Avui és un dia especial, avui ens tornem a trobar.
11 del matí, comença l’assumpte. Preparació. Ja estic nerviós. Des d’abans d’ahir de fet, en decidir que seria avui. Amb cura selecciono els troncs, un per un. Un parell de llargs, groixudets, d’alzina i no gaire secs seràn per la base de la foganya, els més secs, de pi roig i avet, serviràn per cremar ràpidament i encendre la resta, d’alzina, freixe i gatell. Preparo la torre de fusta, amb suavitat, pis a pis, amb un ordre après i concís, a la boca ennegrida del forn. Algún paperot acompanyat de restes de plantes aromàtiques en mal estat, faràn d’esca. Empenyo la pila amb molta suavitat, intentant no fer sotracs que la desmontin, cap al centre del cercle sagrat i perfecte de més de 2 m de diàmetre que tinc l’honor de tenir a casa. Una cassoleta de terrissa plena d’aigua s’encarregarà d’humitejar la cuita.
3 de la tarda, paro la taula vora la llar de foc. Com qui posa una espelma estratègicament, l’encens.., esperant la vetllada. Les farines, els llevats, (el llevat mare fa mesos que l’alimento, pacient, i li incorporo cada nova escència de cada nova recepta que faig amb ella, fràgil com és vol constància, suavitat, calor, i una bona remenadeta de tant en tant.), la bàscula, els bols... Sal, sucre, mel, sèsam, nous tencades, canyella...
Per fi, mans a la massa. Avui dia doblement especial, en honor a les brunes, així doncs, em decideixo per quatre pans de blat, i dos d’espelta amb amor.
Començo per la de blat. Pesats els ingredients com la sal amb precisició de laboratori, i els altres a ull, cal humitejar la pasta. Aigua, tèbia, escampada amb tendresa.
Primer la pasta grumollosa va assimilant poc a poc el líquid, désprés quan comença a lligar la resta de matèria, amb les mans ja enganxoses, paso la pasta al taulell enfarinat.
És tremenda la semblança amb el tacte de la pell que pot tenir la massa, ..primer recorda la textura de la carn, dels muscles, i un cop es comença a estovar, el braç, l’aixella, el ventre, les natges, el pit... Mica en mica, es fa agafar aire a la pasta, plegant-la sobre si mateixa, i pastant, com si es fes shiatsu. El palmell d’una mà empeny avall, l’altre acompanya més massa sota la primera... Fent-la girar. Remanant-la. Fent-li perdre el nord completament. Un bon massatge, fort però calm, ferm i suau, farà estovar-la li donarà flexibilitat, farà comenci a reaccionar al tacte, que s’infli de desig de créixer, que prengui vida.
..aaaix...
Primer round fet.
A l’hora de formar les peces, divideixo la pasta amb una eina com una espàtua d’acer, que dóna un gust d’usar que és massa. Quan l’eina entra, l’obre i esberla com una figa madura, i ella es mou, s’acomoda a la nova forma. Deixant al descobert la ferida oberta. Una per una, les replego, tombo i amago el plecs fent-les girar amb compte i amb força altre cop, sobre si mateixa, amb tot els laterals de les mans que toquen el taulell fent entrar la massa endins, estirant la pell, dissimulant els plecs.
Després de la gran magrejada, enfarinada, i tapats, com quan acabes el massatge, et tapen amb la tovallola i et diuen suaument, tu mateixa, sense presses, aixeca’t quan vulguis. I un bon repòs. Per assimilar el que s’acaba de viure, per fer créixer el desig sabent que sols era el preludi de l’esclat final.
A l’altra pasta, d’espelta íntegrament i només amb llevat mare, per veure què passa, un cop presenta la pell suau al tacte, com un ventre ferm de jovençalla, aquesta més bruna per l’integratalitat del gra, més rústica, més de bosc, l’estiro com un braç primer, després sembla una altra cosa més tova..., allargo i aplano un xic el xurro gros i hi faig un reguer d’oli al centre, que es passeja damunt d’ella, seguit d’un llagrimeig dens de mel, espessa, fosca, acompanyada de més canyella estimada, i l’alegria del sèsam torrat a foc lent i les nous trencades. Dos plecs. Divisió, i a reposar. De segur que així, dins el pa de mel de les brunes es trobarà la veta d’or.
Dos quarts de 6, encenc el foc.
Avui anava poc carregat, massa pi, i de seguida s’ha cremat. Anava fort, les flames cobrien la cúpula de rajol fent una estrella divina, alguna s’atrevia a escapar-se per la boca. És fantàsttica la imatge dels diferents tons de les flames a cada altura, a cada temperatura, cada una balla amb un ritme i una dansa diferent.
Les sis. Dóno per escalfat el forn, ja gairebé no queda llenya, l’aparto als costats, i cap dins els pans, amb uns talls previs, els de les llunes amb espiga, els altres com de pagès, que faràn que s’obrin i alliberin.
Ara si, quan ja s’ha preparat tot, pastat, reposat i enfornat, ara li toca a ella, esclatar. Si fos el ventre matern, el fum i l’escalfor en serien placenta. La llavor de vida, es cou. Si fos la llavor de l’esforç, cristalitza la feina feta i l’amor dedicat. Si fos ella, seria el desig en suspens que creix i muta, el seu joc en solitari, i jo voyeur, ansiosos de la següent trobada, que s’augura a la boca. Com quan la lluna és bruna, s’amaga la cara i sap que la mires.
D’aquí a uns dies, no gaires, confondré segur la massa amb ella; vindrà i ens enfarinarem plegats, voltarem la taula empaitant-nos com canalla amb un tros de pasta llarga i suggerent, ara tu, ara jo. Sé que els dos hi fantasiem. Esperem el moment en que damunt la taula, amb les pells fines de la pols, jugarem a pastar-nos les carns enceses, untant-nos de mel, i segurament se’ns cremaràn els pans, tot rient de la paròdia de pastosa peliculeta Ghost que fem.
.. ..mmmmh...
(ja surten els pans, ja es destapa la cara, pell torrada, cruixent, i l’aroma dolça i cuita, fumada, arreu...)
Benvinguda sies. Bon profit.
