login
Inicia sessió

register
Registra't

desempolsament de vells i nous mots

un món petit (sense corregir), març 2002


Un món petit. Plovia. Se li van treure les ganes de fer res. Un altre cop. La poca llum del matí, estava tot tapat, convidava a seguir al llit un parell d’hores més. Però es va aixecar. Va posar-se l’albornòs, va sortir de l’habitació mentre sentia la dutxa del pis de dalt. Va pensar que no havia de fer res, que hagués hagut de continuar parant el despertador cada cinc minuts. Alguns cops era capaç d’estar-se al llit, amb el timbre del despertador al costat de l’orella, cada cinc minuts, parant-lo i somniant que es despertava. Algún dia que havia de fer coses “importants”, o tenia una cita obligada, posava el petit aparell ben lluny, perquè s’agués d’aixecar del llit per parar el timbre molest. Però l’estratègia no funcionava gaire bé. Arribava arrosegant-se, deixant només els peus al llit, fins l’aparell, li fotia un cop, l’agafava i se l’acostava al capçal del llit, o inclús s’el posava dins del llit, amb la idea que al tenir-lo tant aprop el molestaria i per fi s’aixecaria. Estratègies per dormir. Perquè al cap i a la fi, al matí, quan obria els ulls, disfrutava enormement del pes del seu cos inert dins del nòrdic. Disfrutava de la sensació de pesadesa no només del seu cos, també del seu cap, que en el moment de despertar-se era incapaç de raonar res, enboirat de tal forma que tot i res es barrejaven placenterament.

Tot i que plovia i tenia excusa per seguir al llit, va aixecar-se i va posar-se l’albornòs. Sentia l’estrèpid constant de la pluja damunt la teulada, una remor grisa. Com cada dia es va dirigir directament a la cuina, la porta era oberta, la vista buscava la màquinota vella que feia el cafè, i la va trobar. Al mateix temps que els seus ulls enfocaven la màquina, sota el seu peu es va sentir el soroll que fa la sabatilla de plàstic en trepitjar aigua. Els seus ulls van baixar la vista fent un lent recorregut, com si es neguéssin a l’evidència, com si no volguéssin veure el que tocava veure. Tot el terra de la cuina era cobert d’una pel·lícula d’aigua. Després d’una petita pausa, va dirigir-se a la cafetera, tot negant amb el cap. Và connectar la màquina. Se li va passar pel cap que volia fumar. Ja savia que de bon matí fumar era trobar-se malament tota la resta del dia. No va ni pensar-s’ho. Va sortir de la cuina amb decisió, amb una decisió que el va sorprendre tant d’hora com era. Quan va deixar de sentir el soroll d’aigua sota els seus peus, es va descalçar amb un gest mecànic i ràpid i va proseguir la marxa. A l’arribar a l'habitació la primera sensació que va tenir va ser olfativa. Feia pudor. Va sentir com la fredor del terra començava a calar-se-li pels peus. Va trobar el paquet de tabac amb un únic cigarret. Maleïn-lo va agafar-lo, i va buscar l’encenedor, després va buscar un altre encenedor. Amb preses pel fred progresiu, la mala llet que començava a omplir-lo i la molesta pudor de l’habitació, va sortir sense el foc. Al girar pel breu passadís va veure les sabatilles de plàstic als seus peus, flotant, mentre va notar el primer contacte dels peus amb l’aigua, que ja cobria el petit menjador. Sota la taula va veure com l’estora de la sortida de la cuina també flotava, ja havia fet uns tres metres de recorregut. La cafetera feia un soroll estrany. Va calçar-se les sabatilles amb abatiment i va seguir fins a la ciuna. La cafetera va deixar de fer soroll amb un bluf elèctric, i la llumenta que indicava si tenia l’aigua calenta o freda es va apagar. Va buscar un encenedor a un calaix. Va sentir com l’estrèpit de la pluja augmentava mentre tornava a tancar el calaix sense èxit. Va dirigir-se als fogons. En va encendre un i es va acostar amb el cigarret a la boca per encendre’l. La punta del cigarret va quedar negra, socarrada, i mal encès. Va fer uns quantes aspiracions fortes per acabar-lo d’encendre i va començar a tossir ofegadament. El coll se li resentia dels últims anys de fumador empedernit. Normalment el cafè calentó l’ajudava a poder fumar. La tos convulsa i sense res a l’estómac i el coll encès van produïr.li un parell de nàusees. Es va acostar a la pica a la segona arcada tot i que era pràcticament impossible que vomités res. El fàstic va envaï-lo. Mentre es calmava amb el cap cot mirant l’aigüera, el fum del cigarret li anava directe a la cara, cosa que en aquell moment va molestar-lo enormement. Va llençar el cigarret a la pica on va seguir treient fum fins que va engegar l’aixeta per tal d’apagar-lo però no sortia pas aigua. Tossint altre cop, amb el pit encès, va provar d’obrir l’aixeta violentament tres cops més però no sortia res. El fum continuava anant-li directe a la cara. Va apagar-lo amb els dits, cremant-se, mentre tornava a tossir. Va volguer refrescar-se els dits amb aigua i inocentment va tornar a intentar accionar l’aixeta, però no va tenir sort. Va tenir ganes de plorar, però tampoc va poder. Es va portar les mans a la cara i va fregar-se els ulls. El fred als peus ja li era molt molest. Va volguer tornar al llit. Es va acostar a la petita nevera mentre recordava que estava bastant mal servida, buida de fet. Va obrir-la de totes maneres. Un tomàquet amb la pell que començava a destensar-se. El pot de maionesa mal escurat a la porta. Una bossa de plastic amb alguna verdura verda que ja ho havia deixat de ser i a través de la bossa es veia el gris del podrit. També feia una mica de pudor la nevereta. Va estar-se ajupit amb la porta de la nevera oberta, mirant perdudament el panorama, com entenent un munt de coses. Va incorpora-se tot tancant la porteta, i va notar com la vora inferior del seu albornòs se li enganxava a les cames i començava a regalimar-li aigua des de sota els genolls fins als peus. Això va fer-li sentir encara més el fred i la desesperació. Tenia la mandívula apretada amb força, i la vista perduda en algún racó de la cuina. Va acostar-se a la pica, va agafar el residu del cigarret i va procurar encenre’l altre cop, però mentre se’l canviava de mà per posar-se’l a la boca, va veure que encara tenia el gas encès. Amb un gest àgil i violent va tancar el gas dels fogons mentre li queia el cigarret a terra. Va intrentar caçar-lo al vol però el nus del dit del mig de la mà va anar a picar contra l’agafador del forn. Un tros de ferro angulós que li aturava el gest de la mà i li feia una insignificant ferida d’aquelles que fan tant mal. Li feia més mal per la ràbia que pel cop. Va veure el cigarret flotant també a l’aigua mentre amb l’altra mà es tapava el petit tall i es recargolava una mica de dolor. Va pensar en trucar a algú per demanar ajuda, però no se li va acudir ningú. Amb el fred ficat al cos va anar a l’habitació i la pudor a tancat i fum ja no va ni molestar-lo. Va deixar caure l’albornòs lliscant pel seu cos, i el fred va envaïr-lo encara més, va obrir l’armari i va començar a posar-se roba, sense ni mirar l’ordre. Es va deixar els calçotets, i la samareta que li va quedar al damunt de la camisa i l’altre samarreta, al ser més petita li feia agafar unes formes estrafetes i inclús ridícules, per més que ell només notava la incomoditat de portar les peces mal posades. Va voler baixar la persiana de la finestra, cosa que mai feia perquè la llum del dia l’ajudava a vegades a despertar-se, i sempre havia cregut que no tenia res de què protegir-se o amagar-se tancant la persiana, sempre era oberta. Mentre intentava baixar-la, va recordar que l’ultim cop que va volguer tancar-la perquè una amiga volia intimitat, se li havia quedat a mig tancar, i l’amiga també, a mig obrir. La duresa de la corretja de la persiana va fer-li entendre que no baixaria, i no va oposar-hi resistència. La va deixar oberta. Va mirar a través, tot era gris, homogeni, la pluja en si, les gotes, no es vèien, tampoc se sentien caure les gotes, se sentia una remor constant pero no es veien les gotes. Va tancar la porta de l’habitació passant per damunt de l’albornòs moll, i va girar-se de sobte en sentir el despertador. De fet feia estona que el sentia però no l’havia identificat com a tal, ja havien passat cinc minuts. El va mirar amb ràbia, però el va parar cínicament amb lentitud, disfrutant mentre s’acostava amb una sola idea al cap: apagar-lo. El va agafar, se’l va acostar a al cara i el va escoltar. Va posar el dit damunt l’interruptor que l’apagava i molt suaument, sense presa, el va desconectar. Va sentir un alleugeriment total, enormement gratificant. Fins i tot va somriure. Havia vençut. Es va posar les sabates que tenia més a mà. De fet no en tenia més. No se les va cordar. Va asseure’s al llit, tenia els ulls ben oberts però la mirada fixe i sense enfocar al terra. Va estar així uns minuts encara. No pensava en res. Després, com un acte reflex, va aixecar lleument el cul per agafar el nòrdic per la punta. Encara sense enfocar i amb la mateixa mirada despreocupada, i amb els llavis relaxats cap a fora, va posar els peus dins del llit, es va estirar, i es va tapar. Encara va estar un moment amb els ulls esbatanats, però mica en mida es va anar relaxant, i es va deixar anar.




6

Comentaris (0)31-01-2013 13:49:29relats i poesia variada

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: