plàtan. (a veure què fan)

Moltes gràcies aplaude paolo. Endavant doctor.

6: Per representar una altra època, farem un salt en el temps i passarem de l’edat de pedra a l’edat de la goma (per alguns els 16, per d’altres els 13, i per d’altes els 38)

C: Ja n’estic fart de les teves insinuacions sense fonaments.

6: Ja ho pots ben dir, sense follaments , perdó.

Ens hem d’anar a situar a una zona amb una història eròtica tan pobra com estúpida, tot i que de recursos no li falten, però amb 500 anys d’història, què vols demanar? La base de la seva enorme riquesa és simplement l’aniquilació de les altres cultures, com la dels Sucamulla, ara perduda per sempre darrera d’una bala o d’una ampolla. El meu equip i jo mai no oblidarem les darreres paraules del líder espiritual dels Sucamulla que li va fer conèixer al líder militar dels Estats Units, mentre aquest el sodomitzava:

C: De què li serveix a un home guanyar el món, si ha de perdre el seu plàtan.

Per representar a l’edat de la goma per tots vostès, aquest símbol eròtic “pour excelence”, silueta somiada per la majoria de nens i nenes en estat pre-adolescent: la Barbie.

Peò com tots sabeu, vivim en una època decadent, i tot està fet una merda especulativa, per tant ens veiem obligats a pasar de l’edat de la goma, a la del plàstic. Aquí podem veure un exemplar de simbol eròtic de l’Era del Plàstic, on no hi ha temps per possibles maldecaps, i es prefereix el plàstic a la carn, perquè el plàstic, ni es queixa, ni te regles ni coses d’aquestes. Que estan sempre disposades, vaja!

6: Degut a un reordenament dels pressupostos que ha portat a térme l’ajuntament d’aquest poble, ens ha sigut impossible solventar els gastos de transport i paperasses que representaria moure la col·lecció complerta sels símbols eròtics del llegat històric de la humanitat, que acostumem a portar amb nosaltes a les nostres conferències. Malgrat tot, n’hem pogut recollir una petita mostra en diapositives. Llum si us plau.

(Fosc. comencen diapos, selecció, comentada.........)

(s’encen el llum de cop i sorprèn al Conferenciant en ple conilinguis )

C: És,... és... és que... és que estava tapant el forat, jo...No us pensesiu pas que jo... que estava.... que jo i ella.... jo no feia res...a mi no em van aquestes coses, jo.... no mai... però en serio, eh? Que us ho dic en serio, jo. Si ha sigut ella!

6: Després d’aquest exemple.... d’aquest estudi pràctic de com l’erotisme ens afecta, podem comprovar, que de fet una de les raons per les quals l’erotisme és tant important en les nostres vides, és perquè en un acte eròtic hi participen tots els sentits.

C: El primer seria la vista, (a soto-voce) que se te’n van els ulls, et quedes pillat i babejant. (mirant la nina amb melangia, per no dir altre cosa)

6: El següent sentit que participa a la festa, per ordre d’aparició, seria l’oïda, les primeres paraules intercanviades, fumes? Anem? Estudies o treballes?...

C: Després ja entrariem en el camp d’un sentit més directe, el tacte, perquè amb aquests temes cal tenir molt de tacte.

6: Tot seguit ens trobem ja enmerdats fins al nas, i vet aquí que descobrim l’importància de l’olfacte en el sorgiment de moltes relacions, .... que acaven fent pudor.

C: Per acabar, quan ja ens hi trobem en plena acció, apareixen miraculosament les reaccions quimiques que afecten a les papil·les gustatives, deixant-nos afectar pel sabor dels cossos (es va excitant i sobant al seu company), de la pell, de la suor que s’et queda després de regar el jardí,

6: Bé, bé bé, para ja! (de cop, espontani , fora de la conferència momentàneament) Calla! Ara que parles de gust, els que diuen que disfruten molt més són els circumcidats, els que els hi han .......No us ho creieu , eh?

Senyores senyors proposo fer un altre treball de camp, senyores i senyors per primera vegada al mon, o si més no a Cardedeu, farem una circumcició en directe. Comprovarem d’una vegada per totes el mite dels circumcidats. .............

....

...

....

Poesies celdoni fonoll





erotisme: Recerca, investigacuó i evocació del plaer que enriqueix les possibilitats del desig sexual. Comporta una disposició i un conjunt de recursos de la imaginació per a mobilitzar la sensualitat sota la presió d’aquell desig. L’erotisme comprèn tot el que fa referència a l’amor i que hi porta, i és, alhora, la seva expresió i realització. És també un canal vital de comunucació, car es val de tota classe de gestos que expressin el plaer......




eros Segons Freud, instint o principi de vida pel qual brolla la libido, en oposició al thanatos o principi de la mort del qual brolla la destrudo. .....

Representat moltes vegades com un noi, jove, amb ales, collint raïm, i coses d’aquestes.


Comentaris (0)31-01-2013 13:30:14inacabats

primer relat eròtic escrit a mitges per iraïsis el 23 de setembre de 1998



M’estava dutxant. L’aigua regalimava per la meva esquena mentre, amb els ulls tancats, embriagat pel plaer del tacte de les gotes, va envaïr-me el record del seu cos prop del meu, roçant-me.

Se’m va ariçar la pell, feia molt temps que no experimentava una sensació tan agradable.

M’estava untant la pell amb oli. El moviment de les meves mans passant per tots els racons del meu cos, va transformar-se en el desig que fossin unes altres mans les que m’acariciessin. Unes mans dures, segures, fortes, gastades per una innombrable quantitat de pells acaronades, unes mans que sabien sempre la pressió a fer, el lloc on anar. Les seves mans, les seves negres mans.

La foscor del seu rostre contrastava amb la palidesa del meu, dubtava entre maquillar-me o no però vaig recordar que ell sempre deia que la meva blancor natural era preciosa i feia joc amb la meva insegura personalitat. Cada cop que el recordava sentia el seu alè al meu coll. Estava front del mirall i m’observava. Ell era molt més corpolent que jo, tenia el pit consisitent i dur, jo en canvi, patia per la meva lleu voluminositat. Vaig tocar-me el pit esquerre i tot i que la meva mà hi encaixava, recordava com les seves mans, més grans que les meves, demanaven més carn acumulada, però ara m’era igual.

Mentre em dirigia al bar on havíem, quedat, va apoderar-se de mi la por que no hi fos, però just atravessar la porta, vaig reconèixer la seva ampla esquena. Vaig tenir uns segons de dubte, podia preparar-me per l’impacte que aviat sentiria en rebre l’atac de la seva mirada salvatge, de passió continguda que reneixia des de l’última trobada del mes anterior.

Per culpa de la seva dona i el seu fill només ens podíem veure un cop al mes. No ens vam fer cap petó fins un cop atravessat el llindar de la porta del meu apartament. Mentre sentia la humitat dels seus llavis molsuts lliscant pel meu coll, vaig notar com se’m clavava la cadena, la seva cadena; la cadena que el lligava amb la seva dona que sempre duia i ara me la refregava pel meu tors, remenant la ferida.

El càlid i fogós bes va fer-me oblidar de la cadena. Les seves mans m’envoltaven i es movien, quan vaig tenir una mà al coll i l’altra al cul, vaig començar a descordar-li la camisa. El seu pit buit de pèl despertava en mi un desig de passar-li la llengua amunt i avall, a poc a poc; i ho vaig fer. Cada cop que baixava fins a l’alçada del melic aprofitava per a baixar-me els pantalons de color caqui. A la següent passada de llengua no vaig aturar-me a la costura dels pantalons, sinó que aquests anaven baixant just davant de la llengua. La meva saliva s’escorria pel seu membre mentre amb la mà dreta li feia uns pessics suaus als testicles. El seu cos es recargolava de plaer...

Després de la meva salivera l’únic que desitjava era que em penentrés, ben endins, fins al fons. Ens vam mirar, despullats, pensant en el que en aquell moment vindria; els dos ho sabiem, sempre ho fèiem igual. A mi m’encantava sentir el seu domini sobre mi, m’agradava la sensació de trobar –me terriblement feble, fins que es va córrer amb grans combulsions. Així va anar, jo em vaig còrrer abans que ell.

Abraçats, li vaig passar la mà per la galta i li vaig dir:

-T’he desitjat tantes nits...

-Jo també,Nacho.







Iraïsis

Comentaris (0)31-01-2013 13:16:56relats eròtics