elies miralpeix
per en 31 Gener 2013
1,243 Vistes


Monòleg, algú escolta, ho pot fer tant un actor com una actriu, modifiqueu el gènere al gust o necessitats. Música Chet Baker: “You don’t now what love is” i d’altres de l’estil.


Jo feia dies que somiava amb ganivets. No totes les nits.No recordo gaire cosa, només que tenia un ganivet a les mans i el mirava, no sé si anava o venia.

Era compositor. Un jove promesa, era un geni. Ara vivia com volia, ho tenia tot. Va anar fent-se un lloc, i es va trobar convertit en un artista reconegut. 

Jo ja el coneixia quan no era ningú. Tenia unes espatlles , és que el cabrón ho tenia tot!

Era dimarts,... el dia que em “tocava” veure’l ,o millor dit els dia que li tocava veure’m, el dia que tenia per mi. Era tard.... les tres, tres i mitja. 

És que era tot el que jo volia, tot el que jo tenia. Tot.

En el llit desfet del pis barat descansava la seva ..., descansava ell.

No sé perquè el tenia aquell pis, quina merda de pis. Un pis que ningú coneixia; bueno,  com a mi, a mi ningú em coneixia, al menys des que es va fer un nom, quan va deixar de veure els amics i es va centrar en ell, ell i només éll. A mi sempre em va tractar igual, no va canviar, no gaire. A mi m’encantava com era, com follavem, el que em feia, era aixís...Jo ja ho sabia, ja en tenia prou,... ja m’estava bé com estavem, penso que estàvem bé. No el volia pas fer canviar, si no l’ha fet canviar ningú, a ell, mai, ningú ha pogut, com si res... A més ultimament.... puf...res. Al principi em va fer una cançó i tot, i jo no sé si és que jo  no hi entenc, que ja pot ser, però a mi, aquella música, què vols que et digui, no sé,... cony, no es pot ni ballar. És igual, ho fa molt bé i li agrada a molta gent el que fa, però s’hi  va passar hores, el tiu, eh, va estar molt de “rato” fent una cosa per mi, o això em va dir. I això si que em va agradar, molt. Però quina mersa de música que feia, mare de Déu.

Era dimarts. Acavàvem de fer l’amor,  ell jeia. Em vaig alçar i vaig anar a la cuineta a fer un cafè. Ja havia possat la cafetera al  foc, quan vaig sentir un no sé què aquí al coll, com si... un...una esgarrifança, i em vaig girar de seguida, i el vaig veure a ell “apoiat” a la porta, fent un badall. Em vaig fotre un susto de mort. ... no sé perquè em vaig espantar tant, però ell ni se’n va enterar, per sort, si no s’hagués ruigut de mi, és que ell quan badalla tanca el ulls. Em vaig tornar a girar quan encara no havia obert els ulls.

“Què fas?” em va dir, i jo, burra, li vaig dir “ai!, no t’havia sentit. Cafè, faig”. 

Burra, burra i... “ En vols, tu?” I mentre sospirava un “sssii”, va acabar d’entrar. Tal com va entrar es va asseure a una de les dues cadires. Perquè no n’hi caben més, en aquella cuineta de joguina, dues cadires, petites.

I es va quedar , així, amb el cap baix. Estava cansat, i era molt normal, els dimarts sempre ho estava molt de cansat. I aquell dia no era capaç de fer una excepció. Perquè ho hauria de fer? 

El vaig acabar de fer. El cafè.

Vaig obrir el calaix per treure culleretes, i mentre les agafava no vaig poder deixar de mirar un ganivet,... brillava, tot net i brillant, ..i fred,  també el vaig agafar. No sé pèrquè. El tenia a la mà i pesava tant com el del somni. Però era més petit, em sembla...

Vaig posar sucre a la seva tassa i vaig remenar-li una mica.  

Em vaig girar per donar-li, ...i em vaig quedar ...

Encara duia el ganivet a la mà i ,i no sabia perquè.

Ell, en veure els meus peus  davant els seus, va aixecar el cap lentament, ...i mentre ho feia em vaig espantar.

Em va veure la cara de descolocada i no es va espantar, ell també es va quedar...

Sorprès. La seva cara d’incomprensió, em va facilitar les coses, però no em vaig haver de convèncer de res... 

Va ser molt suaument, no vaig fer gaire força, ,no va ser res brutal, no em va costar gens, no ho havia pensat mai... no em va representar cap problema, va ser com qui  punxa una patata per veure si està cuita, i prou.

Aquí,... un tall. Jo m’imaginava, no sé més escàndol, no? algún crit, com a mínim.

Amb la tassa a la mà, iie l ganivet a l’altra. Vaig girar-me, diria que tranquilament i vaig deixar la seva tassa al marbre. No havia caigut ni una gota.

I es va quedar quiet! Mirant-me. Amb cara de sorpresa , sense dir res, de res. 

Jo, què havia de fer?, s’estava desagnant , i no cridava  de dolor , ni res, no feia res!,  mirava i prou, cada cop encongint més el front. I tot ell es va anar encongint assegut a la cadira,...

Vaig pensar, així, molt tranquila, mentre ens miràvem, que havia de fer alguna cosa potser, però no vaig trobar el què. ...que trist.

I encara tenia el ganivet a la mà, tot tacat.

“Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per un desconegut en un pis al seu nom”, vaig pensar, i em va fotre no pensar que possaria ”Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per la seva amant” ,o què cony: “Jove compositor mor després de rebre un,... al ser apunyalat per la seva amant després de fer l’amor,...o  després de ser violat,...” “Assassinat per la seva amant de tota la vida, per, ... per poc,... Perquè?

No era com al somni, ara recordo més, al somni era més com una pel·lícula ianqui, ...hi havia uns que corrien en un carrer verm... en un túnel vermell, i cridaven i se sentien sirenes...un tiu al terra,... i jo també corria, o ...bueno, es igual.

Posava uns ulls de xaiet més “monos” però és curiós, i això si que em fot, no em feien ni una mica de llàstima, éren macos de per si, aquells ulls, i prou, però pena, no!. Després els ulls ja no els tenia bonics, estava com contret, com si volgués cagar i no pogués, però sense possar-se vermell. ...Clar...

Quan era a terra, vaig pensar que, ostres, què ha passat, què has fet, i ja està, em vaig dutxar i m’en vaig anar, com cada dia dimarts.

Ara penso que no era un tiu, en el somni, no era un home, el que geia mort i feia tornar vermèll el túnel, ah, ..era.. jo. I això, què vol dir, doctor?


Ara sé que tan sols vaig acabar amb l’única persona d’aquest món, que no em deixava  ser a mi, que ho era tant tot per mi que amb prou feines tenia vida que no fos pensant, menjant o follant amb ell, ell era la meva vida o jo la seva ombra no ho sé, però ja no hi és

Vaig pensar  que ara que no hi és i no depenc de res ni ningú, ni tinc res ni nungú, i no sóc res, ni ningú ,  el millor que  puc fer és avcabar amb mi , ja ho vaig decidir, i només espero el moment, ja vindrà.

Què, si no? què haig de fer?  Si ja està ... tot, ja està tot, ja no queda res d’empeus

Un dia d’aquests

En fi...

I jo feia dies que somiava amb ganivets, 

Saben què, no somiin els hi recomano, 

Els somnis maten



Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.