Titol de l’obra: “ cONTRISTAR “ (escrit així)
Pseudònim: 6
Contristar: v tr Adolorar profundament.
(Tret de La Gran Enciclopèdia Catalana, Vol. 5.
cONTRISTAR
Hi ha dos personatges. 1 y 2. Per anar bé un home i una dona, “joves”. Els monòlegs s’els podrien intercanviar, si convingués.
Un espai molt reduït. Hi ha un tocadiscs a dallt l’escenari, cuatre discs i una cadira (que es pot fer servir o no). (Les músiques que cito són personals, poden canviar-se al gust.)
També hi ha quatre quadres, reproduccuions de quadres, de fet, tapats amb tela negra. Han de ser reproduccions visibles pel públic. S’aniràn descobrint quan toqui. Una no es destaparà mai.
Al davant de l’escenari, un equip de sò petit per amplificar el tocadiscs i un micro que és amb l’equip. Hi haurà un full de paper, un gerro de vidre, un sonall de juguina de llauna, una campaneta o similar, un metrònom.
Al costat d’un dels quadres, en un racó del fons, hi ha un paper en blanc damunt d’una carpeta negra, un bolígraf, i un frontal dels de epeologia.
En els monòlegs qui no parla baixa de l’escenari i sèu al públic a primera fila, prop de l’equip de so. En el diàleg i alltres trossos per dos, estan els dos a l’escenari.
Els actors entraran amb el públic passant desapercebuts, si poden. Quan s’apaguin els llums de sala, comença l’acció.
Monòleg: jE nE sE pÀ .
(1 puja a l’escenari, tranquil, amb temps, i posa un disc.(Música Chet Baker: “You don’t now what love is” i d’altres de l’estil. Jazz tranquil))
(1 parla, 2 escolta, arrepenjat a l’escenari. En tot cas ho pot fer tant un actor com una actriu, modifiqueu el sexe del que parla al gust o necessitats.)
Jo feia dies que somiava amb ganivets. No totes les nits.
No recordo gaire cosa, només que tenia un ganivet a les mans i el mirava, no sé si anava o venia.
Era compositor. Un jove promesa, era un geni. Ara vivia com volia, ho tenia tot. Va anar fent-se un lloc, i es va trobar convertit en un artista reconegut.
Jo ja el coneixia quan no era ningú. Tenia unes espatlles , ...és que el cabrón ho tenia tot!
Era dimarts,... el dia que em “tocava” veure’l ,o millor dit els dia que li tocava veure’m, el dia que tenia per mi. Era tard.... les tres, tres i mitja.
És que era tot el que jo volia, tot el que jo tenia. Tot.
En el llit desfet del pis barat descansava la seva ..., descansava ell.
No sé perquè el tenia aquell pis, quina merda de pis. Un pis que ningú coneixia; bueno, com a mi, a mi ningú em coneixia, al menys des que es va fer un nom, quan va deixar de veure els amics i es va centrar en ell, ell i només éll.
A mi sempre em va tractar igual, no va canviar, no gaire. A mi m’encantava com era, com follavem, el que em feia, era aixís...Jo ja ho sabia, ja en tenia prou,... ja m’estava bé com estavem, penso que estàvem bé. No el volia pas fer canviar, si no l’ha fet canviar ningú, a ell, mai, ningú ha pogut, com si res...
A més ultimament.... puf...res. Al principi em va fer una cançó i tot, i jo no sé si és que jo no hi entenc, que ja pot ser, però a mi, aquella música, què vols que et digui, no sé,... cony, no es pot ni ballar. És igual, ho fa molt bé i li agrada a molta gent el que fa, però s’hi va passar hores, el tiu, eh, va estar molt de “rato” fent una cosa per mi, o això em va dir. I això si que em va agradar, molt.
Però quina merda de música que feia, mare de Déu.
Era dimarts. Acavàvem de fer l’amor, ell jeia. Em vaig alçar i vaig anar a la cuineta a fer un cafè. Ja havia possat la cafetera al foc, quan vaig sentir un no sé què aquí al coll, com si... un...una esgarrifança, i em vaig girar de seguida, i el vaig veure a ell “apoiat” a la porta, fent un badall.
Em vaig fotre un susto de mort. ... no sé perquè em vaig espantar tant, però ell ni se’n va enterar, per sort, si no s’hagués ruigut de mi, és que ell quan badalla tanca el ulls. És que ell quan badalla tanca els ulls.
Em vaig tornar a girar quan encara no havia obert els ulls.
“Què fas?” em va dir, i jo, burra, li vaig dir “ai!, no t’havia sentit. Cafè, faig”.
Burra, burra i... “ En vols, tu?” I mentre sospirava un “sssii”, va acabar d’entrar. Tal com va entrar es va asseure a una de les dues cadires. Perquè no n’hi caben més, en aquella cuineta de joguina, dues cadires, petites, i prou.
I es va quedar , així, amb el cap baix. Estava cansat, i era molt normal.
Els dimarts sempre ho estava molt de cansat. I aquell dia no era capaç de fer una excepció. Perquè ho hauria de fer?
El vaig acabar de fer. El cafè.
Vaig obrir el calaix per treure culleretes, i mentre les agafava no vaig poder deixar de mirar un ganivet,... brillava, tot net i brillant, ..i fred, també el vaig agafar. No sé pèrquè. El tenia a la mà i pesava tant com el del somni. Però era més petit, em sembla...
Vaig posar sucre a la seva tassa i vaig remenar-li una mica.
Em vaig girar per donar-li, ...i em vaig quedar ...
Encara duia el ganivet a la mà i ,i no sabia perquè.
Ell, en veure els meus peus davant els seus, va aixecar el cap lentament, ...i mentre ho feia em vaig espantar.
Em va veure la cara de descolocada i no es va espantar, ell també es va quedar...
Sorprès. La seva cara d’incomprensió, em va facilitar les coses, però no em vaig haver de convèncer de res...
Va ser molt suaument, no vaig fer gaire força, ,no va ser res brutal, no em va costar gens, no ho havia pensat mai... no em va representar cap problema, va ser com qui punxa una patata per veure si està cuita, i prou.
Aquí,... un tall. Jo m’imaginava, no sé més escàndol, no? algún crit, com a mínim.
Amb la tassa a la mà, i el ganivet a l’altra. Vaig girar-me, diria que tranquilament i vaig deixar la seva tassa al marbre. No havia caigut ni una gota. Ni una gota.
I es va quedar quiet! Mirant-me. Amb cara de sorpresa , sense dir res, de res.
Jo, què havia de fer?, s’estava desagnant , i no cridava de dolor , ni res, no feia res!, mirava i prou, cada cop encongint més el front. I tot ell es va anar encongint assegut a la cadira,...
Vaig pensar, així, molt tranquila (o tranquil), mentre ens miràvem, que havia de fer alguna cosa potser, però no vaig trobar el què. ...que trist.
I encara tenia el ganivet a la mà, tot tacat.
“Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per un desconegut en un pis al seu nom”, vaig pensar, i em va fotre no pensar que possaria ”Jove compositor mor després de ser apunyalat quinze vegades per la (o el) seva amant” ,o què cony: “Jove compositor mor després de rebre un,... al ser apunyalat per la seva amant després de fer l’amor,...o després de ser violat,...” “Assassinat per la seva amant de tota la vida, per, ... per poca cosa, ...una discusió, ...els veïns van sentir crits ... Quina crits?... Perquè?
No era com al somni, ara recordo més, al somni era més com una pel·lícula , ...hi havia uns que corrien en un carrer verm... en un túnel vermell, i cridaven i se sentien sirenes...un tiu al terra,... i jo també corria, o ...bueno, es igual.
Posava uns ulls de xaiet més “monos” però és curiós, i això si que em fot, no em feien ni una mica de llàstima, éren macos de per si, aquells ulls, i prou, però pena, no!. Després els ulls ja no els tenia bonics, estava com contret, com si volgués cagar i no pogués, però sense possar-se vermell. ...Clar... (Es tapa la boca amb les mans)
Quan era a terra, vaig pensar que, ostres, què ha passat, què has fet, (Pausa petita) i ja està, em vaig dutxar i m’en vaig anar, com cada dia dimarts.
Ara penso que no era un tiu, en el somni, no era un home, el que jeia mort i feia tornar vermèll el túnel, ah, ..era.. jo. I això, què vol dir, doctor?
( Un dels dos va cap al fons, descobreix un dels quadres, és l’obra “L’amor victoriós” de Caravaggio. Després es situa per la següent escena)
Diàleg: aLAS iNCOMUNICADAS.
Diàlogo, dos personajes, 1 y 2, espalda contra espalda, ambos miran a los laterales, tienen mobilidad volviendo siempre a la primera posición, en el centro del borde del escenario. Luz zenital picada blanca ayudada de frontales ambar bajos. Camiseta imperio para los dos y pantalones cómodos.
(En caso de montar-lo, tener en cuena que el objetivo del texto siguiente no son más que unos raíles por dónde pasar, estructura para la improvisación, con lo que el texto no cojerà su esplendor si no se juega, improvisa, se añada y desvaríe con él.
1: Hay quién dice que...
(cortándolo)
2: Hay quién no dice...
(cortandolo)
1: Yo lo que digo...
(cut)
2: Y dirás.
1: Si me dejas.
2: Yo te dejo.
1: ...decia pues que...
(cut)
2: ... y sigues diciendo...
(cut)
1: Si, sigo diciendo... que hay quién dice...
(cut)
2: Y hay quién no dice.
(pausa)
1: ¿Qué dices?
2: Que hay quien no dice.
1: Qué cosas dices.
2: ¿Qué querias decir?
1: Ah, que,...queria decir...
(cut)
2: ¡Ah! ¿Entonces querias decir algo?
1: Si, ¿puedo querer decir algo, no?
(pausa)
2: Supongo. ¿Dices algo?
1: ¿Algo?
2 Si, algo.
1: ¿Qué algo?
2: Algo
1: ¿Algo qué?
2: Algo, dijiste que querias decir algo. Algo
1: ¿Yo dije algo? (2º sentido)
2: Dijiste ALGO.
1: Algo, algo, ¿qué quiere decir algo?
(pausa)
2: Tu sabrás, que lo has dicho tu.
1: Pero si yo sólo decia que hay quién dice...
(cut)
2: ...y hay quién no dice.
1: (Parando el juego) ¿Qué quieres decir?
2: (Importante) Lo que yo quiero es decir Nada.
1: (Anonadado) ¿Qué dices?
2: NADA
(pausa)
1: Para decir esto nome dejas decir a mi que hay quien dic....
2: (Cut) Decir, si te dejo decir, pero para decir lo que quieres decir...
1: ( Cut) Mejor dices tu, entonces.
2: (Explicativa) Ah no, yo ya dije lo que queria decir.
1: ¿Ah, si? ¿Y qué dijiste?
2: Dije NADA.
1:¡Ah, si!
(pausa optativa)
2: Si.
1: Si, si.
2: ¡Que si!
1: (pensativo) Ah, si si si, si que lo dijiste.
2: (Haciéndole memória) Si, tu decias que hay quién dice...
(cut)(PUNTO DE GIRO)
1: (foteta)...y hay quién no dice...
2: (sorprendida, explicandose) No, no. lo que yo digo...
(cut)
1: ....y dirás.
2: Si, diré.
1: Dirá.
2: Si me dejas.
1: Yo te dejo.
2: ...decia pués...
1...y sigues diciendo...
2: Yo lo que digo es que tu decias que hay
1: ¿Qué hay qué?
2: (Destorotat) Lo intento, lo intento.
1: Di, di...
2: Ya no se qué queria decir.
1: Ah, entonces no dices aquello de...
(cut)
2: ... aquello de...aquello de no se ....
1: ...si, si , si, aquello del decir...
2: ...si, si, si, aquello del decir...
1: ...si si, aquello de ¿decir qué?
2: (desconcertada) No sé que decirte.
1: (claro) No digas nada
(Pausa bastate larga)
2: ¿No quieres decir nada, tu?
1: Yo quiero decir muchas cosas.
2: Oye, si tienes cosas que decir, dilas.
1: ¿Si, digo?
2: Di, di.
1: ...pues... (duda)... ¡Ah, si!
2: ¿Ah, si, qué?
1: Ah, si, ... que hay quien dice que...
(cut)
2: ...y hay quién no dice
1: (fuera de lugar) ¿Qué?
2: ¿Estás seguro que alguien dice?
1: Alguién habrá dicho algo...
2: ¿Qué es algo?
1: No sé
2: Pero algién dice..¿no?.
(no cut)(PUNTO GIRO)
1: ¿Acaso dudas de lo que digo?
2: ¡No! Yo lo que digo...
(cut)
1: ¿Que qué? ¿Qué no sé lo que digo? ¿Eh?
2: ¿Qué dices?
1: Supongo que lo que oyes.
2 ¿Oyes? (sin entender la palabra)
1: Si, Oyes.
2: (Trazan) ¡Yo oyes!
1:(Corrigiéndole) No, yo oigo.
2: ¡Ahá! Tu oigo.
1: no tuu oyes, yoo oigoo.
2: ¿Qué oyes?
1: (sorprendido) ¿Yo oigo?
2: ¿Oigo? ¿Oigo?
1: ¿Oyes lo que digo?
2: Si.
1: Peues oyéme bién.
2: (Riéndose de la palabra que cree que acaba de inventar 1) ¡¡Ánda ya: OYEME!!!
1:¿Qué dices?
2: (PUNTO DE GIRO) Ah no si eras tu quién queria decir.
1: ¡Ah! Ahora yo queria decir.
2: ¿Qué, qué dices?
1: Lo que oyes
2: ¿Y qué oigo?
1: Lo que digo.
2: ¿y que dices?
1: Que hay quién dice ...
(silencio)
2: ¿Qué?
1: ...no recuerdo lo que queria decir...
2: ¡Ah! ¿ Pero querias decir algo?
1: Queria decir... ¿Algo? ¿dijiste algo?
2: No
1: ¡Ah!
2: ¿Recuerdas?
1: ¿no recuerdo. RECUERDO
2: ¿Quizás sólo querias decir... decir por decir
1: ¿Por decir algo?
2: Ya estamos.
1: ¡No! Ya está, queria decir que hay quien dice que “el que habla no sabe, y el que calla es sabio, ¿entiendes? Lo que dice es que si... que haber si lo pillas, porqué te hace falta,... Que el que calla entiende y el que siempre habla ...
(Se queda hablando solo, 2 se va o se gira, dándole la espalda. 1 puede improvisar el final, berborrea versus silencio.)
( 1.es queda sol. Va cap al fons. Descobreix un altre quadre, és l’obra “El matrimoni Arnolfini” de Jan van Eyek.
Intermetzzo: vA d’ALÈ
(1 Mira al públic.)
1: L'alè més fresc, l'aire més pur, la buidor més gran,
l'amor més lliure, la llibertat més estimada
( 1 Baixa de l’escenari i es situa amb l’equip de sò. 2 Puja o es posa de cara.
Monòleg de la suicída: mARTES
(1 fa sonar prop del micro un metrònom lent, si es pot a ¾, una estona, 2 comença el text, el so dura +/- fins “ Hoy yo si me atrevo”)
2: Martes.
Hoy. Me cansé de mirar el cuadro, esperando en vano que ese hombre y esa mujer se besen, como deberian haberlo hecho hace ya tiempo.
Ahora se que nunca lo van hacer.
Hoy. Los descubrí, ni ellos ni nadie se va a besar: me giré bruscamente cuando esperaba de espaldas al cuadro, y no se atrevieron.
Hoy . yo si que me atrevo.
Hoy. Me desesperé en el tren de la vida por la inmaculada rectitud del trayecto, siempre hay vias que en paralelo te encaran el camino.
Me vi horrorizándome de la penúria que se veía tras la ventana, no pude más. No puedo más. Todo es desierto.
La peste a muerte me ahogó los deseos de andar, porqué me hicieron creer que puedo correr, ¡y una mierda! , me hicieron inválido
Aquí no corre nadie: somos aguas estancadas, pudriéndose.
( 1 hace sonar un papel arugándose cerca de un micro)
(A 2 le viene una carcajada)
No es que atardezca, es que la lluvia es noche
Las cenizas de ayer.
Se cenvirtieron ya en casilla, ahora todo es casilla. Casilla con sabor a menta, con trozos de gingebre, hervidos no, escaldados.
El urogallo ya (se traga el “no”) canta.
La noche atardeció la lluvia.
(Intenta ir para adelante, se detiene)
No que para delante no puedo ir
Soledad no, atardece. El crimen de uno mismo. El crimen de uno mismo.
La lluvia pasa, atardece y se va al ver la luna.
El crimen sin embargo es propio. Las letras ya no sirven, se suicidaron, al ver la noche que trajo la lluvia.
( 1 hace sonar algo metàlico, sonido largo y agudo, un cliiiing. Ella reacciona.)
Una vez, si, una vez. ...Una vez me hicieron vibrar. Fue hermoso, ...callado, ... fue flor de lis. Apogeo de sentidos. ...Me llevó... Me convertí en caracol, me sentia un caracol, listo, sin mas obligación que la de ser. ...Un enorme caracol verde pistacho, junto el calor. Fue...
(Se empieza a acariciar el pelo, suavemente, se deja llevar, entrecierra los ojos, disfruta, sigue, tocandose la cabeza sensualmente, desconecta por un momento)
( 1 hace sonar un juguete de lata que suene de alguna forma curiosa, que sea algo musical, cerca del micro, con mucha reverberación, y muy muy despacio. Ella se corta, cambio.)
¿Eh?
¿Hay alguien?
¿Eo?
¿Eres tu?
¿Estás ahí?
¿Eeeeeh !!?
(Las siguientes palabras las intentará decir , no le saldran enteras, se quedará con la boca hablando sin decir nada, Vocalizando cada vez mas, a medida que lae cuesta más hablar, entristeciendose más y más, deformando la cara por la impotencia.)
La niña aquella
Que queria solamente
Hablar
Decirle
Se quedó
Así
No pudo
La boca abierta
Sin más
No pudo
(Al final ya no pronuncia sonido alguno pero sigue vocalizando, ahora exageradamente. Al momento se paraliza.)
( 1 acerca un jarrón de cristal a un microfono (con los tonos bajos y la rever al máximo, o casi) procurando que el sonido del acoplamiento sea grave sirena barco lejana, o niebla gris. El sonido irà modulándose, de más intenso o discreto, pero no para hasta el final.
(A partir de ahora el pesonaje tiene que ir quedando progresivamente en cuclillas, y para el final bajar del todo la cabeza, posición fetal, caracol. Al centro del escenario, única luz zenital blanco encima del personaje.Muy progresivamente.)
Ya poco queda.
Algo de silencio
(Sonrie)
¡Un caracol!
Una vez ahogado,
de mierda gris,
traicionado,
apagado,
sin lluvia ni noche sin sol ni nada,
sinó con otras lluvias,
otras noches,
otros soles,
otros nadas, con otros otros,
todos ellos grises,
muertos,
inútiles.
El caracol,
va, si, ....
(Su voz se esconde ya detrás del soniro acoplado del jarrón, que sube intensamente. Ella apagada del todo, muerta, feliz.)
Poema: vA dE bLUES.
1 puja a l’escenari, observa una estona a 2 ajaguda, arraulida sobre si mateixa. Va cap al fons i descobreix un altre quadre, és l’obra “La Fornaria” de Rafael. 1 es gira, mira a 2 i amb compte puja damunt d’ella, a cavallet. Comença un va i bé de moviment, petit, creschendo. 2 es converteix en la mar, 1 a sobre, belluga com una barca mar endins. Moviments lents, melangiosos. De cop es talla la escena. 1 Baixa de sobre 2, va al tocadiscs, posa un disc amb frisança, i torna damunt de 2. Música suau, (“L’Epithaf” de King Crimson seria perecte. Deixa sonar i diu:)
1: Un blues per tu, per mi
un blues per la mar
la obsesiva mar
que fa dies que desitjo veure, veure i compartir.
Poema: pEPIS
(Es desarma l’escena. Són una sola veu.)
2: Desorientat, colpit, ennuegat de pròpia merda.
1: Perdut podria ser la paraula. Ara no.
2:De fet, perquè buscar paraules per deslluir els fets, els pensaments
1: fugaços, les derrotes anunciades, sempre anunciades.
2: Pepis per tot.
1:Permís per tot, inconnexió; inmaduresa potser?
2: Les petites coses de la vida que t’escapsen un altre pètal de la flor de 1: la inocència, que es marceix, al ser descoberta, i perd encant.
2: Gemecs del patir Vs gemecs del gaudir
1: Inconnexió
2: Innocència
1: Onanisme
2: Per versió
1: dició
2: misió
1: dó
2: què?
(Hi ha un pausa. Canvi)
2: Espera...
1: Què?
2: Vine.
(Agafa a 1, el fa ajupir, li arremanga la samarreta, el deixa un moment amb el cap tapat per la samarreta. Va on és l’equip de so i agafa el rotulador negre groixut. Torna amb 1 que ara la mira sense saber què fer, indefens.)
2: Mira.
(El torna a girar, per tenir l’esquena com a pissarra).
2: (Mentres li escriu a l’esquena ho diu) Te quiero mucho. Ai lobe yu sou mach. Je t’aime.
1: (Parlant des de la postura que té) Ich liebe dich!
2: Què?
1: Ich liebe dich!
2: Ah, si, també. Ich liebe dich.
1: Bolimte!
2: Bolimte?
1: És servo-croat.
2: Com és, bolimté?
1: Si.
2: I en basc?
1: Pff!
2: Ti amo. T’estimo. Etc....
1: (incorporant-se) Ja està?
2: Si.
1: Vale.
(1, ja té tota l’esquena escrita. 2, satisfeta. Es desfà la composició)
( 1 va al tocadiscs i deixa l’agulla mal posada, i l’aparell girant, sò repetitiu i molest, sonarà durant tot el següent text
(2 no baixa de l’escenari, es queda a un racó mentre 1 diu el monòleg “vermell vers gris” )
Monòleg: vERMELL vERS gRIS
(Li parla a algú del públic)
1: Triangel visual, afecte denegat, més que denegat, impensable.
Embaladit és la paraula, i la certesa de l’imposibilitat d’acostar-nos per molt que ho desitgem, perquè no ho farem cap dels dos, per molt que ens desitgem, per molt que ens imaginem fent l’amor mentre ens mirem. Pluralitzo per una altra imposibilitat, la de saber què penses. Però com a cronista dels fets i “únic testimoni”, em puc permetre la llicència de prendre’m les meves certeses com a teves, jugant amb tu. Desig frustrat d’antuvi, merda per variar. Què hi ha que ho fa impossible? Què és el que no ens deixarà mai guiar-nos per,.... per la passió (?),.... per les emocions(?) , pura fixació, distracció o què? No ho se, tu ho saps?
Vermell vers gris
...però la grisor tot ho transmuta a la seva puta voluntat
Acte seguit una taca vermella ho cobreix tot, i anula les influències racionals, en un atac de ràbia i afirmació....
Tres punts suspensius.
Tres punts suspensius.
(1 Para el tocadiscs. Baixa de l’escenari. Hi ha un fosc.)
Monòleg: aUTTUM.
(El personatge 2, està escrivint una carta en un racó, porta un frontal d’espeleologia al cap amb el que s’il·lumina, primer que l’actor escrigui tot el text, que se l’ha de saber, i després el llegeix com per comprovar què ha fet i què diu.)
2: Simplement volia somiar amb tu
Però només vaig entrar jo en el teu somni
La paret de la fortuna t’impedia entrar en el meu
Menjant llençols d’enyorança, com tu Ovidi
Amb el dubte a la punta dels dits, per tocar-te
Reprimint el desig d’enllaçar-me tot jo en tu
Pensant-hi bé, reprimint tantes coses
Altre cop a menjar sol
(2 Posa inmediatament després de l’últma paraula de 1 un disc, Rock psicodèlic, uns segons.)
Carta monòleg: cOM nN iMBÈCIL.
(Poden dir un paràgraf cada personatge, o monologar-lo)
(Pot afegir-se una màquina d’escriure de les velles a l’escenografia i si es monologa que l’altre faci anar, assegut en un racó, la màquina d’escriure, com si redactés el que l’altre diu. És tan sols una possibilitat més de muntatge.
Com un imbècil.
També avergonyit de mi mateix, clatellot, ben donat això si que ho té. ¿Y ahora qué? Aquesta és la, darrerament, sempre omnipresent pregunta, i ara pum! De cop, més esperances, més portes, més llum que fins ara (bé això ja ho veurem).
Trist i amb por, por de tu i de mi, si, molta por, falta l’arrencada, no? et puc perdre i és això el que em fa pànic, més que per perdre’t a tu, potser per la vergonya d’acceptar el perquè que faria que t’allunyessis.
Fa tant de temps que sé el que no haig de fer que ho tinc tant present de fer-ho, que se m’oblida el que sabia que havia de fer.
Una setmana més tard
Tot caminant.
Que trist.
Que trist hagués pugut ser no trobar ni l’eina de les paraules. No sé què hagués fet. (aixeca un boligraf, orgullós)
Quiet, m’he trobat quiet, immòbil en una cantonada estúpida, mut, paralitzat. Quiet sense saber on anar, què fer ni qui buscar. Molt trist.
T’he recordat, i ha aparegut la pregunta Què vull fer?
Què vull fer???? (silènci, quiet)
Somriure absurd, més que imbècil, gest de negació amb el cap, i la resposta que brolla, ara del paper, abans de la boca, et vull a tu. I a tu no et tinc, ni aquí ni et sento amb mi tampoc. No hi ets i de fet no tinc ganes de res, escric.
És molt trist no saber on anar, ni saber què fer, però més trist és encara no poder anar i estar amb qui vols. Estic tranquil, saps, i m’estranya, no sé fins quan durarà però estic tranquil. Ni els crits d’un imbècil escridassant a nens ni les campanes m’ofenen. Ara mateix podria no ser i no notar la diferencia.
M’agradaria saber què penses. Recuperar les ganes i l’energia i el neguit de fer, que em manca, si, ja ho sé, gràcies per recordar-m’ho.
Més tard.
Sé que no hauria d’escriure’t, sé que tan sols puc fer mal, però què vols que hi faci? Sino cridar d’impotència. Si les paraules tinguèssin volum, ara estaries sorda, amor meu.
Jo he fet un gran esforç per compèndre’t , i crec que ho he aconseguit i tot, però després de repetir-me mil cops el perquè t’allunyes de mi , senzillament he trobat més preguntes i impotència. I crec que de la mateixa manera que tu no et podies callar el que t’angoixava, jo tampoc puc. I de debò que ho sento molt, perquè sé que no aconseguiré res, simplement descobrir altre cop entre llagrima caiguda i paraula gravada que de la mateixa manera que tu estàs convençuda , i massa convençuda, que acabaríem malament, i jo estic convençut, i massa convençut, que podria ser preciós.
Digue’m si dorms bé
Si ets més feliç
Digue’m que no se’t fan grans els llençols, que estàs bé, radiant, digue’m’ho si us plau, digue’m que no és tan sols un acte de covardia que el puto temps farà oblidar-nos’en. Jo no vull oblidar-te i exerceixo el meu últim dret, l’únic que em queda, tal com feia el gos aquesta nit (potser en solidaritat) udolo a la puta lluna, al puto Orió dels collons, crido el nom de la meva estimada.
Altre cop em sento traït. Traït per mi mateix.
No espero cap resposta, ni reacció, és només una “nota informativa”, tot allò que somnio que et dic, tot allò que no em deixa somniar,
Ahir, de nit, sota la presió de la nit, vaig voler desaparèixer. M’imaginava despedint-me de tothom, despedint-me per no tornar. M’imaginava, després, que a l’últim moment et venia a veure i et convidava a venir amb mi , a crear un món nou, l’únic possible, el nostre món, fóra d’aquí, m’imaginava que em deies que no i marxava, marxava per no tornar. T’oferia la bola del món en safata de plata i et preguntava què volies conèixer, on volies anar quin país et convidava a inventar-t’el. T’oferia un nou llibre en blanc per anar escrivint el pas de la vida nostra, , sense adonar-me que encara que vulgui mai no seria blanc del tot, per aquí fallo. Em va fer gràcia la idea de saber que em diries que no i tot i això preguntar-te i convidar-te a venir amb mi.
És curiós veure com passen pel teu davant les mans, ... i els ulls , de la teva estimada, sabent que és per últim cop, i reconèixer que el record del passat en el present fa imposible un nou bes, una altra abraçada, un sentir l’olor i escalfor del cos estimat, que curiosament, marxa ...per no tornar, exterminant el futur.
Cada minut que passa és un gran fill de puta que em separa de tu i et refreda el sentiment. Saps, envejo el teu passat, potser simplement perquè va ser capaç d’afectar-te més del que m’has deixat afectar-te a mi.
A cada sospir miro de resignar-me i controlar-me, i conèixer el que sento, però callar si que no puc, ho sento.
Més tard
Aquesta nit, t’he trobat, moltes vegades, allà on anava, recordava llocs, racons, xerrades, petons,i somnis; Urquiraona, l’estació, al pis de’n Robert, la Casa de les Punxes, Gran Via, un cafè, .... t’he trobat presidint el món de les siluetes imaginades, t’he trobat en tants rostres , que em miraven encuriosits o atemorits per la melangia amb què els mirava jo.
Un parell de cops he vist a l’única dona que sempre que la miro, em mira, que no fuig. Una dama a la que estic profundament agraït per no desviar-se del seu camí, malauradament, no en té més de camins.
La dama de pedra, però, no pot fer-me sentir, per molta imaginació que hi posi, el que em fa sentir el record d’aquell gest, d’aquella carícia. Una suau passada amb el revers de la mà lliscant per la teva agraïda fesonomia. Un gest que el recordo quan recordo que no hi podré tornar. Que es repeteix i repeteix, com l’única foto guardada. També tinc atravessada una altra imatge, sencillament et passo la mà per sota el teu braç esquerre, fent-la arribar des de sota el teu pit descobert, fins ben bé sota l’omòplat. Una part del teu cos que enyor, potser la que més, és la que acompanya el recorregut de la meva mà.
Ja som dissabte i després d’aprendre’t a plorar-te, estic aprenent a estimar-te resignat, i estic aprenent a fer servir tots els darrers aprenentatges, que gràcies a tu tinc. No per culpa teva, com tu diries. Estic aprenent també a trobar-te a faltar amb orgull i amb un somriure, més que res perquè he descobert l’inutilitat de les llagrimes, després de servir-me d’indicador del sentiment.
Ara camino , i caminant intento escriure, i així com fins no fa gaire et sentia al meu costat, ara tinc la sensació que vas deu metres més enrere, i que emparan-te en la distància em segueixes i observes, i jo, estúpid de mi, exagero la cara de trist amb l’esperança que tu, o potser quelsevol, se m’acosti i consoli.
Si mai reps aquestes notes, prente-les sobretot com un enorme gràcies. Recordes que m’agradava sentir-me vulnerable, ara encara m’en sento més. Potser és la vulneraviilitat o la por a aquesta la que ens fa ser humans. Per això, per això et vull dir gràcies, gràcies per fer-me sentir humà. No és ironia, t’ho dic de tot cor.
No trobes cada lletra més llunyana? Jo si. Com si fos una carta que explica el que cal oblidar, i a mesura que s’omple, de capes de lletres inconnexes i sense sentit ja , capes de minuts, capes d’hores, capes de pensaments, capes de no-accions, capes i capes, de nova gent, d’antigues esperances, d’antigues tortures.
Més tard.
Les dues de la nit i des de la finestra estirat, ...Orió orió!!!! Sempre present, sempre que aixeco el cap hi és , i sempre trobo el que busco quan l’aixeco, la imatge de tu o la nostra imatge , digues-li com vulguis, digues-li pulgarcito si vols! Però allà està ,
Més més tard
Ja som diumenge. Continua plovent i continuo recordan-te. Amb la sensació que era cert allò que deia fa uns dies, tant per tu com per mi: que escrivia el que calia oblidar. Em sap greu, tant per tu com per mi. Ho sento però em calia escriure’t per oblidar-te o per recordar-te. Penso que si no truques és per no remenar la merda, per no fer mal, a mi o a tu , per por. Qui sap?
Torno a pensar que porser si que hauria de fer-te coneixadora de tot això, ara ja tan sols com a anécdota, perquè sàpigues el que penso, com unes lletres per guardar allà al calaix dels amors perduts.
Lletres de guardar.
(Es posa algun disc de boleros, antic))
Seguit de poemes: dE zERo
(2 amb molta calma interpreta el poema. )
2: El dolor és silenciós i tranquil
És mortal quan reposa
Un horror devastador
Una explosió d’abusos.
És estrident...
Sol·lícit...
Incomprensible...
Destrossa tot el que alguna vegada hem estimat.
Desesperada,
Desemparada,
Aterrida i incompresa
S’atura un instant per després
Tornar... i destruir
I maleïr tot el que és feliç...
O alegre...
O confiat.
I amenaçar
Qualsevol traç de bellesa
Que pretengui ser autèntic.
El dolor?
És silencióss i tranquil.
(1 des de dalt o des de baix de l’escenari , s’acosta al micro i amb veu imponent diu
1: Et trobo a faltar
més del que t’estimo
(2 canvia de postura, busca a 1 amb la mirada)
2: A mesura
que s’esvaeix
el record de la teva llum
els meus dies
es fan més foscos.
(1 S’acosta a 2)
1: No puc dormir
2: Tinc por que el meu pròxim pensament torni a ser de tu.
1: Jo tinc por de quedar-me
sense poemes
abans de quedar-me
sense dolor.
( 2 posa la ma sobre 1, carinyo, miren al públic)
2: La vida té molts secrets
1: On ets aquesta nit és un d’ells
2: Un altre:
(Pausa)
1: El món té moltes coses marevelloses.
(Sàgafen les mans, no es miren, miren al públic, de fit)
2 Tu n’ets una d’elles.
( Hi ha un llarg silenci, tens. Després 1, va al tocadisc i posa el Réquiem de Mozart. (el “Rex”) 2 continua mirant al públic, 1 torna amb ella, miren al públic i hi ha un fosc. Fi.)