. . ...Hi havia una historia, d'aquelles maques, maques, que no vai explicar-te, i que per la manera en com se'm fa present darrerament, em veig obligat, amb molt de gust de parlar-te'n. Espero fer tots els honors que es mereixen els fets, i l'amor posats en ells.
Resulta que en època de trons i llamps, en un temps de volguda solitud, en un espai amb intenció de trobada, lo aprenent, deixava volar el cap en seguir impulsos, avans a voltes no volguts veure, en imaginar la coneguda pau bo i compartida, neta, clara, senzilla i d'abrumadors efectes el sol fet d'inventar-la. Lo aprenent, intentava no buscar, i als seus passos no parava de trobar; que si un gran desig del següent pas, que si un bonic tresor petit, un mateix en cercant-se, que si un gaudi inesperat en el fer,...
Una gran troballa, que vindria a ser un cúmul enorme de troballes, va trasbalsar per complert a lo aprenent. (pensava i escrivia trasvalsar i ho lligava emocionat amb el nostre vals, bonic vals que trasvalsa..., encara que la balsa, riu avall,...)
Un bon dia, empès d'un coratge inflat per les consecutives troballes del camí, lo aprenent es dirigia a la ciutat, al bullici, gran amic-enemic, que també era i és capaç de trasbalsar-lo convertint-lo en un vil lladre de fets, mirades i belleses vàries, en navegant orgullós d'una selva coneguda, o en poruc miner obligat a avançar dins la gola fosca de l'home. Aquell dia, l'inusual coratge l'acompanyava, anava a veure un amic, i hi hauria molts amics d'amics, i amics dels amics, i a lo prenent això sempre el posava un xic nerviós, tanmateix, aquell dia no era així, tan sols seguia un fil, un bonic fil a voltes daurat, a voltes blau, gris, invisible,... el fil de fils que darrerament seguia.
I arribà, ... hi arribà. ... tot, tot era fascinant i fascinador, tot i tothom; per variar, s'havia d'armar d'ulls lladres o d'infant per abastar tot el que pogués, esbatanats els ulls de l'ànima.
L'excitant espera de l'inici de l'espectacle amb tota la gent excitada voltant l'espai d'una exposició sobre Meyerhold, que va ser el disparador. Citant a autors que darrerament anaven també quadrant, peça a peça, ampliant i delimitant alhora el camp de batalla, tot quadra tot. Lo aprenent no deixava de sorprèndre's de la quantitat de peces que dins seu trobaven el lloc que els corresponia. L'estat d'euforia provocat pels aprenentatges era considerable.
Al costat, d'ell, o davant, o tot creuant-se, va topar amb ella. Ella. Quan dues persones cauen en la gràcia de reconeixe's un. I no cal res més, ... Lo aprenent no havia estat mai tant descol·locat, i sempre s'hagués avergonyit de la poca traça i excitació mostrada aquell primer encontre, però no va ser pas així. La radiació d'ella era vida, somriure exageradament viscut i feridor, blanca felicitat i maduresa. Flaner de flaners. La mestra. Una situació casi absurda, el fet de no conèixe's i malgrat tot reconèixe's profundament en el si mateix, de no poder evitar esclafir a riure mentre descobrien que en aquell precís moment ho desconeixien tot i ho volien tot, i la certesa que ho tindríen, que s'ho darien. I es van dar els millors regals.
Amb nerviosisme desmesurat van intercanviar-se els telèfons, desitjant que no s'acabés aquell dolç suplici trasbalsador que enjoiava, encuriosia, i feria alhora.
Mestra, gran mestra del silènci. Ella va parlar-li en llargs silèncis de la llibertat, d'aquella que lo aprenent sempre havia intuït, previst i buscat. D'aquella llibertat que tant bé fa i tant dol, que tant de grat lo aprenent daria, i es maleiria que li retornéssin tot i saber que cal que així sigui.
Tan pocs mots no havia dit mai amb ningú a qui apreciés. De primer, ell seguia, es deixava sorprèndre's del poder del buit del mot, i al encantar-li els resultats, va aprendre'n els sentits, el poder. En les breus i poques trobades amb ella, lo aprenent, no tenia opció, inclús va trobar-se que només tenia una voluntat, i era la de no tenir-ne, de deixar que el fil corrés sol. I el deixava anar, ennoblit d'una vulnerabilitat inimaginable, de dur el pit obert, i tan sols vivia, o es deixava viure. El siènci regnava arreu i suscitava allò més profund de tot.
L'ensenyança va entrar en la parcela del temps, i el domesticaven junts, sempre en silènci li canviaven el sentit i l'ordre, lo aprenent va entendre el seu verdader sentit, més aviat el va sentir, ells eren demiürgs del temps, creadors. Abraçades infinites, ..., pensava i vivia lo aprenent, sense conèixer-li els mots que les definien. Varen parlar de l'internacional, també sense nom, la van revivificar, entendre i compartir; més peces al seu lloc. Era sorprenent la rapidesa amb què lo aprenent sentia el moviment de peces recol·locant-se, n'estava marevellat, i enmirallat. Es trobava i veia en ella, i ella semblava entendre-ho tot tant bé, d'una manera tant bonica, ...la seva seguretat i forma de caminar, el bell poema que construïa a cada respir... en tot s'hi trobava o volia trobar.
Van ser temps molt esplèndits i fràgils, els cristalls tant podien brillar escampant llum arreu, com esquinsar-se i deixar-ho tot a l'ombra de de les esquerdes. Això si, molt viscut, molt après. Generós i sempre trobant tan sols fragments, petites parts, de tot el que voldria, la mínima expresió, que sempre es convertia en la màxima expresió de l'amor, la vida i la pau.
Una de les coses que van fascinar a lo aprenent va ser l'aprenentatge del llenguatge del cos, que sempre havia cultivat, però que amb ellla arribaven a diàlegs mai imaginats. Després d'unes hores (?) sense poder deixar anar les mans, es trobaven que al separar-se continuava existint un fil preciós, i era un fil molt groixut i potent que transportava totes les emocions d'una ma a l'altra, i els unia mitjançant una extranya escalfor que sortia del palmell i de tot el cos, i no deixaven de sentir-se, durant hores i nits i ...
Era per aquells temps que lo aprenent, feia honor al nom que s'otorgaria més endavant, i seguia fils a totes bandes, que el duien a experimentar amb el propi ésser, a cultivar-lo, a fer-lo créixer. I diferents troballes que feia l'enriquien i divertien molt, com el fet de sentir, escoltar,... sentir-se ... i escoltar (se). I s'havia trobat escoltant pedres, xerrant amb ovelles, discutint amb els núvols, i tenint cura de les mosques que disfrutaven com ell de l'estança familiar a desgrat de la resta de familia. Li agradava molt la manera com l'escolta el guiava i es deixava ensenyar constantment per tot allò que l'envoltava i ara entenia com part d'ell. Hi havia una sensació que el seguia, que era la capacitat d'escoltar el que tenia a les mans, doncs tan sols calia posar la mà davant qualsevol superfície per començar a sentir un seguit de coses que sempre li havien passat desapercebudes, circuits de calor, diàlegs de corrent. En aquest aspecte, va tenir especial importància un fet que hores d'ara lo parenent no recorda la seva disposició en el temps, donat que aquest no era més que una massa espessa i a voltes vaporosa que es deformava i desfeia, segons com a voluntat. El fet en qüestió, va ser una experiència mística o energètica brutal. Ella el va conduïr o fer anar fins una casa d'allò més curiosa. Semblava una casa de pagès enmig de Barcelona dins d'un pis enorme, amb rebostos plens a vessar d'herbes, preparats, pols, saquets i potets que representaven un bonic espectacle a més de ser una farmaciola altament preparada. Instruments d'arreu, fruites, aromes, petits mobles antics, es descobrien aquí i allí embolcallats tots ells d'un pes i d'una força brutal, el pes de la història que irradiaven tots i cadascún dels objectes i coses. Tot rera la imponent presència de la mastressa de la casa, una dona nòrdica, gran, envellida amb joia i tranquilitat, espiritualment riquíssima, amb poder, amb saviesa i coneixament, tant profund que la seva visió espanta i descobreix la por a la veritat blanca. D'aquelles persones capaces de dir i fer la veritat, de destapar la nuesa més pura, i que tant malensenyats estem a protegir-la. Aquella savia va posar-li la mà al damunt la seva, i va començar a parlar el que ell hagués dit si hagués sigut capaç d'articular cap mot. Notava la corrent circulant i tot el cos palpitant,es buidava o desvelava, el temia, i patia també per la pròpia feblesa, davant de la noia que tant apreciava. Estat de xoc, sobredosis. La senyora gran i bona li va dir que si volia, li despertava no sé què d'un canal amb el que podria sentir i ajudar algun dia, si el cuidava, i treballava, va encarregar una misió a la mà, una ordre, un poder, una capacitat a cultivar. Hores d'ara lo aprenent creu que és temps de despertar altre cop la misió, de treballar-hi, ...si.
Aquella vesprada, van endinsar-se dins d'una enorme fotografia que havien recollit del carrer, indagant en els estats, mirades, sensacions i pensaments de la parella fotografiada, varen navegar pel gloriós i preciós passat d'alguns objectes i de la vida mateixa de la vella savia, van prendre un brevatge a base de taronges fermentades, tastar el poder de les corrents aqüíferes, dels objectes i dels llindars de les portes amb els (siurells) a les mans, (bonic i relacionable nom), els aparells per trobar aigua, aigua trobaren, aigua i res més. Van viure molt, i morir més encara.
Conta lo aprenent que la impresió (de llibertat) va ser de tal magnitud que amb prou feines sabia si volia trobar-se amb aquesta noia amb qui tant connectava, sabia que enlloc més trobava aquell abric, escalfor i poder, alhora que patia absurdament per totes les grans pors que la puresa li desvelava. Desitjava aprendre més i sofria per ser capaç d'assimilar tots els aprenentatges a temps per ser desitjable per la persona que el feia créixer, i per ell mateix. Amb les venes obertes va escolar-se el temps real, més que real, normal, en les esquerdes que l'encontre havia creat. No hi va haver despedida. Ni calia. No n'hi haurà mai de despedida. No hi ha hagut mai la pèrdua, la llibertat no perd.
El que es perden son altres coses.
Lo aprenent va haver d'aguantar el pes de relacionar la mossa amb el mite de la caverna, cosa que li va portar seriosos maldecaps. Però convivia o intentava fer-ho amb els aprenentatges adquirits, encara per digerir, i sense perdre mai de vista la possible idealització de l'encontre amb ella, i malgrat les llàgrimes i plaers, l'aprenentatge més important, i que potser per això ara recorda i cultiva, és el de la llibertat, doncs mai va existir cap compromís de res, tan sols es va viure, i inclús després, molt després, quan lo aprenent era sacsejat per la seva presència o record, o entrant en un lloc la sentia, o li endevinava el pas, ell mateix es sorprenia de l'inocècia (tant anhelada) amb què vivia el moment, com entenent aquesta llibertat, somrient-li.
Una cosa el marevellava, era el sentir el temps, ella, la vida, l'amor, com un curs moldejable, poètic per si sol, on no calia buscar la bellesa, que ella sempre hi havia sigut, només cal pau per mirar-li als ulls. El poema surt sol i és aquest el bell, el que fa honor a l'inocència que comentava. Pau als ulls. Per sorpresa del mateix aprenent no hi ha restes simbòliques de l'encontre, ni picarols ni pedres ni escrits, res, tan sols i tan, tot allò après i el que falta, la certesa de l'ensenyança, del silènci, de l'amor, el desig infantil de fer voleiar enlaire aquells fruits d'arbre que caient semblen helicòpters, queden les entrades a la dutxa, lloc on tot sovint la pau del lloc el du amb ella o al revés, queda sobretot allò que queda per descobrir, per aprendre i fer. Jugar queda. Lo aprenent es compromet a deixar acariciar els fils que pengen davant seu pel vent, i tan sols sentir. Intentant no buscar, intentant viure. Escoltar, escoltar.
Tancar els ulls i ....
Quarts de cinc del 15 de març sisè jorn de viatge.
Més tard, ella tingué una filla.