elies miralpeix
per en 31 Gener 2013
1,289 Vistes


Titol de l’obra: “L’eSPLÍN” , (escrit així.)

Autor: Elies Miralpeix Bosch

Pseudònim :  6


Esplín (angl: spleen) m Malenconia que produeix tedi de tot.

Tret de la Gran Enciclopèdia Catalana, Vol. 7.

Un espai  molt reduït. Només hi ha tres carros petits, i un parell de regletes amb corrent per  enxufar-hi làmpares. No hi ha il·luminació teatral estàndar. Al davant de l’escenari i entre el públic hi ha tot un seguit de llums diferents.

El guió es pot tallar; l’ordre, modificar.

Tres personatges, 1, 2, i 3. Els tres son una sola veu. Poden inrtervenir, comentar,...jugar amb el text. El públic, per ells, és aparent, però hi és, és innegable. Aniràn agenollats damunt estructures de fusta amb rodes, tapant-se amb un tros de manta que els hi  amaga les cames, que no s’han de veure; el carro els permet un limitat moviment. Ritme fresc i àgil. Mentre el públic entra a la sala, amb la Llum de Sala obert, els tres actors, (que ara poden moure’s lliurement) van col·locant diferents llums de peu, de taula, làmpares, de diferent forma, intensitat i color que aniran posant enfocades arbitrariament damunt l’escenari, això si, procurant que pugui quedar tot l’espai il·luminat. Les làmpares i llums els poden encendre i apagar a discreció i a voluntat els mateixos actors, creant moments sempre irrepetibles. Les llums són objectes útils, els personatges també, titelles.

Mentre fan l’acció de preparar  les làmpares, poden parlar, fumar, beure, dir text de l’obra, escalfar, ... Un cop hagi entrat tothom, es tanca llum de sala. Durant el fosc, els tres actors es situen als respectius carros.


(L’acció comenca des del fosc.)

(Començaràn, els tres a fer posicions estranyes, grotesques, cares lletges, ganyotes. La fan i esperen, van variant. S’obre alguna llum, (els actors s’escolten, sabran quan fer-ho), si una sola no il·lumina alguna part del cos d’un dels tres, caldrà obrir-ne més.)

1: (Para. Dubtant) Ara?, (Fa gest de: Puc?

(Tots es miren, hi ha una pausa)

(Comencen ara a encendre làmpares diferents, amb la mateixa dinàmica, apropant la cara a la llum, amb ganyotes.)

(1 mira  al públic. Es decideix. Amb veu de bon orador, com fent proves. Text bén gestual. Els altres paren.)

1: Y desplegó sus gigantescas y rojas alas delante de mi... El imponente sátiro lloraba. Lloraba. ¿cómo podia ser que él llorara? De pronto se sentó y se arrebujó con sus alas, cubriendo su cuerpo rojizo y tembloroso por el llanto. Yo no entendia nada. (Es queda absort). Allà  estava. Pum. Assegut. És bò aquest text ....

2: SSSHHT!!! 

( 2 i 3 tornen a reempendre els moviments i les ganyotes, ara però, amb menys intensitsat, ritmicament.)

1: (Vacilant) Què?

2: (fluixet)  Calla.

3: SSHHT!!

(2 i 3 continuen investigant amb el cos, ara mouen el coll i el dit petit de la ma esquerre)

1: (perdut) Què passa?

1: Ei?

1: Què?

1: (Preocupat) Ei?

1: Que no estèu bé?

2: (Fluixet) Ei?

1: Ei.

2: Si.

1: Què?

2: Què et passa?

3: Sshht!

(Hi ha una pausa)

1: Que no ho entenc.

2: (Fluixet) Jo no et puc dir res.

1: Ah, bé. (Es queda pensant.)

(A la fi 3 mira a 1, 1 no el mira, pensa. Fent un gest suau de rascar-se el nas, 3 diu :)

3: Rasca... Rasca.

(1 comença a rascar-se el nas suaument. Acció que pot allargar i modificar a voluntat, de l’actor o de la direcció.)

(HI ha una pausa, 3 comproba l’efecte de les seves paraules sobre 1, 2 s’ho mira tot, quan està el clima a punt 3 comença.)

(A continuació, Monòleg. Es pot retallar, adaptar, dialogar-lo....El pot interpretar un sol actor o dividir-lo entre els tres actors per economitzar. En cas de dividir-lo, procureu fer-ho, no en els canvis de tema o punts de gir diferents del mateix text, sinó al contrari, no busqueu l’harmonia si nó el canvi brusc. La separació dels paràgrafs és arbritària. Dit amb tempo allegro i to constant, modelat.Que es tregui importàcia al text, es diu, i prou . La llum: jugar amb penobres i clars-obscurs i sobretot contrallums)


3: Humanos sin rumbo.

Hoy no saldré. No, hace frío. Tengo frío. Y cuando hace frío, no sé, me canso enseguida de las cosas. Bueno, cuando hace frío más. Si, me canso enseguida de todo. Y no sólo cuando hace frío, miro a los ojos de la realización de mis deseos, inmediatos, conseguidos. o conformados. o conformes, y después ya no me apetecen. Me monto un plan, hacer la comida, cocinar se me da bien, y el plan es dedicar todas mis atenciones, ritmos y sentidos, todos mis conocimientos y placeres, mis colores y amor posible, los hecho a la receta, rico, rico, y si, la primera cucharada, si,  la primera rezuma éxito, merecedora sin duda de una ovación de un excitado público, digno de cualquier final de qualquier autosacramental con presupuesto, pues eso en el final. Pero la segunda,... sabe a pasado, a funesto pasado aguado, viejo y estéril pasado, amargo, amargo sabor a viejo, caduco y final y estéril. A éxito aguado, casi podrido ya, ¿sabéis el olor a viejo? ¿a hospital o a tanatorio recién encerado y olor a flores de plástico y muestras de orín? Escribo, a veces. Escribo y pienso: escribe, y escribo escribe en directo en mi libreta roja, y me parece o me puede parecer genial, magnífica metáfora, alegoría de la noche en que el pensar engendra el día de la acción humana. Acción de acción, de hacer.

Quizás la mejor comparación con el hombre, pienso. Es bueno, ¿no? Escribo y pienso: escribe, y escribo escribe. Genial. Lo de la noche del pensar, que, ¿eh? Buena, ¿eh? ¿y lo de pensar es que es muy buena? Pero ya ves a la que lo repito, o lo vuelvo a ver, ya está, toda la gracia que podía tener mi ocurrencia desaparece, por eso no me repito nunca, creo que es malo, signo se enfermedad. Porqué quien se repite es porqué no puede ser original, con personalidad. Yo, lo creo, en ser original, creo. Si, toda esa gente que va repetidamente igual cada día, que cada día piensa lo mismo, come lo mismo, trabaja lo mismo, caga lo mismo, desama lo mismo y sigue igual, sin follar, o follando igual de mal, sin pasión. Hay tanta gente igual, que son iguales entre ellos por miedo a la diferencia, y cuidado, que de ahí salen todos los fachas, del puto miedo, bueno del miedo mezclado con la vanidad, pero principalmente del miedo, miedo a la libertad de la originalidad, iguales por miedo a ser los que los iguales señalan con el dedo por originales, a los que los iguales tienen miedo y, claro, de ellos se defienden, por si acaso. 

Humanos deshumanizados por la igualdad de ideas, de moneda y sentimientos, deshumanizados por la competencia entre los iguales, humanos sin valores humanos, más bien mercantiles. Los valores humanos debieron de caducarse también y así fueron sustituidos, poco a poco, por valores económicos, de rendimientos. Ahora los humanos deshumanizados luchamos por entrar en éste mercado de carne humana, dónde la competencia es la única moneda de cambio, y da igual para que competimos lo que importa es competir. 

Competir para estar a la altura, pero ¿a qué altura pretendemos llegar, a la altura de qué? Sube, ...sube, ve subiendo, ...¡más! Y pisa a más gente, y sube, ...¿cómo las putas Gemelas! Humanos sin rumbo. Humanos que luchan por defenderse de humanos que se defienden de humanos que son atacados por la ignorancia, la última excusa del sinsentido y la barbarie. ¿Humanos? 

Humanos de plástico todos a semejanza de muñecos de plástico, dónde la individualidad se convierte solamente en intento de parecerse al colectivo mayoritario, a todos los humanos iguales deshumanizados. Parecerse al colectivo mayoritario, entrar dentro de los iguales, salir fuera de lo humano. Un colectivo inventado, una mentira piadosa que dicen, una farsa, dramatizada. Si hiciera reír por lo menos, seria una buena comedia, pero con tanta falsedad ya nos cuesta demasiado a los iguales poder reír de algo, y menos de nosotros mismos. Si, siempre pensé que saber reír de uno mismo era muy bueno, y ni eso nos permitimos. Vivimos en un drama pastoril dónde se sabe perfectamente el trágico final que conlleva, pero que nadie, ni los protagonistas, lo intentarán cambiar. ¿Para qué? Individualización del colectivo afín al régimen. Colectivación de los individuos. Parecer. 

Sólo. Pareciendo deshumanizados afines al régimen del si-puedo-te-joderé en el que se regocijan los iguales, pensando encima que son víctimas, mirándote con cara de perro apaleado, con cara de estrés, o de enojada...todos igualitos. Iguales en el sentimiento de fracaso en lo que hacen pero maquillando el fracaso de triunfo y heroicidad, eso es, maquillar bien los fracasos de heroicidades: haber mantenido por los hilos y la comodidad un matrimonio con perfume caducado, también con olor a rancio viejo, haber criado  a un par más de idiotas programados para hacer las mismas idioteces que sus progenitores. Empapamos nuestros pequeños idiotas en igualdades o mejor, en semejanzas a lo que se impone, a lo que se lleva. Les encerramos en guarderías hasta los 16, para que el Opus o el Estado nos quiten la sucia faena de programarles el cerebro para que nos sustituyan algún día en nuestra única labor existencial, sembrar la igualdad y con ello la muerte de la especie, para que no  dejen el camino marcado por la oscuridad.  Les educamos en desconocimiento, mejor, les rodeamos de sistemas de comunicación miles  que sin embargo no les servirán nunca para entenderse.

 Aprendices de humanos deshumanizados con exceso de información, y déficit de conocimientos. Exceso y déficit, buenos referentes de lo bien que vamos. Los niños de hoy que ya no saben jugar a ser niños, les hemos enseñado a aparentar ser mayores, les matamos la niñez. Humanos con olor a viejo exterminando la  niñez. Eso si preparadísimos para entrar. ¿Humanos? Igualitos todos, preparados para entran en el engranaje falsas necesidades-esclavitud permitida-alto rendimiento-... poco para mi muy mucho para ti. Para entrar solo hay que nacer casi, todo lleva a los iguales a expandir su prole y a mantener así el régimen. Y entran todos en fila por su propio pié, casi convencidos cómo las vacas a la puerta del matadero. Convencidos que no se puede hacer nada para cambiar, convencidos que ya es tarde, y que si no se puede huir, entonces habrá que hacerlo lo mejor posible pera ser el mejor de los peores. 

Dice Primo que en Auschwitz solo sobrevivieron los peores, claro. 

Es mejor tratar de entrar en el juego,  creer que entramos en la farsa. Entran para poder enriquecer a los mismos cerdos de siempre, a los que aspiran llegar los iguales. Si, a los iguales les define su alta capacidad para traicionarse ellos mismos pero sobretodo entre ellos.  Es triste haber estado toda una vida engordando a otros y toda la misma vida deseando ser alimentado cómo éstos y a poder ser por éstos. 

Traición. Peste a traición. 

Los hay que vendieron su idea o peor, la olvidaron por la de otro a cambio de un trozo de pan más seco de lo prometido y un vaso de agua sin sabor a agua, con sabor a depuradora, cadáver de agua, agua sin agua, ya no hay agua para beber, el agua con sabor a agua, ¿se extinguió también? Mira si nos equivocamos que ni de lo que más necesitamos alejamos nuestras manos vendidas al mejor postor. Se han fijado que ya nadie no hace nada si no es a cambio de ... piensen una cosa, una sola cosa, que hagan a cambio de nada. Si alguien cree que lo hace, que busque si de verdad no se vendió un poco. Y si lo sigue pensando, después, hablamos y me cuentas qué haces a cambio de nada, por naadaa, ni por ti. ( se señala a sí mismo). Vendidos hasta el agua. Los que se venden aspiran a ser los cerdos  que engullen los rendimientos  de los demás, a los que todos los idiotas alimentamos y mantenemos en su puesto. Los hijos de iguales, aprendices de iguales con aspiraciones de cerdos. 


Y no nos daremos nunca cuenta que si ellos comen es por nuestra conformidad a que ... y otros ... muchísimos más ... ¿Para que alguien va a pensar en los demás como algo a proteger, si es algo contra lo que competir y luchar?.

Seria algo así: o sea, ... (Apaga las luces o instiga a los otros a que lo hagan. Sólo queda una luz central baja que ilumina una barra de pan junto a un cuchillo de sierra)  .... Esto seria el mundo, no? Entonces... (Coge el cuchillo, a cada punto corta un trozo de pan al final le queda la puntita de la barra) ... Esto se lo llevaría el Mac-burger. ... Esto lo controla la CNN en convenio con la BBC. ... Esto es de un tal Mackintosh Gates. Éste trozo es para que el Banco mundial rebañe los países con los créditos. Éste alimenta las guerras. Repsol y telefónica se llevan éste cachito. Bush Dóllar y su séquito de iguales mastican todo esto. En el mundo somos 6 mil millones, hay pan para 12mil. Éste trozo es para los demás. Esto, para los que no tienen nada.

Discursos panfletrarios, obras malas. Acusar, es fácil; actuar, hacer... es otra cosa. Malo en todo caso.

Cambiar, de... ¿de qué? ¿de aptitudes? ¿de deseos? ¿ de forma de escribir? ¿de amigos? ¿de carril y ponerse al contrario yendo a 140 por la autovía? ¿de vida? Cambiar de vida,... uhm ...no, estaba pensando,... en...., bueno es igual. Cambiar, cambiar para no ser igual, no igual a los demás, por regla, por principios , por respeto a uno mismo, respeto, si. No mantener ni las ideas ni las pasiones más tiempo del necesario, el justo para dar el gusto, para ver recompensado, el esfuerzo. ¿Ves? Todo es a cambio de. Cambiar  de acera, de gafas, de vida e ideas sobre la vida, cambiar de ideas cómo de ropa seria genial, no por nada, sino que sería como ponerte un cerebro limpio cada día o cada dos días. O hasta tres. Las ideas de los demás siempre parecieron mejores, bueno, parecieron las mejores, y no solo sus ideas, su vida parece mejor, su trabajo, sus relaciones, su forma de ser o de vestir, siempre los otros dan la impresión de que son mejores en algo o que tienen mas suerte. 

Pero al fin y al cabo esto es una enorme gilipollez, como para no repetirla jamás. Somos una especie carcomida por sus muchas culpas, por sus muchos errores acumulados, y por sus muchas individualidades enfrentadas, una especie que es su propio cáncer. Lo de los demás parece mejor por una falta total de amor propio, de amor a lo ajeno y amor cómo especie. Pues como las ideas o cosas que dicen los demás nos parecen más acertadas o mejores que las nuestras, pues adoptamos las suyas, ¿quien no ha dicho frases que acababa de escuchar de la boca de alguien? Pero se adoptan, las ideas, se usan  y se tiran, como todo. ¿para qué consumir más tiempo del necesario en  viciar una buena idea que tal día usurpamos de la boca de alguien? Se usan y se tiran, no porqué un día nos sirvieron las ideas de otros nos van a servir siempre, y ¿que pasa con nuestras propias ideas?, pues que al fin y al cabo son también consecuencia de lo robado a los demás, que no existen tales ideas propias, no existen. Es cómo el agua, ideas propias en peligro de extinción. Por eso, es por eso que hay que cambiar a poder ser cada día de ideas, una tarea dura, pero es como tocar la guitarra, si practicas... por eso no hay que dejar idea en pie, ninguna idea debería tener poder sobre ninguna otra, ni las ideas ni las cosas ni las personas, ni las cosas por sobre de las personas ni las personas por sobre de los animales ni nada sobre nada, nothing de nothing. Cambiar para no morir estanco en una idea creada por otros ya muertos, en vez de por nosotros, los vivos.. Las cosas buenas, las cosas buenas, con el tiempo se vician y se vuelven agrias, incluso los buenos recuerdos se agrian, las cosas que fueron buenas, que pasan y dices, ¡ui que bien! pues pasan y ya está, pasado. Tratar de estirar el momento (o incluso el sentimiento) es suicidar lo bien que estuvo, lo bonito que fue. Arriesgar, no pisar sobre seguro, resbalar, hundirse y enloquecer en las alturas de la vida, pisando las nubes y los pozos negros de la humanidad. Pero claro, luego ya no es hundirse ni elevarse, ya desapareció la idea de arriba, porqué no la de bueno, la de los buenos, y lo malo, ¿qué es? 

No estancarse, no repetir ni de plato, moverse. Cambiar, al ritmo del cuerpo, que cambia. Búsqueda sin cesar de no acomodamiento, y no solo eso, búsqueda de cosas a denunciar, a cambiar, lo que lleva tiempo igual se pudre. 

De hecho se podría empezar a dudar que cualquier cosa que lleva dos años igual, de cualquier cargo, empresa, amigo o tipo de arte. Todo caduca.

Denunciar o escupir directamente a la calva pelada de los cretinos, escupirles todas las idea viejas, todos los países viejos, todo lo viejo. O los mas viejos de todos los malditos cerdos inamobibles de arriba, pero como la idea de arriba ya no existe. ¿alguien conoció a Henri Thomas? Les escupiría a todos los iguales por entero un infame y grotesco moco  verde en todos los morros , a todos los iguales, con sus banderas de iguales, sus peinados de iguales en todas sus modalidades iguales, Sus miradas perdidas, sus bocas vacías de poesía, su mirada también vacía de poesía, de hecho a pesar de ser un poema en ellos mismos los iguales en si están vacíos de todo otro significado, vacíos de toda imagen de toda poesía, así mismo son cada un de ellos una parte del poema de los iguales, del poema de los muertos, que cada uno, sílaba a verso, crea el gran poema de lo viejo, muerto un poema que apesta a viejo y a traición, ¿lo olieron alguna vez? El propio poema apestoso. El mismo régimen imperante, que campa a sus anchas engullendo lo más humano, crea alternativas para los que se creen disidentes, para los inconformes, crea conformes variantes, complacientes variantes de lo mismo para enriquecer la diferencia del mercado de competencia. La contracorriente siempre fue parte de la corriente. Ya no se puede ser de ninguna manera que no se sea igual a otro, todos nos parecemos a otros, las mismas referencias a las que unirse, o contra las que luchar. Todo forma parte del mismo saco de mierda de los iguales, del régimen de los iguales que engordan cerdos y crían idiotas para mantener el estado de las cosas. Por miedo a la diferencia. La alternativa siempre fue una modalidad mas del régimen, que se las apaña para integrar toda diferencia cómo algo normal, afín al sistema, todo lo que puedas hacer, ser o parecer, cabe dentro del saco. La originalidad como arma de personalidad. 

Personalidad cómo reflejo de otras personalidades. Personalidades afines al régimen aún que sea contracorriente. Contracorriente cómo régimen individual. Lucha contra lo colectivo y masificado y universal. ¿Para qué buscar la uniformidad si es en la diferencia dónde radica la humanidad? Exterminemos la diferencia para asegurar la igualdad, o no, igualdad, no, uniformidad, mejor: uniconformidad aplastante. Por eso, cambiar, ... o aplastar igualdad, cambiar cada día de apariencia, o comer carne humana, cambiar de amantes, de ideas, de modo de enriquecerse, no, de progresar y subir, de vida , cambiar de vida vida. Para no perdernos.

Para no perdernos: un poema.  Si alguien lo reconoce, y sabe de quién es, por favor que lo diga, porqué no sabemos quién lo hizo. Éste poema, apareció,... lo digo y ya está,... ¿vale?.

Fue recogido el 27-II-00.


Peligro  inminente

Lucho por salir de aquí

Si esto es un sueño,

No quiero dormir

Vivo sin poder vivir

Si esto el la muerte

Quiero terminar de morir


Qué, ¿nadie sabe de quién es? ¿Nadie lo conoce, no?


(  Mira al seu voltant, es retira una “passa” enrere. Hi ha un canvi de llums més penombres.)



1: Funny ska del Granollers-Madrid-Chamartin. Vagó-restaurant, sense restaurant  Un senyor menja faves torrades amb sal. Es un senyor gran,  té greus problemes de prostata, cada cinc minuts desapareix, deixant enrere la bosseta de faves torrades i salades i una enorme caixa. Era una tele extraplana tamany industrial, de contrabando, com va contfirmar ell mateix. No estàvem sols.

Quaranta cinc “catorceañeras” histriòniques, vitals, excitades i fumant cigarrets lluny dels pares. Compassos d’ska en sintonia  als crits sorgits de la sobrada energia del grup d’adolescents. Música en desconcert. Penso en el fill de puta que porten tots i cadascún d’ells, a dins seu, i, hostia, els envejo tiu, els envejo la...la potencia jove que tenen, amb ganes. Amb el poder de l’inconsciencia juvenil com a bandera. Les femelles, prematurament femelles, amb estil de grans, moviments apresos tant a la tele com a les famílies. Esbossen delicats i suposadament adults moviments, tots ells estudiats, apresos per ser meys nenes. Les nenes criden l’atenció movent-se molt amunt i avall, i deixant-se sentir per allà on passen. Els nens prefereixen fer el mateix però sense tant moviment, el griterio es el  mateix, canvia només que no et passejen els seus cossos per damunt teu, ni es refreguen en tu mentre van amunt i avall. Els nens, tot s’ha de dir, tenien una tele de viaje muy mona, per on vèien un els últims noranta minuts més ben malgastatsde l’história dels homes. 90 minuts més perduts. El vell continua fent viatges al labavo i menjant dues faves torrades i salades entre viatge i viatge i entretenit-se amb un llibre de contes infantils.

3: Lletra grossa i bons dibuixos. 

1: Què més vols? 

2: Una birra, a pet...

1: ...a  petits glops de birra cara i dolenta del insípid servei de càtering del vagó-bar.Pipes, ai no, faves salades i birra calenta. (Pausa)  Hi ha un silenci, un gran silenci. (Tensió). Algú pensarà:

2: Ha passat un àngel 

1: Mig segon després obren la porta els “seguratas”.

2 i 3: (No cal que sigui alhora) Guardes de rencor.

1: ...Sense comentaris.

(La següent part del diàleg (4 línies) es un comentari “apart”)

2: Has dit seguratas, oi?

1: Si.

2: No es gaire català que diguèm.

1: I?

Un nen s’emociona, al sentir la llibertat de la distància o la distància de la llibertat i s’esvera, perd el nord, salta de la llitera, la tercera, ...

3: La del pis de dalt.

1: S’emociona més encara quan nota que el ferro, un ferro de l’escala, lo entra pel costat exterior de l’abantbraç dret, que feia servir per amortiguar la baixada de la llitera.

2: Nou centímetres de profundutat, cap endins.

1: Un altre nen explica:

2: (Amb veu de nen) Se li veu l’os.

1: El professor afegeix:

3: (Amb veu de professor babau) Si però amb el gel no li passava, no tallava l’hemorràgia, (si ha tacat tota l’Emma) i ml’hem hagut de dur al botiquin del tren.

1: Colònies passades per aigua, no, per sang. El nano ja no està esverat, ja no es mourà en tota la nit, té la cara blanca com la néu...

3: (Se li escapa el riure, mira a 1)

1: Si ja, es estúpida la comparació,...com la néu, però jo que sé, surt sola. Blanca com.... com la néu.

3 i 2: (Riuen)

1: Hi ha un xavalillo que com que no ha tingut un ferro prop de la vena encara belluga i recórre els escassos 8 metres del vagó-resturant dels collons, salta i crida:

2: (Amb veu de nen esverat) Anem-lo a veure, anem-lo a veure!

1: I hi ha una típica nena repelent que recorda:

3: (Amb veu de típica nena repelent) El professor ha dit que no, que no el molestem.

1: Per sort el diari una bona noticia: Bush allibera una altra ciutat. Gràcies gran Bush 

(Hi ha una petita pausa, petita, lleu. Canvi de joc)

2: Hi ha un text, molt ...molt... què? què dic ara? Maco?  Interessant? Per l’ocasió?... 

3: Sht: que ja hem començat. 

1: Hi ha un xavalillo que com que no s’ha clavat res, encara córre... (Es trepitgen amb les paraules de 2) ( Amb veu de típica nena repelent) ... Anem-lo a veure 

2: No el puc dir ara el text?

3: No.

1: I què se n’ha fet del vell que menjava faves torrades?

2: Ha baixat del tren.

1: I del nen que encara corria?

(Ningú el contesta)

3: Jo he dut una carta per llegir-la.

1: Una carta?

2: Qui l’ha dut la carta?

3: Algú ha dut una carta? Qui la té?

1: Tu!

2: Qui, jo?

1: No, espera, qui la dut?

3: No has sigut tu?

2: Jo tinc un text , un altre texte de Lao Zi, no es Tao Te King, però es molt ...què què he dit abans? Maco?  Ah, no interesant.

1: (Té una idea) Aquí podria haver-hi un rewiew d’aquests, un flaix back.

3: No, no encara, encara no està prou clar qui som els personatges, jo esperaria

2: Si si, encara no, el podem fer més tard i encara quedarà millor, si tu ara ja te l’imagines, quant més tardis millor...

1: Bueno, no ...  va,va,. Seguim. (Pausa) Fumar, es pot fumar, no? (S’encén un cigarro)

3: Obre paréntessis, s’encén un cigarro, si, cigarreta es molt llepafils, i jo fumo cigarros no pitis o cigarretes, vale? Tanca parentessis.

2: (Els mira sorpresos) O sigui que això també es  pot?

1: Fumar?

3: Si, no?

2: No!  (Fa el gest de parèntesis lleument)

3: Ah, si, si. 

1: Cony, d’això es tracta, no?

2: Ah. És que jo encara no sé què es pot i què no es pot... 

(Pausa)

3: Doncs, la carta que porto avui, es de ...(La mira, busca)

1: Així la tenies tu?

3: El què?

1: La carta.

3: Si. ... (Mira la carta) té, ara no posa la data. Bueno, té uns anys. Es molt curiosa.

2: Obre paréntessis, es disposa a llegir-la, tanca parentessis. (Orgullós) Ja! (Aquest “Ja!” és castellà, expresiu,.. ho sento.)

3: (Cara sorprès)

1: Obre parèntessis, es sorprèn, tanca parentessis.

3: Però ...

2: La carta , la carta.

3: (La torna a mirar). Millor que la llegeixi, no?

1: (Per vacilar-lo) Vols dir que es el moment?, No sé, eh? tu mateix.

2: Obre... (Fa el gest de parèntessis) , ara dubta, tanca... (Fa el gest)

1: (Animant-se) Obre... (Fa el gest) Ara s’enfada.Tanca... (Gest)

2: Obre...(Gest) torna a mirar la carta. 

3: (Mira la carta)

2: Està a punt d’estripar-la. Tanca...(Fa el gest)

3: (Fa el gest, com si l’anés a estripar

1: Obre paréntessis i no l’estripa, però  s’enfada més i més

3: (Trenca el joc) Ei tius que passi algo, collons, s’enfada, l’estripa, semblen uns pastorets al Nacional, no?

2: Ja està, ja està. Obre ... (Fa el gest) (Pensa.)

1: (Fa el gest dels parèntessis)  Ara, l’autor pensa.

2: (Per 3) A la fi agafa la carta...

1: No, que ja la té.

2: S’asseu, desolat, trist. Comença a llegir ...

3: (Tallant a 2) Estimat .... autor, Potser no entens per què t’escric...

2: (Tallant a 3): Comença a llegir per ell, en silenci. 

3: (Ho fa)

2: Li fa gràcia la carta, somriu.

1: Li fa molta gràcia. 

(3: continua igual)

2: Li fa realment molta gràcia.

(3: reacciona, fa que li fa gràcia)

1: Ara.

2: Li fa tanta gràcia que busca algú per compartir-ho, 

(3: Ho fa)

2: Troba molta gent davant seu, molta gent que estan quiets, i escolten. (a 1)Costa trobar gent així.No? T’imagines el públic, assegudet i calladet, tant monos, i que s’ho creuen tot, eh! que són bona gent....

1: Si,  si, hostia però a vegades hi ha cada desgraciat... 

(3 : es mosqueja)

1: Obre ...(Gest) 3 es mosqueja , ara si que s’enfada, fa un gest a 2 perquè continui amb el que féia. Tanca ... (Gest)

(3: amonesta a 2 perquè continui amb el que feia)

2: ...troba a molta gent davant seu 

(3: torna a veure la gent davant seu)

2: ....I vol compartir-ho amb tots ells.

3: Que si!

(2: mira a 1)

(1: Fa com que ell no en té la culpa)

2: ...i molt entusiasmat, comença a llegir:

3: Hombre!! (s’aclara la veu i llegeix al mateix temps que...)

1: S’aclara la veu i comença a llegir.

3: (Llegint): Potser no entens perquè t’escric

No t’amoinis... jo tampoc. Em sap greu...

1: Ui, això de jo tampoc què vol dir? (Es creuen les mirades) Ya, ya.

3: Em sap greu haver-te atabalat amb els meus problemes...

1: Perquè es disculpa ara per això?

3: ....no tornarà a passar. El cas es que hi ha alguna cosa en tu que em fa confiar... Ja! obre paréntessis i diu: i això es molt estrany, sóc una mica desconfiada.

2: Mira: Una mica està entre cometes, (Fa el gest s’entre cometes)

3: Malgrat tot aquesta carta té un motiu: recordes el que et vaig dir ahir?...OBLIDA-HO.

1: ... i Oblida-ho ho posa en majúscules. Si et diuen que oblidis algo i t’ho diuen amb Majúscules, com pretenen que ho oblidis?. OBLIDA!; OBLIDA!

3: Puc?

1: Si, perdona.

2: Jo tinc un dubte, què es el que havies d’oblidar? Ho recordes?

3: Es una carta personal! Tiu, a més es igual , no vé al cas.

1: Si, es veritat, es més interessant què et va dir, no?

3: El que es important es el que vé ara: “...mnnsi...tot el que et vaig dir, OBLIDA-HO. Potser no es coherent, però bé... jo tampoc no ho sóc i sócc viva (almenys fisicament). Lo més racional seria deixar aquesta relació que em fa més mal que bé; però ...ara com ara mo m’hi veig amb cor per deixar a  l’única persona que es al meu costat. Potser es una posició covard. (Jo també).

(1 i 2 callen, hi ha un silenci)

3: (És la “seva opinió, li costa dir-la, poc convençut) Tot, tot el que feia girava en funció d’ell. Si ella ho diu, i la molt tonta no l’engegava a la merda. Per por a la solitud desconeguda, acceptava que l’humiliés constantment, que la fes sentir com una merda en tot el que feia, amargant-se i podrint-se. Ell,  covard, infeliç,segur de la dependencia d’ella; ella, submisa, amb la sensació que no es mereix més. Allunyar entre els dos qualsevol situació d’intercanvi d’amor. Ell l’utilitzava.

2: (Al públic”imaginari”) I era molt maca aquesta tia, eh!

1: Era molt... normal... treballava en un mercat, oi?

3: Si 

2: Què et va demanar que oblidéssis?

3: (A cau d’orella a 2, no se sent): Que l’havia pegat algun cop.

2: Què dius? Payo!

1: (A 2) Què diu?

2: ( A cau d’orella a 1, no se sent): Que li fotia de tant en tant. (Fa un lleu gest amb la mà per fer-se entendre a 1, ha de ser molt petit, casi involuntari.)

1: No fotis?

3: Eh, vale ja, no?

2: Si tu també ho expliques.

3: Però que es de debò hostia, que tu la vas conèixer, cony, pues no es plan que anem escampant les coses ...que tenen la gent, ...

1: Però si has començat tu llegint-li la carta.

3: Però si la carta es meva!

1: Nostre, diràs.

2: A veure, si la portes es per algo, no? l’has portada per llegir-la i comentar la jugada. Pues ja ho fem. A més tu ets el primer en reconèixer que aquell tiu era un fill de puta que no es mereix res,  a qualsevol que faci el que ell feia l’haurien de condenmar a no poder mantenir relacions.... amoroses. 

1: Encara pitjor, potser encara es torna més boig així.  Obligat a anar pel carrer amb una pancarta que digués: M’AGRADA PEGAR LA MEVA DONA.

2: No, no. S’hauria de fer com amb els nens, amb carinyo i paciencia explicar-li que no es pot fer que si no ...

3: Que si no el penjaran, porc, fill de puta no la tornis a tocar mai més!

1: Que surti ,collons   

2: Eh! tranquils.

3: Macago’n la mare que et  va parir perquè collons la pegues, desgraciat, que no pots aconseguir res d’ella sense amenaçar-la o què?, qui es el covard eh? I tu?, il·lusa, com volies que ho oblidés això, eh?

1: Tallar-te la polla hauriem de fer!

2: Eh, eheheh!! Vale ya! Què feu? (Pausa) Que no veus que aquesta era la única manera que tenia de demanar ajuda, te la demanava a tu, i no vas fer res?

3: Què se suposa que havia de fer?

2: Com a mínim estar amb ella, i que no ho entens el que diu?: “Que amb tu confio, i que amb ell no puc però sense ell, qui?” Tu?està bastant clar, el que volia.

3: Collons noi jo no ho havia pensat mai així,això.

(Pausa)

1: Bueno, i ara què? (Pausa ) Acabaràs de llegir la carteta?

3: No, si ja està. Només diu: “Bé et deixo no vull ser pesada,...”

2: Això vol dir: “Bé, digue’m que no sóc pesada i que em necessites”

3: (Llegint) “Sort.” Firma, “ P.D; Perdona’m la caligrafia... estic al tren. P.P.D.: Perdona’m l’ortografia, no acostumo a escriure en català. P.P.P.D: En general perdona’m”. Aquesta tia estava molt malament. 


(Canvi de joc, diàleg trepidant)

1: Eh, ha estat molt bé aquest tros.

2: Si.

1: Si, tu ( A 3), molt bé, uns giros molt bonics;  “ Que et penjaràn, no la tornis a tocar mai més” , ole, tiu.

2: Home, tu, lo de la polla, ha trencat, desentonava. 

3: No què va! Al revés era a la cima del clímax, la pujada final, el remate. I qui es que volia un faix-back?

1: Jo.

2: Home, de fet una polla avui en día ja no diu gran cosa, la gent està acostumada a veure pits i culs...

1: (Tallant) Si, però tites no! (A 3) Què volies dir amb això del flaix-back?

3: Res , que l’estàvem fent.

1: Ah.

3: Tens raó, les bones tites es veuen només a les pelis porno. (Fa el gest de tita important) Tites importants.

2: Si, es veritat, Les bones titoles no les ensenyen enlloc més, i si ho fas, ets un pervertit, i paga, la multa de perversió.

1: Hostia estava pensant, en ....una ... en que podríem ser els primers personatges que foten una orgia a l’escenari,...

3: Obre paréntessis (Fa el gest), pensa, tanca paréntessis. (Fa el gest)

1: ....Però llàstima que no tinguem sexe. Això de dependre d’altre “gent” (Fa es gest de cometes) Jo, ara, si en tingués, l’ensenyaria per honor a les a totes les tites, pero no podem.

2: Jo no ho faria.

1: El què?

2: Ensenyar la tita.

1: ...I lo de l’orgia?

2: ...Més per curiositat que per vici, si,si...

3: Però no seriem pas els primers, ja està fet això, i no éren tres, éren més, tots rebregant-se entre ells, roba per aquí, cames per allà, 3 minuts d’orgia a l’escenari, es van anar ajuntant  2, ara 3, ara més,... es tocaven,.... i lo marevellós es que no hi havia, allò sexe brutal  (Fa el gest de sexe brutal), ...era amor animal. Una passada, però ja està fet.

2: I segur que ells ja ho havien vist d’algú, si es que està tot fet.

1: Facis el que facis no seràs mai el primer. 

3: Qualsevol idea que pugis tenir, per molt original que sigui, algú ja l’haurà tingut.

2: Tot fet, tot inventat.

1:  Que queda per dir? Per inventar

3: (Mirant amunt): Quin problema, no?

2: Si no hi hagués personatjes, no seria  res de nou.

1: Si no parléssim, tampoc.

3: Si ens talléssim amb un vidre trencat....

1: Tampoc.

2: Si sortíssim al públic a vomitar, 

3: Nó seríem els primers.

1: Si ens talléssim les venes en directe...

2: Tampoc.

3: Si ens tiréssim de cap a la paret fins perdre el coneixament....

1: Tampoc

3: Es maca la paraula tampoc.

2: Contundent.

3: I un suici....di. (Els altres l’acusen amb els ulls)

2: Més millor: ..... que si continuem per aquí... Perquè no algo,. ... possitiu?

1: Si ens enamoréssim de debò, seríem els primers?

2: Contundent.

3: Segurament no...

2: Algun o altre ...

1: Si, però s’enamoraven de debò els actors, o els personatges? Saps? 

(Pausa, 1, s’il·lumina)

3: Ui!, Obre paréntessis, pensa i s’il·lumina, tanca ... (Fa el gest)

1:Provem-ho!

2: El què?

1: D’enamoran-nos.

2: No podem.

1: Com ho saps?

2: No ho sé, no ... 


1- no pots

2- no vull 

1- es ell 

2- es ell?

1- es ell

2- qui?

1- ell

2- ell?

3- jo?

1- si

2- vols dir?

1- si

2- ell?

1- si

3- jo?


1- no pots

2- no vull

1- no et deixa

2- qui?

3- jo?

1- si

2- es ell?

1- es ell

3- jo?

1- si, ell

2- no em deixa?

1- no

3- jo?

1- si

2- ell?

1- si

2- ah, i?

1- i no pots

2- i?

1- i no et deixa

2- i?

1- i es ell!

3- jo?

2- vale

1- no ho veus?

2- el què?

1- el que et fa?

2- qui?

1- ell!

3- jo?

1- perquè no ho vols veure?

2- que haig de veure?

1- com t’estàs tornant

2- qui? 

3- jo?

1- no

2- doncs qui?

1- tu!

2- jo?

3- j...

1- no saps el que fas.

2- qui?

1- tu

3- jo?

1- no

3- ah!

1- tu

2- jo?

1- si

2- no se el que faig?

1- no

2- però tu  què...

1- ho veus?

2- el què?

1- no, no ho veus

2- què haig de veure?

1- no, no ho veus

2- perquè cony he de veure algo?

1- ho veus?

2- Perquè he de veure el que vols que vegi, eh?

1- ho veus?

2- i si no vull veure el que vols que vegi, eh?

1- ho veus?

2- si, veig que no només veus tu

1- i què veus?

2- veig que jo també puc veure

1- i què veus?

2- veig que tu sempre vols que vegi el que tu veus

1- i què?

2- que no ho veus?

1- el què?

2- el que et fa? 

1- qui?

2-.ell

1- qui?

3- jo?

2- si

1- ell?

2- si

1- a mi?

2- si

1- ell?

3- jo?

2- si, ho veus?

1- home, el què?

2- que no pots

1- qui?

2- tu

3- jo?

1- no, jo!

2- no et deixa

1- ai calla

2- com t’estàs tornant

3- jo?

1 i 2- no!

3- ah!

1 i 2- ah, què?

3- eh! eh! eh! ah i prou, eh?

1 i 2- ah!

3- ah, què?

(Es miren)

2- potser tens raó

1- pot ser

2- de debò

  1. ya, ya, 
  2. Potser si que es ell

1- potser si

3- eh,eh

  1. potser si que no em deixa

1- pot..

2- potser si que no sé què em faig

1- potser si

2- o potser ets tu

3- jo?

1- eh!, va!

2- si, potser ets tu

1- vols dir?

2- potser si 

1- soc jo el que no pot?

2- potser si

1- sóc jo a qui no deixa fer?

2- potser si

1- així sóc  jo el que no sé què em faig!

2- pot..

1- així també sóc jo qui no ho vol veure, eh!

2- ...

1- així qui no veu res sóc jo, estic perdut doncs!

2- si

1- ai las, i ara què?

3- eh, i jo?

1- tu res no ho veus que estic perdut

3- ah

1- i ara què? 

2- ara...

1- si, ara

2- ara què?

1- què faig?

2- no sé, tu deies que jo no sé el que em faig

1- no, sóc jo qui no sap el que fa

2- a tu no et deixa

3- ja hi som

1- ell?

2 -mhm

1- o sigui que per culpa d’ell

2- mhm

1- no sé el que em dic

2- mhm

1- ni el que faig

2- mhm

1- per culpa d’ell

2- si, nano, si

1- ah, i?

3- eh!?

2- i, què?

1- això

2- tiu, es ben bé que no saps el que fas

1- bueno

2- i et sembla bé

1- fa un moment tu també deies que tu tampoc sabies el que deies

2- si ni el que feia

1- tu tampoc saps el que fas

2- ah, i?

1- i què?

2- això

1- tiu, es ben bé que no saps el que dius

2- bueno

1- i et sembla bé?

2-  i a tu et sembla bé dir el que dic jo

1- si ja no sé el que em dic

2- ja hi som

1- eh!?

3- .jo?

1- si

3- jo què?

1- això, tu què?

3- mira

1- què  fas?

3-

1- i tu?

2-

3- si?

2- si

3- i tu?

1-

2- si?

1- si, em sembla

3- aha

2- molt bé

1- si, estupendo

3- fantàstic, no?

2- oi tant 

1- ja ho pots ben dir

2- oi tant

3- i ara què?

1- ...bé, no?

2- si, si

3- si què?

(Pausa)


3: Que ja està?

2: El què?

3:El ... La ronda?

2: Ah!, No, no ho sé.

1: Es igual, no?

3: Home...

1: Tu estàs bé?

3: (Pensa)

2: Obre ... (Fa el gest de paréntessis), Pensa, Tanca... (Fa el gest)

3: (Dubtant) Si.

1: Doncs ja esà!

2: Disfruta, home.

3: (Salta, s’esvera) Si no sé ni si ho sóc... (El tallen)

1: Shhht!

2: Tranquil.

(Hi ha una pausa)

(Es respira un  silènci inòmode.)

(Es creuen les mirades)

(La pausa s’allargarà tant com es cregui convenient, poden fumar, beure aigua, ...)

3: (A 2) Què?

2: Pensava...

3: (L’instiga a seguir)

2: ...En els últims 90 minuts de l’història dels homes perduts.

3; ( A 1) I tu?

1: Jo pensava en en nen cargolat així ... (Fa el gest de mal de panxa  extrem) , que fa dos dies que no menja, està sol i plora sense llàgrimes, no té llàgrimes per donar, li han tret tot! (Que no des deixi de fer el gest mentre parla)

2: Jo pensava en una bossa de faves torrades i salades.

1: Jo pensava en en Maradona, si, mira...

3: (Va a apagar una llum que stigui encesa) Jo pensava en el silènci .

2: El dels àngels?, el silènci dels “seguratas”?

1: (Fa el gest de les cometes, però ningú li para atenció)

3: No, no.

2: Jo pensava en ... saps aquells paperets que et reparteixen,... el tren i després et diuen:   (Posa veu d’emigrant rumanesa, fa la cantarella típica de qui demana 300 coms  al día, posat afligit, (El text el pot dir qualsevol dels 3, qui ho faci millor)):

Señoras i Siñoris, discúlpe di molestia, yon só una refugiata di rumania. Yo (a la italiana?) non tengo dinero, ni trabajo. Yo tengo dos hijos que nicisita di comert. Si puede, dar venticinco pesetas, lo pido por Diós Para mi família. “

I et passa davant teu... ( El tallen)

1: Jo pensava en una fàbrica de pollastres... entren ous i surten els “nugetts” aquells... dins la caixa.

3: Jo, amb el silènci, escolta, vaig de bé...

1:  Heu pensat mai què sent algú quan l’atravessa una bala, ...Què es deu sentir?

2: Que passa l’airet,... pel forat.

(Poden riure, naturalment)

3: Deu ser un moment, d’aquells que .. (Fa el gest d’un calfred), que puja tot!, de cop!, Un : HUUÀ! (Obre els braços).

1: Com quan notes que una maquinota se t’emporta tres dits,.. o la mà, ... un tall net. HUUÀ! (Obre els braços).

2: Com quan vas a saltar, a saltar per  morir, i ho veus tot des del vuitè pis. (Fa el gest de veureho tot des del vy¡uitè pis) 

3: Aquests moments són els que et recorden que estás viu, t’atravessa el llamp!

2: (Imaginant-s’ho) Hostia, que guapo.

1: S’et gela el clatell. Adrenalina a saco. Millor que qualsevol merda que et puguis fotre por’ahí, Com el pinyo de cotxe aquell. Eh? 

3: Tu, abans has dit nosequè d’una ciutat alliberada, no? A què venia?

1: A ... Abans? Res. Que si fós com una guerra de bombardes, ... però ..., (Fa el gest de de pregar dels  islàmics) Gran Bush, Gran Bush, Gran Bush, ...

(Comença un cànon gestual i músical, amb la melodia de la lletra: Gran Bush, s’afegeixen)

2: Apaga aquella llum......Gran Bush, Gran Bush, ...

3: Gran Bush, Gran Bush,... 

( 2 i 3 continuen, 1 comença a recitar)

1: Y desplegó sus gigantescas y rojas alas delante de mi... El imponente sátiro lloraba. Lloraba. ¿cómo podía ser que él llorara? De pronto se sentó y se arrebujó con sus alas, cubriendo su cuerpo rojizo y tembloroso por el llanto. Yo no entendia nada.(Es queda absort). Allà  estava. Pum. Assegut ....

(Hi ha una pausa.)

3: I què?

2: Si, ja està? Es queda així?

1: (Desconcertat): Si. Apaga aquella llum.

(A partir d’ara s’haurien d’anar apagant tots els  llums i làmpares que hi puguin haver enceses, amb calma, progresivament.)

3:  Ara si que era el moment, nen.

(Pausa)

1: (Té ganes de plorar) No m’agrada....

(Silenci)

3: ( A 2) “Lo” del text de tao aquell, ho deixem per una altre vegada...?

2: Ah!, Hostia. ...Si.... Era de Lao Zi... espera...

3: Ara vé un rewiew, no?

2: ...No,... si, si. Era de Lao Zi.

1: El Valiente en osar perecerà,

el Valiente en no osar vivirá

De ambos uno se beneficia, otro se perjudica

De lo que al cielo disgusta

¿Quién conoce la causa?

Por eso el sabio considera todo difícil.

El curso del cielo es

Saber vencer sin rivalizar

Saber responder sin hablar

Atraer sin llamar

Saber disponer sin apremiar

La red del cielo es extensa

Holgadas sus mallas 

Mas nada se le escapa.


2: Ja te’l sabies?

1: (Pausa) Com vols que no el sàpiga?

(Per anar bé ara només queda un llum encès)

(3 agafa unes espelmes)

3: Hi ha qui diu que si t’encens un cigarro amb una espelma, en algún bonic racó de l’oceà, un pescador mor. La palma. (Encén les espelmes, les col·loca al centre, davant.)

1: (A 3, per la llum que queda): L’apago?


(Queden només les espelmes enceses. Els actors, poden descansar, estirar les cames,... A poc a poc s’aixequen, i surten de l’escenari. Si aplaudeixen gaire, surten a saludar.)


Fi.


Publicat a: Literatura
Sigues el primer a qui li agrada això.